Les bases de la mentalitat xinesa

10 Gen 2026

És evident que la Xina va ocupant cada cop més, i més ràpid, un espai en les nostres vides, però resulta que els xinesos coneixen prou bé la nostra mentalitat i, en canvi, nosaltres pràcticament desconeixem del tot quins són els pilars de la seva manera de pensar i d’estar en el món. Tot omplint aquest buit, l’Ateneu Barcelonès va organitzar aquesta tardor el curs “ La Xina en la història del món”, dirigit, i impartit per l´excel·lent historiadora, sinòloga i professora emèrita Dolors Folch. Basant-me en les informacions i la bibliografia aportades pel curs em centraré en un aspecte, al meu parer molt rellevant, per a entendre la Xina actual: la tradició central del pensament xinès.

La tradició central xinesa

Resulta ben curiós, i per ara, no en tenim cap explicació clara, de perquè totes les grans civilitzacions euroasiàtiques –la xinesa, la grega, la persa, la hindú, la jueva– fixen les seves tradicions centrals entre els segles VI i V aC; o sigui que Confuci, Lao Tse (el taoisme) van ser pràcticament contemporanis de Plató, Aristòtil i fins i tot de la Torà judaica, la llei fonamental del judaisme i dels Upanishads indis, que constitueixen la base dels Vedas, els textos sagrats més antics de la Índia, i que signifiquen “coneixement” en sànscrit.

Però, els xinesos venen d’una tradició completament diferent de la nostra, és a dir, dels que hem estat immersos en cultures monoteistes –el cristianisme, l’islam i el judaisme–, les anomenades religions del “Llibre” (la Biblia), que tenim les nostres arrels en del zoroastrisme, una religió que plantejava un dualisme entre un déu del bé i un del mal, que creia en un cel i un infern, en àngels i dimonis i en un Messies que ens salvaria, en la resurrecció de tots els humans i en un judici final. Dels zoroastrians vam heretar també el mite de la Creació, i ells al seu torn dels sumeris.

Tot i que la nostra tradició ha evolucionat cap a un Déu Únic Omnipotent i Absolut, la figura de Satanàs i els dimonis continuen representant el mal. Així doncs, els orígens dualistes del zoroastrisme es mantenen en la tradició jueva, cristiana i musulmana. Es ben comprensible que la humanitat hagi buscat un sentit al fet que estiguem donant voltes a l’univers damunt d’una immensa roca sense saber-ne la raó, i que busquem alguna cosa, transcendent, més enllà a la que aferrar-nos i que doni sentit a molts dels patiments humans. Des del punt de vista psicològic s’entén perfectament.

Ara bé, no ens pensem que tota la humanitat ha seguit aquesta via: per contra, el pensament xinès ha funcionat perfectament sempre sense la necessitat d’imaginar un Déu absolut i creador; segons la seva manera d’entendre les coses, l’univers es regeix per un únic principi harmoniós, el Dao o Camí, que ho genera tot a través de la interacció de dues forces complementàries, “el yin i el yang”, que ni dicta lleis ni castiga ni premia. Dins la seva cosmovisió, el mal no és una força independent sinó simplement un desequilibri del sistema. No hi ha el problema de com és que Déu tolera el mal, perquè no hi ha Déu. Els xinesos es distingeixen de tots els altres pobles en què expliquen la seva història a partir de decisions humanes, sense recórrer a déus o poders sobrenaturals i, per tant, tendeixen a veure els homes, la terra i el cosmos, interrelacionats.

Com diu Julio Ceballos, autor del molt interessant llibre sobre la Xina actual Observar el Arroz Crecer no es casual que a la Xina no hagin arrelat mai de manera significativa les “religions de la salvació”, és a dir l’islam o el cristianisme, basades en l’evangelització i la conversació d’altres individus. El cristianisme o l’islamisme parteixen de la premissa que la seva doctrina és la correcta i aquells que no ho accepten cal que siguin salvats i convertits. Això implica una innegable superioritat moral, que sovint i malauradament, ha portat a les potències de tradició cristiana o musulmana a expandir la seva religió pel món a sang i foc, en forma de creuada o de guerra santa. Això és una cosa que els xinesos ni comparteixen ni toleren. Ells no creuen en veritats absolutes ni consideren que existeixi cap cosa completament perfecta o final.

Hi ha un període, considerat l’era d’or de la filosofia xinesa i conegut com les Cent Escoles del pensament (cap el s. V abans de la nostra era) on es creen les bases del pensament xinès fins arribar als nostres dies. Cal destacar per la seva influència i durada en el temps tres corrents de pensament: el confucianisme, el taoisme i el legalisme.

El confucianisme

Confuci, va ser un filòsof i mestre xinés (551 – 479 aC) que visqué en un turbulent període de la història xinesa, conegut com la Primavera i Tardor. El territori de cultura xinesa d’aquella època era molt més reduït que l’actual i estava dividit en regnes que es feien la guerra constantment. El seu pensament, el confucianisme, es basava en la moralitat, el bon govern i l’harmonia social. A través dels seus ensenyaments, va buscar restaurar l’ordre en una Xina dividida per conflictes i per la corrupció.

Era un home, que no va deixar escrits sinó que parlava a grups de deixebles que després van escriure els seus missatges de forma més aviat repetitiva i contradictòria en un recull conegut com les Converses o Analectes, nom que li donaren molt posteriorment els jesuïtes. No es tracta de cap llibre de filosofia, sinó que les reflexions de Confuci, totes elles curtes, són una forma d’entendre el món. Ens recorda clarament la figura de Sòcrates i, si bé és evident que no va acabar tan malament com el pensador grec tampoc en el transcurs de la seva vida que no va tenir gaire èxit en el seu desig de transmetre els seus principis als governants de la seva època, ja que aquests més aviat se’l treien de sobre. Finalment va optar per convertir-se en mestre i reunir un bon grapat de deixebles que van transmetre de manera molt eficaç les seves ensenyances a la posterioritat.

Un dels seus deixebles, Menci (372 – 289 aC) va ser qui va aprofundir en la idea clau de cohesió social confuciana, basada en els lligams d’amor familiars amb els pares i els germans. Menci va establir les cinc relacions bàsiques i jeràrquiques del confucianisme: així com el Súbdit cal que obeeixi el Rei, el mateix passa en les següents relacions: entre el Pare i el Fill, entre el Marit i l’Esposa, entre el Germà gran i el Germà petit i entre Amics, l’única relació que no ve imposada sinó que es tria. La doctrina de Confuci era prou pràctica i assimilable pel poder i per això ha perdurat, tot i que amb el pas dels segles es va tornar rígida i estereotipada. En l’època maoista les seves ensenyances van ser perseguides i proscrites, però, actualment, tornen a ser un dels pilars més ferms del pensament xinès.

Cal tenir ben present que el pes de l’educació és molt gran en el pensament confucià, i això es manté ben viu en la societat xinesa actual. Algunes de les seves reflexions al respecte:

Ran Qiu va dir: “Quan la població és nombrosa, què és el primer que cal fer?” El mestre va dir: “Enriquir-los (és a dir, alimentar-los bé).”
Ran Qiu va dir: “I un cop són rics, que més cal fer?”
El Mestre va dir: “Educar-los”

Això és una màxima confuciana que l’aplicaven i l’apliquen tots els governs xinesos, no sempre amb èxit, primer alimentar (enriquir) la població i després educar-la, perquè això és la font de la seva legitimació.

Un altre aspecte rellevant serà la consideració de la família com a pilar bàsic en la formació cívica i social:

El mestre You va dir: “Entre els qui, com persones, són bons fills i bons germans, pocs n’hi haurà que s’enfrontin als seus superiors. L’home noble es concentra en l’arrel, ja que quan aquesta pren, el camí que cal seguir sorgeix de forma natural. L’amor als pares i als germans és l’arrel de tot el que és humà”.

L’ètica confuciana es centra en allò col·lectiu, sobretot en la família, no en l’individu, i això és un tret ben característic de la societat xinesa tant de l’època imperial com l’actual.

Una altra derivada importantíssima del pes que Confuci donava a l’educació va propiciar la meritocràcia, és a dir, la idea que els governants han de ser els més capaços i amb el nivell d’educació més alt possible. Aquesta idea perdura i es clau per entendre el vertiginós desenvolupament de la Xina actual.

El coneixement de Confuci a Occident va arribar molt tard. Marco Polo en el segle XIV no en diu res en el seu llibre. De fet, van ser els jesuïtes al segle XVII els que el van introduir a Europa: sobretot, el jesuïta Matteo Ricci, al segle XVI, se n’adona ràpidament de la seva importància en la cultura xinesa, es torna un admirador seu i el tradueix al llatí. Aquesta va ser la via que va permetre el coneixement de la seva doctrina per part de Voltaire i els il·lustrats del segle XVIII. Confuci es convertirà en un referent per a la Il·lustració i la Xina esdevindrà un model a seguir. En canvi, a partir del segle XIX, Xina esdevé a ulls d’Europa un país miserable, feble i maligne: la traducció serà el naixement del mite de Fu-manchú.

El taoisme

Del fundador del taoisme, Laozi (o Lao Tse) se’n sap ben poc i, fins i tot, es dubta de la seva existència física; molts erudits moderns argumenten que potser va viure durant el període de les Cent Escoles del Pensament i que podria ser contemporani de Confuci. L’obra bàsica de Laozi és el Llibre del Dao , Clàssic del Camí i de la virtut, situat entre els segles VI i IV aC, un llibre poèticament meravellós i que es pot trobar traduït a qualsevol llengua del món. Dao vol dir literalment Camí, trànsit, no una veritat absoluta, per tant, el taoisme en cap cas parteix d’una idea de Déu absolut, de tipus monoteista. El taoisme és un corrent profund del pensament xinès, que està relacionat amb la màgia i emparentat amb el xamanisme primitiu. És molt important en el desenvolupament de la medicina xinesa.

El tronc comú entre confucianisme i taoisme és el “yin i el yang”, de manera que les dues doctrines tenen diferències, però en molts aspectes es complementen; així el confucianisme té com a objectiu l’harmonia social, amb funcionaris administradors ben formats (que, de fet, controlaran el sistema educatiu fins l’any 1911 i la caiguda de l’Imperi). Mentre el taoisme té com a objectiu l’harmonia entre els homes i la naturalesa, amb mags, metges o ermitans als que no es permetrà mai formar part de l’ensenyament. El confucianisme i el taoisme són tradicions xineses que de cap manera s’exclouen sinó que es complementen, cosa molt típica de la mentalitat xinesa.

Per als taoistes l’intens contacte amb la naturalesa és fonamental, i aquesta és la raó del seu extraordinari coneixement d’herbes i plantes: consideren que la naturalesa és com una espècie de farmàcia. Practicaran l’alquímia (en algun dels seus experiments, probablement, van descobrir la pólvora, que durant molts segles només faran servir per a la confecció de focs artificials) i buscaran amb molt d’interès allargar la vida i cercar la immortalitat.

El legisme o legalisme

Encara que molt menys coneguda a Occident que el confucianisme i el taoisme, hi ha un altra tradició xinesa que ha tingut i té un gran pes en la formació de la manera de pensar xinesa: el legalisme. Es centrava en la creació d’un Estat fort i centralitzat, tot partint de la idea que el sers humans es mouen bàsicament per l’interès personal i són egoistes “per se”, la qual cosa fa que requereixen de normes i lleis estrictes i càstigs severs per a controlar els seus impulsos. Es a dir, que per aconseguir la pau social, l’estabilitat, –que ha estat i és l’obsessió de tots els governs xinesos de qualsevol època–, no creuen que sigui suficient l’educació i el bon exemple sinó que cal utilitzar la coerció.

Entre la concepció confuciana i la legalista de l’estat les diferències són ben clares: els confucians basen l’estat en ritus, en la noblesa de l’emperador, en l’educació fonamentada en els clàssics i tenen com a objectiu el benestar del poble; promouen la perseverança, la disciplina i el respecte al mestre com a base de la cohesió social. En canvi, pels legalistes l’estat calia que es fonamentés en lleis clares i rígides, i l’educació havia d’estar basada en lleis, tècniques i administratives, amb l’objectiu d’enriquir l’estat i enfortir l’exèrcit (i, curiosament, ara, l’actual president, Xi Jinping, utilitza de forma reiterativa aquesta última idea –la d’enriquir l’estat i enfortir l’exercit– com a eslògan en els anuncis públics).

I també…

Hi ha un altre aspecte, el budisme, una tradició espiritual tampoc monoteista, ja que Buda no és cap déu sinó un ser humà il·luminat, que es va afegir segles més tard a la tradició xinesa i en forma part d’una manera significativa. Però, per a un xinès això no significa cap contradicció i ho viu amb total naturalitat: es probable que celebri un naixement pel ritus confucià, un casament a la manera taoista i la mort segons la tradició budista. Això conforma una mena de pensament bàsic xinès, que es caracteritza per l’absència d’un Déu Creador, l’absència de qualsevol revelació divina, el culte als avantpassats, el respecte per les múltiples divinitats locals, pel “yin i el yang” i les cinc vies: fe, esforç, consciència plena, concentració i saviesa. És a dir, els principis confucians, taoistes o budistes conviuen tranquil·lament i són utilitzats de manera pragmàtica segons el moment de la vida.