Ayuso i el nacionalisme espanyol

03 Jun 2026

Les lloances d’Ayuso al conquistador Hernán Cortés van incendiar les relacions institucionals amb Mèxic, que el govern espanyol i la monarquia s’han esforçat a reconduir després d’anys de xoc per la negativa espanyola a demanar perdó per la Conquesta. Potser aquesta vegada la presidenta madrilenya no ha calculat que la reivindicació dels orígens indígenes a Mèxic (com al Perú i altres països) s’ha convertit en un sentiment transversal, que comparteixen la dreta i l’esquerra de Mèxic, que promouen amb intensitat el reconeixement d’una cultura pròpia. En tot cas, Ayuso ha tingut cura de presentar-se alhora com a víctima de la intolerància de l’esquerra, la “deriva totalitària i violenta” de la qual l’ha obligada a cancel·lar actes en aquest país i a anticipar-ne el retorn.

Ara bé, la provocació d’Ayuso no neix del buit, sinó que forma part del nucli central del nacionalisme espanyol. En els últims anys, per circumstàncies molt diverses, la invasió castellana/espanyola d’Amèrica sembla haver-se posat de moda. D’una banda, el nacionalisme espanyol actual ha entrat en una fase força histèrica, segurament, en part, a causa del Procés català d’independència i, d’altra, als moviments indigenistes americans, des dels EUA, passant per Mèxic, Perú i Bolívia… Però, ben segur, el moviment més clar en aquest sentit ha estat la demanda del president de Mèxic, López Obrador, el 2019, sol·licitant que Espanya demani oficialment perdó pels terribles fets que els espanyols, de manera molt esbiaixada, anomenen el Descubrimiento. És una manera molt eurocèntrica de qualificar el que els mal anomenats indis denominen una trobada –un mal encuentro- o, més clarament, una invasió d’estrangers. Però la gota que ha fet vessar el got del nacionalisme espanyol ha estat la disculpa del rei Felip VI, tot i que ha estat mel·líflua i descafeïnada.

Després de fer el ridícul internacional i quedar en evidència per muntar-se unes vacances pagades amb diners públics a la Riviera Maya, Ayuso torna a fer-se la víctima, “com sempre”, ha assenyalat la líder de l’oposició, portaveu de Més Madrid a l’Assemblea autonòmica, Manuela Bergerot. Fer-se la víctima està molt de moda. La víctima és l’heroi del nostre temps. Ser víctima atorga prestigi, és un potent generador d’identitat, de drets, d’autoestima. Immunitza contra qualsevol crítica, garanteix la innocència més enllà de qualsevol dubte raonable. I així, la ideologia victimista ha esdevingut la primera disfressa dels forts.

Però el súmmum de la victimització ha estat convertir l’imperi espanyol en una víctima. Imperiofobia és un sísmic llibre supervendes, del qual ja vam parlar en altres articles. Roca Barea, autora d’aquest “pamflet” hiperexitós, diu: Inquisición y leyenda negra americana han servido de repertorio ideológico …al protestantismo, a la Ilustración dieciochesca, al liberalismo decimonónico, al expansionismo estadounidense, al criollismo independentista, a la izquierda revolucionaria o de salón y, últimamente, al multiculturalismo indigenista.

Però, malauradament, Roca Barea no és una illa, més aviat és un arxipèlag amb milers d’illes… José Luis Villacañas, filòsof i historiador, que ha escrit contra aquesta grollera exaltació imperial, sosté que es tracta d’una fanatización dispersa, por cuanto se basa en el goce de hacer notar la propia existencia mediante formas brutales, radicales y continuas.

Com que Espanya va tenir en la Inquisició el seu primer pegament, la base de la unió a la força, l’exaltació d’aquests fanàtics pseudohistoriadors d’estar per casa fa que titllin el Sant Ofici de Benemérita Inquisición… Així, mentre Occident expressa sovint un saludable avergonyiment pel seu passat fanàtic i imperialista, a Espanya es fa una exaltació històrica de fets brutals.

La fundació de José María Aznar propugna l’agermanament amb Llatinoamèrica, però també una lectura històrica que acabi amb la “llegenda negra” difosa, segons la seva opinió, per anglesos i holandesos sobre un colonialisme espanyol especialment cruel. Però és tal l’afany a defensar aquesta visió que gairebé se situa en l’extrem oposat i presenta la conquesta com un mestissatge idíl·lic del qual va néixer una civilització més avançada. Segons aquesta tesi, els immigrants llatinoamericans són descendents d’espanyols, com va expressar Ayuso recentment arran de les exigències de Vox al PP per imposar la prioritat nacional, que implica vetar l’accés als serveis públics als estrangers en funció del temps de residència o, a la pràctica, del seu origen.

La factoria ideològica d’Aznar parla de la Hispanitat per promoure una mena d’imperi cultural espanyol, mentre que Vox es refereix més a la Iberosfera per defensar una aliança amb l’extrema dreta llatinoamericana contra el globalisme i el comunisme. Ayuso sembla bascular entre tots dos.

La invasió d’Amèrica

El que demanava l’expresident de Mèxic és que Espanya assimili d’una vegada per totes la veritable i tràgica dimensió de la invasió i conquesta d’Amèrica i segueixi el camí d’Austràlia, que va demanar perdó als aborígens el 2008 per les injustícies comeses durant dos segles, o el Canadà, que també va fer el mateix per haver arrabassat per força nens dels pobles indígenes per ingressar-los en internats, on van patir abusos. Podríem esmentar més països com Dinamarca —amb els inuits o esquimals de Groenlàndia— i Suècia —amb els samis o lapons— o Itàlia —pel tracte colonial a Líbia— i Holanda —pel seu passat esclavista—. Però aquest pas, Espanya es resisteix a fer-lo. I amb aquesta negativa a reconèixer els errors històrics fa el mateix que Turquia amb la seva inversemblant negació del genocidi armeni. Però ara el rei ha fet un tímid pas en aquesta direcció i això ha encès el nacionalisme espanyol.

Com diu el cordovès Antonio Espino, catedràtic d’Història Moderna a la UAB i especialista en història de la guerra a l’edat moderna i en la Conquesta hispana d’Amèrica, en la seva recent publicació La invasión de América, només des d’una ideologia conservadora, nacionalcatòlica, racista i imperialista es pot sostenir, ara en el segle XXI, que el colonialisme castellà dels segles XV al XIX va tenir aspectes majoritàriament positius, fins i tot denominats civilitzadors.

En l’imaginari espanyol, tant de dretes com també d’esquerres amb algunes, poques, excepcions, ha quedat establerta una veritat axiomàtica gairebé sagrada: la invasió i conquesta d’Amèrica va ser un fet transcendental per a tota la humanitat, del qual els únics i brillants responsables són els espanyols. Així doncs, un fet tan fonamental per a la civilització occidental no pot ser tacat per cap valoració negativa.

Segons la historiografia oficial no hi va haver vençuts. Aquest relat americanista, sobretot durant l’època franquista, va establir que la guerra va ser irrellevant, en la qual pràcticament no hi va haver víctimes. Vaja, un imperialisme sense explotació, un colonialisme amable i diferent, ja que, en lloc d’apropiar-se dels recursos, va proporcionar una llengua, una cultura…, és a dir, una civilització. És clar que ningú els va preguntar si volien substituir la seva cultura per una altra de forana, imposada clarament per la força, una força terriblement bruta. La pregunta podria ser: per què aquesta excentricitat de considerar l’imperialisme propi com a diferent de l’anglès, del francès, del portuguès o del turc…?

Hi ha una diferència, que cal remarcar, entre la colonització hispànica i l’anglesa —la que va ocupar els territoris de la costa atlàntica dels actuals EUA—: els hispans anaven bàsicament a enriquir-se a qualsevol preu amb una audàcia increïble, mentre que els anglosaxons anaven a fer-se un futur amb mentalitat de treballar, tot fugint, la majoria, de persecucions religioses i polítiques. Això, evidentment, no els eximeix de les matances i aniquilació de la població indígena. De cap manera, però, l’objectiu era molt diferent.

Conclusions

La paradoxa de l’Estat espanyol actual consisteix en el fet que es veu obligat, per subsistir en aquest món globalitzat, a defensar i compartir uns valors, com la democràcia, la tolerància, el respecte cap a altres cultures, l’ètica personal i laboral, en els quals al llarg de la seva història no sols no ha cregut sinó que els ha combatut aferrissadament. L’exaltació de l’autoritarisme, la jerarquia, la idea d’imperi com a espai físic, mental i polític natural, el concepte de súbdits en lloc de ciutadans, tot això, que formava part de la seva tradició cultural, ha hagut de ser bandejat en molt poc temps per adaptar-se als valors hegemònics centreeuropeus, als quals històricament havia mirat amb un profund menyspreu. I lògicament ha aflorat una tensió, que malgrat estar força controlada fins fa poc, ara s’ha desbocat. I molts nacionalistes espanyols s’han desacomplexat –senyal que abans n’estaven d’acomplexats– i deixen anar el que hi havia.