Repescant el passat | Els Països Baixos i Catalunya
1523
post-template-default,single,single-post,postid-1523,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Els Països Baixos
i Catalunya

Hem fet referència en els dos articles anteriors a un llibre de José Luís Villacañas , que és una refutació total d’un altre llibre –Imperiofobia , d’Elvira Roca Barea– , el qual cal recordar que és un llibre estrafolari, però altament exitós entre determinades classes econòmiques acomodades d’Espanya, i també entre nombrosos cercles intel·lectuals. Tot el contingut d’aquest llibre és delirant, escrit per una persona, que no és historiadora, però que pretén ser considerada com a tal. No hem pogut resistir, però, la temptació de dedicar un altre article sobre el capítol en què pretén explicar, a la seva manera, la rebel·lió del Països Baixos contra la monarquia hispànica allà pel segle XVI.

Els Països Baixos i la ‘leyenda negra’

No és estrany que Elvira Roca literalment embogeixi amb aquest tema, perquè, certament, és en els Països Baixos on, per primer cop, es reuneixen tots els diversos fils de la “leyenda negra”. I per a ella, aquesta era el fruit del ressentiment dels països inferiors, com ja hem explicat a Hi ha països superiors i inferiors? La independència d’Holanda serà el nucli catalitzador de la llegenda negra i es convertirà en un dels atacs propagandístics més violents contra l’imperialisme espanyol. No només l’Imperi espanyol perdrà aquest territori, –formalment al cap de 80 anys– sinó que, a més, hi deixarà la reputació. Es pot afirmar, doncs, que la independència dels Països baixos va donar lloc al cànon de la “leyenda negra”.

El duc d’Alba en un gravat anònim de cap a 1572. El duc està representat menjant-se un nen amb una mà, mentre amb l’altra sosté borses de diners; darrere, una hidra amb els caps de Granvela i els cardenals de Guise i Lorena; als seus peus, els cadàvers decapitats d’Egmont i Horn; un dimoni alat amb un rosari li insufla aire a cau d’orella amb un manxa.
(Foto: Wikipedia)

Així, per intentar-ne una refutació, la intrèpida autora, que no es talla un pèl, comença per assegurar que Carles V va intentar estructurar els Països Baixos “al modo de un estado federal”. Era necessari, segons la seva peculiar opinió, una “homogeneïtzació”, perquè els seus particularismes eren molt presents, i a més, cal afegir, eren molt apreciats pels seus habitants. Però, és clar, resulta que el federalisme és una manera de preservar les diferències, i no d’homogeneïtzar. I, justament, aquestes diferències són les que els pobles identifiquen amb les seves llibertats i la seva manera de viure. I aquest era el cas de flamencs i holandesos.

Com a exemple d’homogeneïtzació, Carles V va intentar convertir els tres bisbats que administraven els Països Baixos en disset. Una mesura, evidentment, de caràcter federal! Tothom sabia que era el primer pas per a imposar la Inquisició. Roca Barea suggereix que els neerlandesos haurien d’haver acceptat aquella proposta “sin rechistar”. Per què? Doncs, senzillament, perquè la imposaven sobirans legítims! Finalment, el rei Felip II va acabar imposant la Inquisició, però, a més, un impost injust d’origen musulmà, “les alcabales”, que gravava el pa, el vi, la carn, la sal i roba, tots productes de primera necessitat, cosa que va ser molt mal rebuda pels habitants del Països Baixos. Era un impost també “homogeni”, segons Roca Barea, perquè “esquilmava” de la mateixa manera rics i pobres.

Però no es queda aquí: afegeix que els perversos nobles i oligarques flamencs i neerlandesos, que, segons ella, només buscaven poder i privilegis, van haver de fingir que les mesures de Felip II eren una tirania contra la qual calia rebel·lar-se i per aquesta raó van utilitzar la religió. Ara bé, la religió als Països Baixos no era gens homogènia; hi havia tota mena de confessions i després de lluites sagnants, a finals dels segle XVI, l’època de Felip II, s’havia arribat a una certa tolerància.

Cal tenir present que, de fet, Felip II mai va ser el campió de la Contrareforma catòlica a Europa. Mai va ser un autèntic continuador de la política religiosa de Carles V, el qual volia unificar des del punt de vista religiós els seus territoris. En realitat, el veritable objectiu de la política exterior del martillo de herejes, Felip II, era, fonamentalment, la conservació íntegra del patrimoni de la monarquia hispànica. Convé recordar que aquell tipus de monarquia, la patrimonial, seria equiparable a la situació d’un milionari actual que tingués propietats a Madrid, Barcelona, Nàpols, Milà, Flandes, Mèxic, Filipines… En aquest cas, mai no li passaria pel cap uniformar les llengües, les constitucions, les monedes, el dret de cada lloc, però això sí, hauria de pagar els impostos corresponents. La monarquia patrimonial de l’Edat Moderna a Europa rebia tributs dels seus súbdits, en contra de pagar-ne. Era l’únic que els interessava realment i, evidentment, el poder i el prestigi que hi anaven associats. Vet aquí la diferència. Ara bé, aquesta estratègia imperial es disfressava amb arguments bàsicament religiosos. Tot plegat sempre subordinat a l’objectiu prioritari: el manteniment del domini territorial, el patrimoni del rei.

El que, en realitat, va succeir és que els nobles neerlandesos van considerar que el govern de Felip II era una tirania, en el sentit clàssic del terme, perquè violava de manera continuada i escandalosa les lleis tradicionals que impedien el despotisme i l’arbitrarietat més sagnant, i, per tant, tenien tot el dret a rebel·lar-se. Un exemple clar va ser l’assassinat a traïció per part de Fernando Álvarez de Toledo, –avantpassat de la diputada del PP del mateix nom–, Duc d’Alba, i de diversos nobles neerlandesos, entre ells, el molt estimat pel poble, comte d’Egmont. A més, cal no oblidar que tant els alemanys com els holandesos el que no volien de cap manera era una monarquia de tipus absolut, tant si era espanyola com francesa, tot i que l’espanyola, a causa de la Inquisició i l’enorme poder de l’Església, els generava més rebuig.

La Guerra dels Trenta Anys: 1648

L’argumentació que la Reforma només va ser un procediment, utilitzat de manera astuta pel nacionalisme, sense tenir present l’existència d’un Flandes catòlic, tant o més partidari d’independitzar-se de la Corona hispànica que el Flandes reformat, és des de tots els punts de vista falsa, incoherent i parcial. Cal tenir ben clara una data decisiva, 1648, que va capgirar la situació anterior de guerra de religions a Europa, de tipus mata-degolla, i que té una importància fonamental en la història posterior del continent europeu. És el final de la Guerra dels Trenta Anys. A partir d’aquell moment, s’instal·la la divisa cuis regio, eius religio, és a dir, cada territori tindrà una religió i aquells que no s’hi avinguin tenen dret legal d’emigrar. Aleshores es van acabar les persecucions religioses en l’àmbit de l’Imperi Germànic. Però en el cas dels Països Baixos, com que no es tractava d’un estat patrimonial, com els dels Àustries per exemple, aquesta política no va caldre perquè ja era una societat amb una política plural i tolerant.

De fet, el llibre de Roca Barea projecta sempre una analogia entre nacionalisme, rebel·lió i Reforma, els tres grans pecats!, i encara més, indueix deliberadament a creure que això encara continua. És ben clar, com diu el professor Villacañas, que el llibre està escrit subliminarment en clau de la qüestió catalana actual. A tall d’exemple diu “el proceso de educación nacionalista y hispanofóbico no se ha detenido”, una conclusió dirigida tant a Flandes com a Catalunya, perquè, és clar, als Països Baixos als nens encara se’ls espanta no amb l’home del sac, sinó amb el Duc d’Alba, perquè en va fer de tant grosses que, tant a Holanda com a Flandes, no l’han oblidat i forma part de la seva tradició històrica.

Països Baixos sí, Catalunya no?

Ara bé, la traca final, del tot inesperada, arriba quan es llegeix la conclusió del llibre de J. L. Villacañas. Si bé comença la seva reflexió final que la defensa de l’Espanya actual porta a alguns a deformar de manera grotesca la història, a continuació surt amb un estirabot d’allò més sorprenent i incongruent.

Afirma que el llibre esperpèntic d’Elvira Roca sembla la resposta mimètica i igualment fonamentalista a la de de molts independentistes catalans. José Lluís Villacañas ho raona així: “es un libro sintomático de lo que en otro sitio he llamado el síndrome de la nación tardía, que también padecen los independentistas catalanes, desde luego. Una nación tardía no tiene la seguridad de sí misma salvo si se eleva a absoluta”, però després matisa “…si esa España imperial es la que ella anhela, la que quiere mantener vigente, eterna, entonces ciertamente los aspectos antipáticos del nacionalismo catalán se tornan simpáticos, porque vienen connotados como la única salida del débil ante el actor imperial renovado que impone su progreso, su homogeneidad, su civilización y no sé cuantas cosas abstractas más, que no podrán persuadir ni a un niño de pecho”.

I continua dient: “miles de lectores de Imperiofobia son testimonios de un momento desdichado de España que ha visto fracturada la ilusión de haber conquistado finalment el estatuto de un pueblo unido… y como escritores preocupados de las cosas de España presumimos su sufrimiento y lo compartimos… pero la fijación con el pasado es síntoma de una energía no funcional, desaprovechada, forzada, que no quiere explicarse las razones de la pérdida… és una melancolía fijada a un pasado que prepara fatídicamente su repetición.”

Conclusió

Tot això està molt bé. Però, com pot ser que J. L Villacañas, que demostra abastament en el seu llibre coneixements històrics sòlids, fina ironia i capacitat per afrontar-se a una visió de la història d’Espanya totalment esbiaixada i radicalment falsa, pugui establir cap mena de comparació amb les reivindicacions actuals de Catalunya? Descartada del tot la hipòtesi de mala fe o, com molts intel·lectuals espanyols, el fet de fer-se perdonar per l’establisment la seva manca de ortodòxia nacional, no queda més remei que admetre que la seva posició intel·lectual és honesta i sincera, la qual cosa, vista des de Catalunya, és preocupant i augmenta la desconfiança i la incertesa d’una resolució pactada i per les bones de les reclamacions de Catalunya. Certament, aquestes poden no ser-li agradoses, però això no vol dir que no les pugui entendre, com ho fa entenent i justificant la posició rebel dels Països Baixos en el passat. Com pot ser que allò que l’autor assenyala com a causa de la rebel·lió dels Països Baixos, –l’atac per part de la monarquia hispana contra el manteniment de les diferències, que són les que els pobles identifiquen amb les seves llibertats, segons el seu parer–, no sigui vàlid també per a Catalunya?

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:


Translate »