Catalunya: mites i realitats durant la Guerra Civil

25 Abr 2026

Barcelona, l’any 1938, no era només una ciutat en guerra: era un autèntic polvorí social. Amb tres governs instal·lats (català, espanyol i basc) i una població desbordada per l’arribada massiva de refugiats, la capital catalana es va convertir en el principal refugi de la República… i també en un dels seus punts més fràgils.

Repassem breument el context:

Pel que fa a la Mediterrània, a mitjan 1937 estava controlada per vaixells i submarins alemanys, italians i franquistes. Aquesta situació perjudicava extraordinàriament les possibilitats militars republicanes, perquè l’únic país del món que li donava suport, l’URSS, tenia els ports al mar Negre, al Bàltic o bé a l’oceà Glacial Àrtic, o sigui a la quinta forca i pràcticament inservibles. Ara bé, els vaixells alemanys, sota bandera panamenya o d’altres similars, no podien ser revisats pels vigilants del Comitè de No-Intervenció, de manera que aquests actuaven, en la pràctica, de tapadora d’ajut als vaixells dels rebels. I finalment les embarcacions que transportaven material de guerra per als franquistes eren clarament protegides per naus de guerra italianes. Per tant, la República només podia rebre subministraments de guerra per la frontera francesa, i això es va fer més difícil encara amb la caiguda del govern de Front Popular francès.

Les xifres fan feredat. En pocs mesos, Catalunya va passar de tres milions a més de quatre milions d’habitants. Més d’un milió eren refugiats que fugien de l’avanç franquista. Això va disparar la densitat de població i va posar al límit tots els recursos disponibles. Dit ras i curt: no hi havia menjar per a tothom.

I no només això. La majoria dels refugiats no podien treballar: centenars de milers eren criatures, dones sense experiència industrial o gent gran. Tot plegat va generar una pressió enorme sobre una rereguarda que ja vivia al límit, amb bombardejos constants i una escassetat crònica agreujada pel bloqueig internacional.

Les conseqüències d’aquesta situació aviat es van fer notar: disminució dels recursos de subsistència, és a dir fam, i també l’allotjament i la salubritat de la població de la rereguarda, que se’n van ressentir. I res feia preveure una millora mentre el subministrament d’aliments fos tan precari a través de la frontera francesa.

I el Govern català se’n va haver de fer càrrec d’aquests refugiats sense cap ajut del Govern republicà, tot i que la gran majoria procedia d’Espanya. Ara sabem que el Govern de la Generalitat va haver de lliurar als ajuntaments, que d’entrada van ser els encarregats de l’acolliment dels refugiats, més de 130 milions de pessetes.

L’octubre de 1937, doncs, el Govern de la República, presidit per Juan Negrín, s’instal·lava en una Barcelona senzillament espantosa (i el pitjor encara no havia arribat) amb una població desabastida i, per tant, amb gana, vorejant la inanició, assetjada pels bombardeigs i sense cap bona notícia en el camp internacional que li permetés resistir psicològicament, ja que el decret de No-Intervenció de les potències com França i Anglaterra continuava. L’escassetat, fruit d’aquesta política dels països europeus esmentats (tenien les seves raons, però això no els eximeix de les seves responsabilitats), provocà que el govern de la República concentrés els productes de primera necessitat en l’exèrcit per tal de continuar resistint, la qual cosa agreujà encara més les condicions de vida a la rereguarda, i va provocar que augmentés la desafecció cap a la República i el desànim. En resum: la guerra es va perdre en bona part no tant pels conflictes polítics interns, com per la gana. La fam és la que, els darrers mesos, col·lapsa realment l’acció republicana. I aquesta va rebre el cop final a Múnic el setembre del 1938, quan les potències democràtiques capitulaven davant Hitler en plena batalla de l’Ebre.

Tot i aquest panorama desolador, Catalunya va fer un esforç titànic per acollir els refugiats. Es van mobilitzar recursos, es van crear xarxes assistencials i es van impulsar mesures educatives i sanitàries sense precedents. Amb molts problemes, sí, però també amb una voluntat clara de resistir i ajudar.

Recollim finalment les paraules de l’historiador sevillà Julio Clavijo: “La societat catalana i les seves institucions van fer un esforç extraordinari per atendre milers de persones que arribaven a Barcelona sense gairebé res. Malgrat alguns conflictes entre la població autòctona i la població refugiada i les divisions internes en les organitzacions antifeixistes, és moment de reconèixer que el país va assumir amb responsabilitat el repte d’allotjar i atendre la població refugiada des del punt de vista cultural, educatiu i sanitari, amb un seguit de disposicions legislatives de les quals no hi havia cap precedent. Es va posar en marxa una xarxa d’assistència que, malgrat la manca de mitjans, va assegurar els recursos perquè els refugiats poguessin tirar endavant.”

La crítica historiogràfica als catalans durant la guerra

Durant anys, alguns polítics i historiadors han carregat contra Catalunya acusant-la d’haver fet poc per guanyar la guerra: els arguments esgrimits es basaven en el fet que els catalans es van centrar més en la revolució que en guanyar la guerra.

Aquesta crítica ja la van fer molt aviat polítics com Azaña, Prieto o Negrín. Per comprovar si aquestes crítiques tenen algun fonament cal analitzar amb cura l’esforç de guerra. Segons les dades proporcionades per l’historiador Borja de Riquer, Catalunya va mobilitzar desenes de milers de soldats des del primer moment i, amb les lleves obligatòries, va acabar portant al front prop del 73% dels homes en edat militar. Les baixes van ser altíssimes: més de 38.000 morts, molts d’ells molt joves. De fet, proporcionalment, Catalunya va patir una mortalitat al front de guerra molt superior a la mitjana de l’Estat. Els recursos humans mobilitzats en els primers mesos fins al març de 1937 eren les columnes de milicians, difícils de quantificar amb total exactitud, però que aproximadament van representar 30.000 homes al front d’Aragó, 8.000 a l’expedició de Mallorca, dels quals tornaren uns 6.000 i uns 9.000 més al front de Madrid.

D’altra banda, la mitjana d’edat dels morts era de 23 anys. L’anomenada lleva del biberó va tenir una mortalitat extraordinàriament alta, un 40%. Si s’analitza el tant per cent per campanyes resulta que el 27% va morir al front d’Aragó, el 22% a la batalla de l’Ebre, un 16% a la campanya de Catalunya després de l’Ebre, un 10% a Terol i un 6% a Madrid. El 52% dels morts catalans ho fan fora de Catalunya.

Ras i curt: la comparació amb les baixes mortals globals de tot l’exèrcit republicà, uns 90.000, indica que el 40% dels morts eren catalans, quan Catalunya representava un 25% de la demografia del territori republicà. La mortalitat catalana als fronts se situa molt per sobre de la mitjana estatal, si es té en compte les dades dels dos exèrcits, el republicà i el franquista: 150.000 morts, el que vol dir que Catalunya representava el 24% del total, però, en canvi, era un 14% de la demografia espanyola.

Navarra era l’única província on la mortalitat al front supera la de Catalunya i en aquest cas tota la mortalitat era del bàndol franquista. Quant als bombardejos aeris durant la guerra, el nombre de morts a Espanya fou de 10.000 persones i, d’aquest total, més de la meitat moriren a Catalunya. Amb tot el que s’ha dit, és fàcil deduir que el cost humà global de la guerra a Catalunya va ser el més alt de tot l’Estat.

I això no és tot. Tot i no tenir indústria militar abans de la guerra, en pocs mesos es va aixecar un potent sistema productiu amb centenars d’empreses fabricant armes, munició i equipament. Una autèntica economia de guerra improvisada.

Pel que fa a la solidaritat, les xifres tornen a parlar per si soles: Catalunya va acollir almenys 750.000 refugiats, molt per sobre d’altres territoris. A finals de 1938, el país tenia un milió d’habitants més dels habituals, tots per alimentar i allotjar enmig d’una situació límit.

Dir que no hi va haver solidaritat, doncs, és més aviat del tot injust.