L’escola i el servei militar com a eines nacionalitzadores espanyoles (s. XIX)

13 Abr 2026

La construcció dels estats nació en el segle XIX constitueix un debat present a tots els països europeus, en el qual intervenen no només historiadors, sinó també polítics. En el cas espanyol, la construcció d’una nova identitat nacional al segle XIX —basada de manera gairebé exclusiva en la història i les formes de vida i de pensament castellanes— va ser contestada per diversos nacionalismes perifèrics: el català, el basc i, en grau més baix, el gallec, que impugnaven de soca-rel aquesta identificació entre nacionalisme espanyol i nacionalisme castellà.

Aquesta qüestió ha estat analitzada amb rigor per Borja de Riquer, que ha defensat la tesi de la feble nacionalització espanyola al segle XIX. Aquesta tesi, presentada per primer cop l’any 1992 en el Congrés d’Història Contemporània de Salamanca, assenyala una paradoxa significativa: mentre que existeix una abundant producció historiogràfica sobre els nacionalismes català, basc i gallec, hi ha, en canvi, una clara manca d’estudis sobre el nacionalisme espanyol i, especialment, sobre el procés històric de nacionalització dels espanyols.

En aquest context, la nacionalització s’entén com el procés social mitjançant el qual col·lectius diversos adopten una consciència compartida de pertinença. Aquest procés implica una integració política, cultural, lingüística i ideològica en el marc de les institucions liberals del segle XIX, així com l’assimilació dels seus símbols i del discurs històric que les legitima.

El debat iniciat a partir de 1992 va generar una notable renovació historiogràfica, amb un increment significatiu d’estudis sobre la qüestió. En aquest marc, diversos autors han contribuït a l’anàlisi del nacionalisme espanyol des de perspectives diverses. Tanmateix, ja anteriorment, el sociòleg Juan Linz havia plantejat una visió crítica del procés: segons ell, Espanya havia aconseguit consolidar-se com a Estat en termes administratius i territorials, però havia fracassat en la construcció d’una nació cohesionada. En paraules seves, Espanya és percebuda com a nació per una part important de la població, però només com a Estat per altres sectors també rellevants, cosa que evidencia una realitat marcada per “frustracions compartides”.

Aquesta interpretació ha estat sovint ignorada des de les instàncies estatals, atès que la seva acceptació implicaria replantejar aspectes fonamentals del discurs polític i identitari. En canvi, en determinats àmbits periodístics i acadèmics, la qüestió de la nacionalització s’ha abordat sovint des de perspectives esbiaixades, marcades per prejudicis i per un cert presentisme, és a dir, la tendència a projectar categories i valors del present sobre el passat, desvirtuant-ne la comprensió.

Un exemple d’aquesta distorsió és la projecció retrospectiva de l’estabilitat relativa de l’Espanya democràtica contemporània —especialment després de la seva integració a la Unió Europea el 1986— sobre la realitat del segle XIX, amb l’objectiu de presentar aquest període com a “normal” en el context europeu. No obstant això, les dades històriques contradiuen clarament aquesta visió: el segle XIX espanyol es caracteritza per una forta inestabilitat política i social, amb múltiples guerres civils (quatre, o cinc si s’hi inclou la de 1936-1939, que, de fet, respon encara a una lògica pròpia del segle XIX —una mica més bèstia—), dotze cops d’estat, canvis constants de règim i vuit constitucions. Tot i que la formació dels estats nacionals a Europa fou un procés complex, en pocs casos es va assolir el nivell de conflictivitat i militarització present a Espanya.

D’acord amb aquest marc interpretatiu, els estats disposaven de diversos instruments per afavorir la nacionalització: l’administració pública, la legislació i l’organització territorial; la creació d’un mercat interior; la difusió de relats històrics i culturals compartits; la construcció d’una simbologia comuna (banderes, himnes, commemoracions); el paper de l’Església, especialment rellevant en el cas espanyol; la projecció internacional de la nació; i, finalment, l’educació i el servei militar obligatori com a mecanismes de socialització. Aquest article se centra especialment en aquests dos darrers elements.

L’escola com a instrument de nacionalització

Els liberals van considerar imprescindible la creació d’un sistema educatiu públic per tal de nacionalitzar la població. L’escola havia de complir diverses funcions: disciplinar, alfabetitzar i transmetre una visió compartida de la història, així com uns valors i referents comuns. En aquest sentit, el cas francès esdevé paradigmàtic i, especialment durant la Tercera República, on l’escola pública i laica, juntament amb el servei militar, van tenir un paper fonamental en la construcció nacional. B. de Riquer va explicar en el seu recent curs a l’Ateneu Barcelonès, que hi ha un conegut llibre de l’historiador britànic Eugen Weber, especialista en la història contemporània de França, que porta per títol De campesinos a franceses. La modernización del mundo rural (1870-1914), on explica el procés de nacionalització a França i incideix especialment en el paper de l’escola pública i laica i en el servei militar obligatori.

A Espanya la imitació del model francès és total, però es fa d’una manera matussera, lenta, i finalment poc eficaç. És clar que també es copia el model centralista i excloent: el castellà és obligatori a l’escola amb l’exclusió total de les altres llengües peninsulars. El català, naturalment, es manté com a llengua de comunicació en l’àmbit social, però és considerat, una llengua rústica impròpia de l’educació, vaja, “d’estar per casa”… Pel que fa al laïcisme és obviat del tot i l’escola serà catòlica amb vocació unificadora.

Pel que fa al marc legal, destaquen la Llei Pidal (1845) i la Llei Moyano (1857), aprovades durant governs liberals moderats. Tanmateix, una de les causes principals del fracàs del sistema educatiu com a instrument de nacionalització fou la manca de recursos. Les dades pressupostàries són eloqüents: a inicis del segle XX, la despesa en educació era molt inferior a la destinada a l’exèrcit o a l’Església. La distribució del pressupost resulta molt aclaridora: per exemple, l’any 1902 la partida d’Instrucció Pública era de 17 milions de pessetes, la de Guerra 176 milions (deu vegades més!), Marina 29 milions i Culte i clergat 40 milions. Aquests números mostren de manera clara quines eren les prioritats polítiques.

Un altre aspecte a tenir en compte i que explica en part la precarietat pressupostària: el dèficit públic era gairebé sempre molt alt. Per entendre que volem dir, cal recordar que entre 1850 i 1900 només hi va haver sis exercicis en positiu, mentre que els altres 44 anys van ser en negatiu. En això hi van influir molt les contínues guerres colonials a Amèrica i Àfrica. Entre 1870 i 1890, mentre la mitjana de l’interès del deute britànic era del 3,3%,en el cas de l’espanyol era un 27%. Comprar deute era un negoci brutal, dels que se’n beneficia uns pocs i sembla que també la mateixa monarquia. El dèficit va significar la pèrdua de molts capitals (nacionals i estrangers) que escapaven de l’economia productiva per a especular amb l’absurda situació de l’interès.

A més, el sistema de finançament traslladava gran part de la responsabilitat a ajuntaments i diputacions, sovint amb recursos molt limitats. Això va generar una xarxa educativa precària, amb infraestructures deficients i una baixa taxa d’escolarització. A començaments del segle XX, una part significativa de la població infantil no assistia a l’escola, i els nivells d’analfabetisme eren encara molt elevats, especialment en comparació amb altres països europeus. Per exemple, l’any 1910, l’ensenyament era obligatori de sis a deu anys, però la realitat era que només el 49% dels nens estaven escolaritzats, mentre a Itàlia estaven per sobre del 80% i a França per sobre del 90%. Aquest mateix any, la taxa d’analfabets adults era del 49%; per a completar aquestes dades, disposem de les que ens proporciona l’exèrcit: dels reclutes de l’any 1900 (nois de dinou anys) el 40% no sabien ni llegir ni escriure i el 25% no entenien el castellà, perquè provenien de zones amb llengua materna no castellana. Aquestes xifres són molt semblants als països d’Europa oriental i molt llunyanes dels països occidentals del nostre entorn.

El servei militar obligatori

El servei militar obligatori, instaurat el 1837, també va actuar com a instrument potencial de nacionalització, però amb resultats molt limitats. El sistema de quintes establia que un de cada cinc joves havia de servir a l’exèrcit, però permetia evitar el servei mitjançant el pagament d’una quantitat econòmica elevada, cosa que el convertia en un mecanisme obscenament classista. S’establia la possible remissió del servei pagant una quota en metàl·lic d’entre 2.000 i 10.000 rals, que a partir de 1870 seria en pessetes (entre 500 i 2.000 pessetes), quantitat totalment inassolible per la majoria de la classe treballadora, tant del camp com de la ciutat. Aquesta era una quantitat equivalent al sou de quatre anys d’un treballador industrial i, per tant, només estava a l’abast dels més benestants. Era tan injust, que la població espanyola afectada, la gran majoria, ho veien com un “impost de sang als pobres”, i no s’equivocaven… Les protestes, les desercions i fins i tot revoltes, com la de les Quintes a Gràcia el 1870, evidencien aquest malestar.

A més, el servei militar implicava sovint la participació en guerres colonials, amb un alt cost humà. Les condicions de vida dels soldats eren molt dures, i la mortalitat, especialment per malalties, era elevada. Sabem, per exemple, que en els tres anys de la darrera guerra de Cuba (1895–1898), van anar-hi 210.000 soldats espanyols: 55.000 van morir, només el 10% en combat, i el 90 % restant degut a les pèssimes condicions sanitàries. Aquestes circumstàncies van contribuir a una imatge negativa de l’exèrcit, percebut més com un instrument repressiu que no pas com un element de cohesió nacional.

Conclusions

En definitiva, ni l’escola ni el servei militar van aconseguir consolidar un procés efectiu de nacionalització a Espanya durant el segle XIX. Lluny d’actuar com a mecanismes integradors, ambdós instruments van evidenciar les febleses estructurals de l’Estat i van contribuir, en molts casos, a reforçar les distàncies entre la població i el projecte nacional espanyol.