La Intel·liguèntsia
russa

07 Mar 2026

Una conferència de la russa Xènia Dyakonova, poeta, traductora, crítica literària i professora d’escriptura, establerta a Barcelona des del 1999, va suscitar la meva curiositat sobre allò que havia estat i el que era actualment la intel·liguèntsia russa. N’havia sentit a parlar i sobretot em sonava molt de lectures, però no podia pas precisar el contorn d’aquest fenomen. La conferència va ser molt aclaridora. Xènia Dyakonova pertany a una família russa de Sant Petersburg, que es considerava membre de la intel·liguèntsia russa i en El conte de l’Alfabet (L’Avenç) va explicar que la seva besàvia, catedràtica de filologia anglesa, no es veia amb cor d’inventar-se una definició pròpia, però no es cansava de repetir la de Gorki: “La intel·liguèntsia russa sempre ha estat, és i serà el cavall de tir de la història”. També solia dir que el deure de l’intel·liguent és renunciar a l’egocentrisme i compartir amb els altres les coses que sap. El seu marit Igor Diakonov, historiador i lingüista va ser autor de la primera traducció russa del Gilgamesh (el poema èpic més antic) feta directament de l’accadi (antiga llengua mesopotàmica) i en vers!

Potser, el primer que cal aclarir és que el concepte d’intel·liguèntsia no és sinònim de cap manera d’intel·lectualitat. Va néixer com un estrat molt prim de la societat russa de la segona meitat del segle XIX, format per metges, professors, advocats, artistes, i altres professions liberals, o sigui gent amb estudis, amb una molt bona formació, i alguns força viatjats per l’Europa occidental, que sentien l’obligació, gairebé un deure, d’ajudar el país a sortir del seu obscurantisme. És a dir, era un grup que en general s’ocupava d’un treball intel·lectual, però el que els caracteritzava no era això, sinó el seu compromís moral, que consistia en ser la consciència social de Rússia. Cal remarcar que la intel·liguèntsia russa va ser un producte del contacte amb la tradició il·lustrada d’Europa i, com a tal, va intentar influir de manera decidida en el destí del seu país.

El context en què es va produir l’esclat d’aquest grup era la Rússia tsarista del segle XIX, molt endarrerida en tots els aspectes. Una societat bàsicament formada per una quantitat enorme de pagesos maltractats, afamats i totalment analfabets. Per sobre d’ells hi havia els buròcrates, petits funcionaris que es dedicaven sobretot a collar i maltractar els pagesos. Molt més amunt hi havia els alts funcionaris molt més atents als desitjos de la cort absolutista que als problemes o maldecaps del país. I, a part, va néixer aquest estrat finíssim dels anomenats intel·ligents, que estava aïllat de l’autoritat política, ja que les seves idees cada cop més progressistes no coincidien amb la ideologia i les pràctiques del poder autoritari tsarista, però també tenia moltes dificultats de connectar amb el poble, analfabet i sovint indolent, i aliè del tot a les seves preocupacions. De cap manera, aquest estrat pot ser considerat com una elit econòmica, sinó únicament de pensament, de coneixement. Fins i tot un mestre rural d’una zona remota podia ser considerat d’aquest grup, si contribuïa encara que fos mínimament al desvetllament del poble. Sovint el seu ferm compromís feia que visquessin en unes condicions molt precàries, properes a una certa misèria, sobretot en l’època soviètica, ja que menyspreaven totalment els béns materials.

Eren gent de cultura sòlida –una cultura no d’arrels bizantines, com la dels eclesiàstics ortodoxos, sinó plenament occidental– i més o menys crítica amb la ideologia oficial de l’Imperi rus, que l’ultrareaccionari comte Uvàrov havia resumit amb la famosa tríada “ortodòxia, autocràcia, nacionalisme”. Xènia Dyakonova va comentar irònicament que potser la Rússia actual no estava tan lluny d’aquesta nefasta tríada…

Com va afirmar Isaiah Berlin, pensador britànic d’origen lituà (aleshores part de l’Imperi rus), en la seva obra Pensadors russos quan parla dels inicis de la intel·liguèntsia russa, aquesta difícilment es podria haver donat sense un context repressiu, com era el cas de Rússia. En aquest sentit, Berlin diu que segurament un fenomen similar va tenir lloc a Espanya, els Balcans, o fins i tot a Llatinoamèrica. També va remarcar que mentre un escriptor europeu occidental era considerat tan sols per la seva obra, no per la seva vida personal, això en cap cas podia donar-se en el si de la intel·liguèntsia russa, que tenia una convicció ferma: la unitat de l’ésser humà, és a dir, que la vida i l’obra de qualsevol dels seus, havia de ser del tot coherent. Ras i curt: no era concebible un gran escriptor o artista, que la seva vida fos el contrari del que predicava.

Per exemple, Evgeny Evtushenko va resumir el component bàsic de la intel·liguèntsia, el compromís moral de ser la consciència social del seu país, amb les següents paraules: “el poeta té el deure de presentar-se als seus lectors amb els seus sentiments, els seus pensaments i els seus actes en el palmell de la mà. Per tenir el privilegi d’expressar la veritat dels altres, ha de pagar un preu: entregar-se totalment a la seva veritat. Enganyar li està totalment prohibit.” Una excepció podria ser el cas Ivan Turguénev, considerat el més europeista dels narradors russos del segle XIX, que va escriure molts llibres sobre els pagesos, les seves condicions de vida, les desigualtats tremendes en la societat russa de la seva època, però, en canvi, no consta enlloc que hagués alliberat els seus serfs.

La “intel·liguèntsia” en la Rússia soviètica

La intel·liguèntsia va veure en la Revolució d’Octubre la possibilitat de concretar els anhels pels quals durant tant de temps havia lluitat i pels que molts havien donat la seva pròpia vida. Alguns dels seus més destacats integrants van col·laborar de manera activa per donar suport a un procés que en els seus primers anys es percebia tant prometedor com fràgil. Encara que fugaçment, aquest nucli va veure en aquest turbulent succés la possibilitat de connectar de manera simultània amb un govern que imposava el dret revolucionari i amb un poble mobilitzat per la seva emancipació.

Tanmateix, el grup que havia estat l’avantguarda en la defensa i la promoció dels valors democràtics a Rússia, ara es veia davant d’un govern que s’allunyava cada cop més ràpid de tot allò que havia defensat i que reinstal·lava unes condicions socials i polítiques tan reprovables com les anteriors. Per a alguns no va quedar cap altra sortida que el suïcidi. Altres, primerencs desencantats com el compositor Ígor Stravinski (1882-1971), van preferir marxar del país mentre aquesta possibilitat encara estava oberta. Els més valents, però, van trobar ràpidament el seu final a les execucions estalinistes. La resta es va haver de debatre entre el silenci incòmode, com el que va patir la poetessa Anna Akhmàtova (1889-1966), o la capitulació i la col·laboració ominosa amb el règim.

Durant els anys trenta del segle XX, la vida dels intel·ligents va empitjorar molt, sobretot a causa de les purgues estalinistes que feien impossible i temible qualsevol mena de dissidència. Això va provocar que el grup establís vincles de fraternitat molt sòlids entre els seus components i que es bolquessin en escriure llibres, la majoria dels quals eren impublicables, o a la difusió d’acudits, ja que aquests no tenien autor que es pogués identificar. En l’època dels anys 70, que la poeta Anna Akhmàtova va qualificar de “vegetariana”, perquè el règim soviètic ja no consumia carn, el rebuig al règim era total, i les amistats fortes es van consolidar.

Algunes anècdotes reveladores d’aquesta època que va explicar Xènia, a tall d’exemple: el seu avi tenia un amic que es reunia amb altres intel·ligents a l’Observatori Astronòmic de Sant Petersburg a altes hores de la nit per llegir poesia a la llum dels estels. Evidentment, també aprofitaven per utilitzar les màquines d’escriure del centre per fer còpies dels llibres no publicats…

La veneració per la poesia era un tret distintiu del grup. Sovint s’aprenien els poemes de memòria per evitar ser detinguts per escriure’ls o difondre’ls. Però a vegades ni això era suficient: un poeta va reunir a casa seva uns quants amics i els va recitar de memòria un poema molt crític amb Stalin. Un d’aquests amics va resultar ser un traïdor i el va delatar al KGB. Molts dels presents es van sentir molt amenaçats només pel fet d’haver sentit el poema, i fins i tot un d’ells, que ho va revelar a la seva dona, va veure com ella va patir una crisi nerviosa que li va deixar seqüeles per tota la vida.

Un altre cas prou conegut és la vida de Nadiezhda Mandelstam (1899-1980) i del seu espòs, el poeta Ósip Mandelstam, que ella va recollir en un llibre de memòries, Contra tota esperança. Aquest és un esplèndid i lúcid testimoni d’una època fosca i terrible, en el que Nadiezhda es dedica a recuperar l’obra i la memòria d’Òsip, tant de l’època estaliniana, com la posterior a la mort del dictador. Explica les detencions i persecucions del poeta i el que van comportar: ser desterrat, misèria i mort, però també tota l’obra poètica del seu marit, que ella es va aprendre de memòria, per tal que es pogués salvar de la voracitat soviètica. En la part final del llibre l’autora tracta de comprendre els mecanismes que van portar la societat soviètica de l’època a convertir-se en una societat malalta capaç de destruir físicament i moralment bona part dels seus membres i en què la desconfiança i les suspicàcies de tots cap a tots van arribar a límits demencials.

La “intel·liguèntsia” russa, ara

Actualment, la situació política a Rússia és una altra, i la intel·liguèntsia també ha canviat. Des de Stalin fins a Gorbachov, havia passat per un agut procés que la va desorientar primer i desarticular després. El rebuig del comunisme que es va generar durant la perestroika va suposar també el rebuig de l’humanisme i de la missió democràtica tradicional de la intel·liguèntsia.

En l’època soviètica, hi havia unanimitat dintre d’aquest grup en el seu rebuig total al règim. Arran de la guerra d’Ucraïna, s’ha produït una profunda divisió i els dos bàndols resultants no se suporten entre si: els que estan a favor de la guerra, i per tant de Putin, li compren tot el seu argumentari, com, per exemple, que Ucraïna està infestada de nazis… i els que hi estan en contra no poden entendre com gent molt formada, com científics, escriptors, s’empassin la mateixa propaganda que, segons l’expressió russa, converteix en zombis la gent que només té accés a canals d’informació, com la televisió, totalment controlats per Putin. La majoria dels que hi estan en contra han fugit del país, com Alemanya que està plena d’exiliats russos. Els que per raons familiars o de qualsevol ordre no han pogut marxar es troben molt incòmodes, reduïts al silenci gairebé com en l’època soviètica. Els que estan a favor de la guerra cada vegada rebutgen més el contacte amb l’exterior, i com a conseqüència cada cop estan més tancats.

Cal recordar que la identitat russa és molt complexa i que el debat entre eslavòfils i europeistes, tan típic del segle XIX, ha ressorgit sota altres noms, però l’essència és gairebé la mateixa. Orlando Figes, historiador britànic de la política i cultura russa, molt prestigiós, en la seva obra, El ball de Natatxa ens dona algunes pistes per entendre com aquest profund i apassionat debat no ha desaparegut pas en el segle XXI. El títol d’aquesta obra procedeix d’una escena de Guerra i Pau, de Tolstoi, en la que la comtessa Natatxa Rostov se sent atreta pel ritme i la bellesa d’un ball popular rus i s’uneix a ell, el que ve a representar la fusió de dos mons totalment distints: la cultura europeïtzada de les classes superiors i la cultura russa dels camperols.

Figes en l’obra citada, en el capítol “Descendents de Gengis Khan”, intenta esbrinar la profunda influència de la cultura asiàtica en la cultura russa ja des del segle XV, tot reproduint l’opinió d’un autor rus del XIX : “En el fons, Rússia era una cultura asiàtica estepària. Les influències bizantines i europees, que havien donat forma a l’Estat rus i a la seva alta cultura, gairebé no havien penetrat en els estrats inferiors de la cultura popular russa, que s’havia desenvolupat més amb el contacte amb l’Orient estepari. Durant segles els russos es van barrejar amb les tribus ugrofineses (fineses i hongareses), els mongols i altres pobles nòmades de les estepes. Van assimilar elements dels seus idiomes, la seva música, els seus costums i la seva religió, de manera que aquelles cultures asiàtiques van ser absorbides per l’evolució històrica de Rússia”.

Potser això explica en gran manera la complexitat de la cultura i manera de ser russa, sense utilitzar el rebregat concepte “d’ànima russa”, molt místic, però que no explica res. Ara bé, Putin ha sabut i sap treure-li suc a tota aquesta història…