Les contradiccions a la Xina

24 Gen 2026

La paraula que significa contradicció en xinès és “Maodun”: està composta pel caràcter “mao” (llança) i “dun” (escut) i reflecteix la contradicció que indica el propi terme: la lluita de contraris, la paradoxa, una mica de l’estil del símbol del “yin” i del “yang”. La Xina és un lloc ple de contradiccions, que a nosaltres europeus, de mentalitat més aviat aristotèlica i cartesiana, ens costa de pair, però, en canvi, ells, potser pel tipus de mentalitat que ja vam explicar, s’hi mouen amb força comoditat. A tall d’exemple:

La Xina és un país comunista, però al mateix temps molt capitalista; és la primera potència econòmica mundial però al mateix temps segueix sent un país en vies de desenvolupament; és el país que més contamina en el món, però líder en energies renovables; no és gaire ric en certs recursos naturals, però és la fàbrica del món i exporta arreu; té el segon pressupost militar més gran del món, però insisteix que les seves intencions són pacífiques; defensa la globalització, però és un país força proteccionista, etc…

Com diu Julio Ceballos, al seu llibre “Observar el Arroz crecer”, hi ha pocs llocs on convisquin tantes contradiccions alhora com en la Xina actual: ruralisme i urbanisme, delicadesa i brutalitat, quincalla i ordinadors quàntics, elegància i “macarrisme”, modernitat i tradició, subtilesa i mala educació, civilització i crueltat, complex de superioritat i inferioritat alhora, arrels mil·lenàries i hipermodernisme, ordre i caos, paranoia històrica i optimisme futur, ostentació i discreció, paciència i frenesí….

Parlem, ara, de dos característiques de la Xina actual, que resulten paradoxals: l’obsessió per l’educació i el tractament de la migració interna.

L’educació

És evident que el major recurs a disposició de la Xina, i en general a tot Àsia, és la seva capacitat de treball. Els asiàtics no només ocupen els primers llocs en les avaluacions dutes a terme per PISA, sinó que les seves puntuacions estan un 15% per damunt de la mitjana mundial. És clar que en el cas de la Xina aquests magnífics resultats corresponen a les zones urbanes més riques (Pekín, Shanghài o Shenzhen), però el cas és que l’excel·lència acadèmica és intrínseca a la seva cultura i extrapolable allà on hi hagi nens xinesos que estudiïn. Es pot establir un cert paral·lelisme amb els jueus: no es que els jueus o els xinesos tinguin una certa predisposició genètica per a la brillantor intel·lectual o per l’èxit empresarial. Simplement l’explicació cal trobar-la en les seves respectives cultures i en la manera com eduquen la seva joventut.

L’actual progrés científic o la innovació tecnològica de la Xina d’avui dia és el resultat d’un sistema de valors de fa segles, que consisteix en prioritzar l’educació per damunt de tot. Ja en el segle V aC, es va establir uns sistema meritocràtic per accedir al funcionariat estatal: els exàmens. Es va convertir en el millor ascensor social per aquells nascuts en famílies molt humils, però que a base d’estudi, esforç i disciplina podien escalar en la societat i millorar notablement la seva vida i la de la seva família. . Aquest sistema els jesuïtes van copiar i introduir a Europa, cap el segle XVII. La formula, –l’excel·lència acadèmica meritocràtica–, a la Xina no ha passat de moda i continua plenament vigent i és la millor garantia de mobilitat social de les classes populars. La importància de l’educació a Xina per a pujar socialment va acompanyada d’altres virtuts típicament confucianes, com la perseverança, la disciplina i el respecte pels mestres. La República Popular xinesa ha aconseguit prestigiar molt la professió de mestre i que estigui ben pagada.

Ara bé, és un sistema educatiu de tipus autoritari que dóna una gran importància a l’aprenentatge memorístic, a la disciplina repetitiva i a mètodes pedagògics considerats totalment obsolets a Occident. Però, aquí ens on apareix el que es coneix com la “paradoxa xinesa”: la sorprenent creativitat, la capacitat d’innovar i crear escenaris disruptius per part d’una població formada en un sistema que no estimula el pensament plural ni el sentit crític.

Així doncs, la majoria d’estudiants, concentrats i obedients, consideren que l’èxit acadèmic consisteix més en “colzes” que en capacitat personal. Un estudiant xinès dedica a l’estudi una mitjana de deu hores diàries i la competitivitat és extrema. L’examen de selectivitat , el Gaokao, –probablement l’examen d’ingrés a la universitat més difícil del món– fa que el país es paralitzi.

L’excel·lència acadèmica és un assumpte primordial per als pares i familiars de l’estudiant. Els pares s’involucren tant en la formació dels seus fills, que és relativament freqüent que o bé el pare o la mare s’agafin un any sabàtic per ajudar el seu fill a superar l’examen del Gaokao. De manera que l’educació representa la major despesa d’una família: es calcula que una llar xinesa dedica fins a deu vegades més de recursos que una occidental. Però cal assenyalar que hi ha una profunda bretxa de desigualtat, que prové de la diferent capacitat adquisitiva entre el camp i la ciutat i entre els diferents districtes d’aquesta. I afegir que l’adoctrinament patriòtic forma part de manera molt intensa del sistema educatiu, cosa que permet al Partit Comunista Xinès modelar gran part de la identitat col·lectiva de la població, a base d’un ultranacionalisme que fa que de manera inconscient s’identifiqui el Partit amb l’Estat.

Com ja hem comentat, el sistema d’exàmens és inherent a la cultura xinesa i és la base de la meritocràcia xinesa des de fa mil·lennis. Però, ara mateix, la competitivitat és tan gran, que han aparegut cotes alarmants d’estrès infantil. Però, si no hi ha un canvi de mentalitat de la població, aquest estrès dels infants serà molt difícil d’erradicar, perquè són els mateixos pares, obsessionats per l’èxit laboral del seu fil/fills, els que exerceixen una enorme pressió sobre els seus descendents. Ara bé, a casa nostra és tot el contrari, com diu l’historiador i membre del Consell Escolar de Catalunya Xavier Diez: “El sistema educatiu és, ara mateix, un espai de confinament d’infants, adolescents i joves sense cap propòsit ni sentit, més enllà d’evitar que molestin. Això és el fonament de la crisi educativa: la desmoralització d’uns docents que no saben exactament quina és la seva funció, i uns estudiants prou llestos per entendre que la institució ha perdut tota raó de ser, una mena de broma de mal gust”. Com recorda una assenyada dita catalana, “totes les masses piquen”.

També, com afirma Julio Ceballos, “els estàndards de competitivitat, exigència i disciplina en els que s’eduquen els xinesos (i molts altres milions d’asiàtics) poden resultar excessius o cruels per a Occident, però, quina prosperitat poden esperar aquells que no fan de l’aprenentatge l’eix de la seva estratègia de creixement, en un món globalitzat on el coneixement emigra i no coneix fronteres?

Les migracions internes

Va ser el Govern maoista el que, el 1958, va establir un document, que es diu hukou, una mena de DNI, que certifica el lloc de procedència per naixement, i limita la mobilitat entre les àrees rurals i les urbanes, és a dir, no permet legalment treballar en una zona diferent de la del naixement. Al cap de gairebé setanta anys aquest sistema ha degenerat, en una societat comunista…, en dues Xines a dues velocitats, la urbana i la rural. A més a més aquest sistema discriminatori és hereditari, la qual cosa es tradueix en una societat de dues classes, que es perpetua de generació en generació.

Encara avui en dia, la majoria de recursos econòmics, culturals, educatius i professionals estan concentrats en les grans ciutats, i, en general, estan vetats als treballadors xinesos de les zones rurals que viuen a les zones urbanes, intentant millorar el seu nivell de vida. Ara bé, aquest sistema explica que a la Xina no existeixen assentaments massius de població, tipus “chabolas”,” favelas” o barris de misèria que són típics en la majoria de ciutats d’altres països en vies de desenvolupament. És una manera discriminatòria, totalment imperfecta, però altament efectiva de limitar l’accés d’una ingent població flotant als serveis públics i Seguretat Social que els nuclis urbans no poden absorbir.

Des dels anys vuitanta el sistema del hukou s’ha relaxat força, però encara en el món urbà conviuen dos tipus de ciutadans amb drets molt diferents: els netament urbans i els migrants de les zones rurals que no estan inclosos en els paquets d’assistència social (habitatge, educació, assegurança mèdica, atur). Aquesta exclusió, desasistència i desintegració social dels camperols emigrats a les ciutats és un dels aspectes més característics de la societat urbana xinesa en l’actualitat. Fins ara sense una autorització exprés del Govern, no es pot modificar la residència ni, en teoria treballar i residir fora del lloc on oficialment es resideix. Últimament s’ha suavitzat aquest requisit i “només” es demana una residència en una ciutat de com a mínim 5 anys . Aquesta discriminació institucionalitzada, el Govern xinès pretén canviar-la, això sí, de manera gradual, per no perdre pistonada i generar una bretxa social encara més gran.

L’hukou ha donat lloc a una població flotant, semiclandestina, però sense la qual hagués estat impossible el gegantí creixement xinès, que representa gairebé el 40%de la població activa (286 milions de persones, el 2020). Forasters al seu propi país, sovint humiliats pels urbanites amb l’apel·latiu despectiu de waidi ren (els foranis), viuen com ciutadans sense papers. Gairebé són invisibles. Viuen amuntegats a la perifèria, en cases prefabricades al costat de les obres de construcció on treballen, en improvisats dormitoris allà on estan empleats, o bé dintre dels restaurants en els que serveixen o en els locals que netegen. Només es tornen visibles un cop a l’any, quan arriba el Nou Any Xinès, i tornen en massa a casa seva, a milers de quilòmetres de distància.

La muralla xinesa…

Ho recordaré sempre. Cap el 2000. Al CCCB es va fer una xerrada sobre les migracions, que estaven començant a arribar a Barcelona, bàsicament de fora de la UE, de manera massiva. Es va parlar de la Xina, es va comentar que el gruix de la població xinesa emigrada a la Península provenia del mateix lloc, alguna petita regió a prop de Guangzhou, cap el sud de la Xina. En el col·loqui es va aixecar un xinès que parlava un català força fluid –feia vint anys que residia a Catalunya– i va explicar que aquell acte destinat a parlar de l’emigració forània era del tot impensable a la Xina, ja que segons el seu parer, els xinesos tenen una mena de muralla mental al cap que els fa creure que son una civilització superior a qualsevol altra. Curiosament, la professora i sinòloga, Dolors Folch, va parlar de la famosa muralla explicant amb tota claredat que malgrat la seva immensa llargada no va servir de res quan es va produir en el segle XVII la invasió manxú, que va donar lloc a la dinastia Qing. Amb un traïdor que va obrir una torre de defensa n’hi va haver prou…, és clar que és més fàcil enderrocar una muralla física que una mental.

Actualment, el mainstream habitual en els mitjans de comunicació occidentals és la decadència dels valors occidentals, especialment europeus, com la democràcia i els valors humans, tot confonent la “decadència” econòmica amb la cultural, mentre s’afirma amb naturalitat, però, en general amb força superficialitat, que els xinesos són superiors en tot. Certament, hi ha molt a aprendre de la cultura xinesa; la primera virtut que l’avala és que és l’única civilització antiga que ha sobreviscut, no com els romans o els egipcis…

Ara bé, cal no oblidar que el que ha aportat la civilització occidental al mon és ingent, pel que fa a ciència, medicina, tecnologia, art, música, política, filosofia i valors, –segurament és discutible que siguin “universals”–, però és innegable que marquen un abans i un després en la història de la humanitat. Tot i que sovint hagin estat barrejats amb opressió, espoliació, colonialisme (el pitjor que va patir la Xina va ser asiàtic, no occidental, el japonès) i pretensions de superioritat moral i cultural.

Segurament, el més assenyat i realista és adonar-se que són civilitzacions que poden conviure perfectament, una i l’altra, a la manera xinesa del “Yin” i del “Yang”.