El règim franquista i la caiguda de França el 1940

21 Feb 2026

Fa poc, el 2025, ha sortit un altre llibre sobre la dictadura franquista de l’historiador Nicolás Sesma que porta un títol ben aclaridor NI UNA, NI GRANDE , NI LIBRE. És un llibre pensat i escrit per a les generacions que no van viure el franquisme, com és el cas de l’autor. D’entrada Sesma qüestiona la utilització gairebé unànime del terme “franquisme”, per a qualificar tant el sistema de poder com el mateix període històric, perquè ho troba excessivament personalista. Sosté l’historiador que l’ús del terme “dictadura” o “règim franquista” expliquen amb més claredat que aquest període no només va ser obra d’una persona, encara que molt rellevant, sinó també responsabilitat d’una part notable i significativa de la societat espanyola. Un camí invers al terme “hitlerisme”, molt habitual després de la II Guerra Mundial i en el mateix llenguatge del III Reich, però que ha estat progressivament desplaçat per les referències a l’Alemanya nacionalsocialista o a la dictadura nazi. Ras i curt: en el cas espanyol allò de “mort el gos, morta la ràbia”, no està gens clar…

De tota manera, la més probable explicació de la imposició del terme “franquisme” per en contra de “falangista” o “feixista” rau probablement en el fet que el dictador, Franco, va esdevenir el líder absolut arran d’una cruenta guerra civil, no com a Itàlia o Alemanya on ni Hitler ni Mussolini devien el seu poder a una guerra. Cal tenir present també la derivada més important de la guerra, el partit únic sempre va estar sota el control de Franco, mai a l’inrevés. Franco que va tenir sempre molt present la fi de Mussolini, no va permetre mai que ningú, ni el Consejo del Reino, ni la cúpula del règim poguessin destituir-lo, com va ser el cas del “Gran Consiglio Fascista de Italia”…

Un altre aspecte molt interessant del llibre de Nicolás Sesma és el que situa la dictadura franquista en el context europeu, cosa poc habitual en la majoria de les obres dels historiadors tant catalans com espanyols o estrangers. Per a Sesma, la seva arribada al poder és inseparable del fantasma feixista que recorria Europa i el seu desmantellament va tenir lloc en el marc de la forta onada democràtica dels anys 70 del segle XX. Entre aquestes dues fites, el règim va acomodar el seu discurs i imatge als paràmetres de la Guerra Freda, amb els que desentonava més pels seus orígens que pel seu caràcter autoritari, molt persistent en l’Europa meridional.

A més, cal qüestionar el suposat aïllament de la península Ibèrica durant aquest període, ja que tots els grans fenòmens que van marcar els grans canvis polítics i socioculturals – la descolonització, la revolució agrícola, la lluita pels drets de les dones, la secularització, l’energia nuclear, l’augment d’estudiants universitaris- van arribar a Espanya, tot i la dictadura. Això sí, ho van fer amb molts anys de retard i amb menys participació ciutadana, per la naturalesa dictatorial del sistema franquista. Convé afegir que la construcció d’una incipient societat de consum es va deure molt més als interessos de les multinacionals de l’Imperi Americà que no pas al “desarrollismo”, fet que la narrativa hispànica mai ha reconegut.

La desfeta de 1940 com a moment de possibilitat i d’ambigüitat

La caiguda de França va destruir l’equilibri europeu anterior i eliminar, temporalment, el principal contrapès continental a l’Alemanya nazi. L’entusiasme amb què es va viure l’estranya desfeta francesa de la primavera de 1940 entre les files franquistes va ser majúscul, ja que això creava una finestra d’oportunitat per al règim franquista: en primer lloc li permetia reforçar la seva legitimitat internacional com a règim vencedor d’una “guerra anticomunista” i en segon, possibilitava negociar amb l’Eix sense assumir els riscos totals de la guerra. Alhora, cal subratllar que aquesta oportunitat era fràgil i reversible: el règim va actuar amb prudència perquè era conscient que el desenllaç de la guerra era incert.

La divisió de França en dos territoris a conseqüència de l’ocupació nazi, la zona lliure i el règim de Vichy, va convertir la França de Vichy en un Estat sobirà, font de dret i susceptible de ser reconegut internacionalment, cosa que no només va fer l’Espanya franquista sinó també els EUA i l’URSS, però no el sempre hàbil Regne Unit. L’Estat Francès, com va passar a denominar-se, era la nineta dels ulls dels franquistes i l’estat en el qual se n’emmirallaven, però per la França de Petain, farcida de partidaris convençuts del nou ordre continental, la defensa de les seves possessions colonials, que estaven intactes, era prioritària.

Com que Espanya era percebuda com a aliada d’Alemanya i, al mateix temps, amenaçava l’Imperi nord-africà francès amb les seves exigències a Hitler per entrar en guerra, la França de Vichy va combinar ràpidament una doble política; l’apaivagament i la dissuasió, un doble joc que va aplicar igualment a l’exili republicà, convertit en instrument de negociació, amenaça latent i moneda de canvi. Víctimes d’aquest xantatge van ser Julian Zugazagoitia (polític socialista basc) i Lluís Companys. Tots dos deportats per la Gestapo i afusellats. En el cas de Companys prèviament va ser torturat i vexat a fons. En plena cresta de l’onada feixista europea, el desig de venjança franquista no perdia el temps amb formalismes jurídics: comptava amb els elements ultradretans de la policia de Vichy i amb agents francesos que miraven cap a una altra banda, quan actuaven en el seu territori, els para-policies italians, germànics o espanyols.

Com va escriure Eduardo Aunós en recordar de manera elogiosa la feina del primer governador civil franquista de Catalunya, Wensceslao González Oliveros, “las circunstancias imponían una acción enérgica que hiciese entender que la guerra de Liberación no había sido simplemente una huelga general más sangrienta, ganada contra los obreros, ni un simple paréntesis tras el cual la Cataluña fictícia de otro tiempo pudiese volver a sojuzgar a la Cataluña genuïna, siempre amable y admirable, ejemplo y gloria de España”.

El règim franquista i l’Eix

Franco i el seu entorn més immediat aspiraven sense cap mena de dubte a convertir-se en socis de ple dret de l’Eix. Consideraven que era l’única manera què Espanya tornés a tenir un paper protagonista en l’escenari internacional. La derrota de França el 1940 els va obrir unes expectatives impensades i pràcticament van creure que els seus anhels més íntims, formar part del club feixista de l’Eix, aconseguir una legitimitat internacional i tornar a tenir un imperi, estaven molt més a l’abast.

Cal tenir present que la derrota pels nazis de l’odiada França va accentuar la creixent influència de la manera de governar de Hitler sobre Franco. El dictador alemany rebutjava els mecanismes tradicionals de la diplomàcia, basats en formalismes jurídics, que considerava poc apropiats pel dinamisme feixista i apostava per unes relacions exteriors més audaces i directes, basades en els fets consumats i dutes a terme no pels seus ambaixadors, sinó per una mena d’enviats “especials”. Sembla que actualment està ressuscitant aquest tipus de diplomàcia…

Hitler va tenir entre l’octubre de 1940 i el juny de 1941, o sigui en poc més de mig any, reunions al màxim nivell amb els tres dictadors del Mediterrani occidental, Mussolini, Franco i Petain. Per tant, al contrari del que sempre han tractat de transmetre els defensors del règim franquista, l’entrevista a Hendaya entre el Führer i el Caudillo, del 23 d’octubre de 1940, no pot analitzar-se de manera aïllada. La seva celebració i resultats són la conseqüència de la iniciativa del dictador alemany per a conciliar les ambicions i interessos d’aquest grup d’estats. Hitler era plenament conscient que no seria gens fàcil i en privat va manifestar que estava convençut que això només seria possible mitjançant “un frau colossal”.

Els objectius dels franquistes, amb una hipotètica entrada a la guerra europea, anaven des de la reclamació de Gibraltar, la incorporació de la zona francesa del Marroc al Protectorat espanyol, el control de la zona d’Oran, fins a l’ampliació del Sàhara espanyol i de les possessions al Golf de Guinea, i amb insinuacions no gaire subtils sobre Portugal… Aquesta ambició expansionista proporcionava una via d’entesa i col·laboració entre l’Exèrcit com a institució i FET-JONS com a partit únic, en fusionar l’africanisme castrense amb la voluntat d’imperi del falangisme.

Però el que l’Eix anhelava era interferir en les rutes de l’Atlàntic que permetien que la Gran Bretanya s’abastís dels recursos del seu Imperi i això requeria disposar d’una gran flota. Sense això, no valia la pena complicar la situació, tot considerant també que Espanya demanava molt i podia oferir molt poc a canvi. Cal recordar, a més, que els EUA i el Regne Unit van jugar al “poli bo” i al “poli dolent” amb el règim, aprofitant-se clarament de la dependència espanyola pel que fa a l’entrega de permisos britànics per a la navegació i les entregues de petroli i lubrificants. Va ser la seva principal estratègia per evitar que l’Espanya dominada pels franquistes entrés a la guerra al costat dels feixistes.

Conclusions

La llarga supervivència del règim franquista ha estat explicada, en general, pels historiadors com un efecte no desitjat, però indirecte de la Guerra Freda. Per exemple, l’historiador Paul Preston interpreta el 1940 sobretot com un moment en què Franco creu que l’ordre feixista europeu serà durador. La derrota francesa encoratja Franco, però també exposa les limitacions materials d’Espanya, que expliquen la no-entrada a la guerra. Preston dona molt pes a la ideologia, a la fascistització del règim i a l’ambició imperial (Marroc, Algèria francesa, Gibraltar…).

El també historiador Ángel Viñas ha subratllat que, malgrat la desfeta francesa, Espanya no tenia capacitat real d’entrar en guerra: per la dependència alimentària, per la debilitat industrial, per la necessitat del subministrament aliat. Per tant, la no-bel·ligerància és, per a Viñas, gairebé una imposició estructural.

Tanmateix, la lenta assimilació del règim franquista per les democràcies occidentals, no és un cas aïllat. Ara mateix tenim el cas de l’Iran, on el règim híper repressiu dels aiatol·làs està matant milers de persones, però els EUA hi estan negociant… D’altra banda, crida molt l’atenció l’absència de manifestacions a favor de la massacrada població civil iraniana, com tampoc a favor de l’heroica resistència de la població ucraïnesa… En el primer cas el petroli pesa com una llosa sobre el poble iranià, en el segon, segons les esquerres, el món es divideix en bons i dolents… i els russos sempre estan en el costat correcte de la història…

Sesma no presenta la desfeta francesa com un factor únic o determinant absolut, però sí com un punt de gir en la trajectòria exterior del franquisme: va servir perquè el règim reajustés la seva estratègia política, consolidés una política de «neutralitat no bel·ligerant» i reforcés després la seva supervivència dins l’ordre europeu de postguerra condicionat per la Guerra Freda.

Tanmateix, l’aportació més específica de Sesma és la de portar aquest debat fora d’Espanya: compara el règim franquista amb el de Vichy, la Itàlia feixista, el Portugal de Salazar… La desfeta francesa no només afecta l’equilibri intern del règim, sinó la seva posició dins un sistema europeu de dictadures i autoritarismes.

Finalment, la clau interpretativa de Sesma es pot resumir en què el règim franquista no va ser passiu ni purament oportunista, sinó estratègicament adaptable, i la desfeta francesa accelerà aquesta lògica.