Relats sobre la Transició espanyola

09 Mai 2026

Hi ha diverses versions de com es va produir la Transició de la dictadura franquista a la democràcia.

El relat més estès, una mena de Transició màgica, parteix de la idea que va existir una voluntat ferma d’establir un règim democràtic per part del rei Joan Carles, amb l’estreta col·laboració d’uns polítics reformistes encapçalats per Adolfo Suárez, i amb el paper rellevant de Torcuato Fernández Miranda. La seva acció política —la reforma— hauria conduït al desmantellament de la dictadura i a l’establiment d’una democràcia semblant a la dels països occidentals.

És a dir, la democràcia espanyola seria una democràcia atorgada, fruit de la voluntat i de l’habilitat de les elits governants. A vegades, aquest relat s’ha completat —quan ha convingut políticament— amb el reconeixement d’una col·laboració subordinada de les forces antifranquistes i amb la idea d’una passivitat política del poble espanyol, interpretada, en aquest cas, com a prova de maduresa.

En contraposició a aquesta visió d’una Transició exitosa i gairebé màgica, en els últims anys ha pres força un relat oposat que intenta explicar els problemes actuals d’Espanya a conseqüència d’una Transició fraudulenta, fins i tot fallida.

Segons aquesta interpretació, amb diverses variants internes, la Transició seria responsable tant de les greus deficiències de la democràcia espanyola com de la corrupció més estesa. Paradoxalment, aquest relat coincideix amb l’anterior —el més apologètic— en atribuir el canvi polític essencialment a l’acció de les elits governamentals. Alguns historiadors propers a l’esquerra o als nacionalismes basc i català descriuen el procés com un fracàs, en què es van frustrar les expectatives de transformació social i d’autogovern, i en què els canvis van ser més cosmètics que no pas substancials.

Els historiadors Carme Molinero i Pere Ysàs, que fa anys que estudien aquest període, en el seu llibre La transición. Historia y relatos, rebutgen aquesta segona interpretació. Defensen que els canvis no van ser fruit de cap pacte previ, sinó d’un procés obert, ple d’incerteses, en què la reformulació constant de propostes i posicions va ser la norma. En última instància, sostenen, la correlació de forces va resultar determinant. Per això, consideren que els intents d’exportar un suposat model pactat de Transició espanyola han fracassat: les condicions sociopolítiques no són reproduïbles mecànicament.

Ara bé, els autors intenten fugir d’apriorismes, simplificacions i maniqueismes, i reivindiquen una aproximació tan objectiva i neutra com sigui possible. La seva tesi és convincent a l’hora de desmuntar el mite d’una Transició màgica, però resulta menys sòlida quan intenta desacreditar el relat crític que atribueix a la Transició bona part dels problemes actuals.

La historiografia sobre aquest període presenta encara llacunes importants. Hi ha, com es diu popularment, cartes que no acaben de lligar. Altres historiadors, entre els quals Borja de Riquer, consideren que tant la visió idealitzada com la seva contrària simplifiquen en excés i parteixen de pressupòsits ideològics previs que distorsionen la interpretació. Segons aquesta perspectiva, la Transició va ser un procés complex, improvisat, poc planificat, marcat per l’oportunisme i condicionat per factors imprevisibles.

Un aspecte sovint poc explicitat és la seva cronologia. I no és menor: la interpretació dels fets pot variar substancialment segons el període que es consideri. Forma part de la Transició el cop d’estat del 23-F? Hi ha un cert consens a situar-la entre novembre de 1975, amb la mort de Franco, i octubre de 1982, amb la victòria del PSOE. Però aquesta delimitació continua sent difusa.

Hi ha, a més, un element sovint absent en aquests relats: el pes de la història. La trajectòria de l’Estat espanyol, com a mínim des del segle XIX, és imprescindible per entendre les especificitats de la Transició. El franquisme no va ser cap accident, i la seva longevitat no es pot explicar únicament per la repressió, tot i que aquesta fos determinant, sinó també perquè cristal·litzava una tradició anterior. Aquesta tradició, a més, no va desaparèixer amb la Transició, malgrat el que han defensat alguns intel·lectuals.

Per què la Transició ha fracassat en l’àmbit autonòmic?

La mort de Franco, ara fa cinquanta anys, va generar grans expectatives sobre l’encaix dels diversos nacionalismes a l’Estat espanyol, tant l’estatal com els subestatals. Mig segle després, el fracàs de l’Estat autonòmic és evident. Així ho han reconegut fins i tot alguns dels ponents de la Constitució de 1978, com Miguel Herrero de Miñón o Miquel Roca Junyent.

L’evolució de l’Estat en l’etapa postfranquista no només es caracteritza per determinades mancances democràtiques, sinó també per la continuïtat d’estratègies heretades del franquisme respecte als nacionalismes subestatals, especialment el català. Aquesta continuïtat es pot observar en tres àmbits principals: la deslegitimació del nacionalisme català, la desqualificació dels partits nacionalistes i la pressió mediàtica.

Com assenyala Antoni Simon a La construcció de l’enemic interior, el disseny de l’Estat autonòmic tenia també una dimensió ideològica: neutralitzar els nacionalismes considerats una amenaça interna. Això es tradueix en la prolongació, en democràcia, del que al final del franquisme es definia com a “nacionalisme regionalitzat”.

D’altra banda, una part significativa de les esquerres ha mantingut una posició subordinada en la qüestió nacional, assumint en grau considerable els marcs ideològics de la dreta postfranquista. Han tingut por que un Estat constitucional fonamentat únicament en els valors de llibertat, justícia, igualtat i pluralitat política constituís un Estat fràgil, si no disposava d’un “substrat nacional dotat de valors compartits i d’un sentit de la continuïtat històrica”. Com ironitzava Josep Pla, “no hi ha res que s’assembli tant a un espanyol de dretes com un d’esquerres”.

Aquesta feblesa ha afavorit el desplaçament d’una part de la intel·lectualitat cap a posicions més conservadores. Tal com apunta José Ignacio Lacasta-Zabala, s’ha produït un cert retrocés cultural i un replegament ideològic en sectors crítics amb els nacionalismes perifèrics, sovint sota formes renovades de nacionalisme espanyol poc compatibles amb el pluralisme constitucional.

En aquest context, el dèficit de reconeixement de la diversitat nacional ha acabat degradant la capacitat de l’Estat com a marc de convivència política.

Finalment, com recorda Borja de Riquer, molts dels defectes de la Transició responen a les circumstàncies del moment, mentre que moltes de les crítiques actuals deriven de desenvolupaments posteriors i de la interpretació restrictiva de la Constitució.

Un exemple significatiu és l’any 2004, després de la majoria absoluta del Partit Popular sota José María Aznar. En aquell context, Gregorio Peces-Barba advertia: “La idea de España como patria única es preconstitucional y anticonstitucional”. La seva proposta d’una Espanya entesa com a “nació de nacions” va quedar arraconada per una lectura més rígida i centralista del text constitucional.

A la llum de la història —recent i no tan recent—, aquesta evolució resulta, si més no, comprensible.