Repescant el passat | Hi ha països superiors i inferiors?
1504
post-template-default,single,single-post,postid-1504,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Hi ha països
superiors i inferiors?

Ja vam parlar, en l’article anterior sobre la Inquisició, d’un llibre estrany i esperpèntic, Imperiofóbia, d’Elvira Roca Barea. Ha provocat un entusiasme gairebé evangèlic i milers de lectors a Espanya l’aclamen. Un dels aspectes més interessant del llibre és aquesta adoració que ha provocat: segons José Luís Villacañas, que el refuta totalment amb una fina ironia, allò veritablement significatiu és que aquest llibre és un símptoma no sols del nivell de les classes acomodades d’Espanya sinó també de la seva salut moral (Imperiofilia y el nacionalcatolicismo español). Cal tenir present que és i ha estat aclamat per intel·lectuals, directors de premsa, locutors de ràdio, per una coneguda directora de cinema, i últimament l’ha recomanat el exministre d’Asuntos Exteriores i Cap de la diplomàcia de la UE, el senyor Borrell.

Un dels arguments utilitzats és que l’obra de Roca Barea augmenta l’autoestima! Ras i curt: els patrocinadors d’aquest llibre destaquen que aixeca l’autoestima dels espanyols (a quin nivell deu estar!), prepara per al futur, posa en el seu lloc als veïns europeus del nord i d’altres bajanades intel·lectuals. El professor Villacañas, per contra, assenyala que promou la confusió política i social i no prepara en absolut per al futur. Afegeix que l’èxit del llibre és revelador de les escasses exigències culturals de certes elits del país, les quals com que es troben davant d’un món que no entenen ni el saben dirigir, necessiten d’una legitimitat que Imperiofóbia els hi ofereix d’una manera brutal.

Pobles superiors i inferiors

Ara bé, quina és la teis d’Elvira Roca? Bàsicament, que la llegenda negra espanyola és fruit d’uns pobles inferiors, els de l’Europa del nord, que en no poder suportar la seva inferioritat la van transformar en un ressentiment, que va acabar donant lloc a una sèrie de falsedats històriques, la famosa i coneguda “leyenda negra”. Queda implícit, és clar, que Espanya és un poble superior!

La veritat és que aquest darwinisme social, de pa sucat amb oli, de pobles superiors i inferiors, produeix estupefacció i retrotreu cap a una època que es creia superada. Tanmateix, aquest astorament augmenta en seguir l’argumentació de Roca Barea, quan afirma, gairebé amb descaro, que el món està dividit entre sers superiors i inferiors: aquest últims viuen instal·lats en un prejudici antimperial, són els portadors del que denomina l’imperiofòbia, els forjadors de llegendes negres, els fracassats de la història, aquelles elits locals, casposes, clientelars i poc flexibles, és a dir, enrederides i oligàrquiques.

L’Imperi com a progrés

D’aquí se’n desprèn que al llarg de la història hi ha hagut formes polítiques del tot oposades: d’una banda, la forma imperial, i de l’altra, l’oligarquia local. L’exemple perfecte d’aquesta segona forma és tot nacionalisme excloent i introvertit, subliminarment, diu Villacañas, el nacionalisme català. Per tant, cal defensar els imperis, i segons Elvira Roca, tot solucionat. És com una revelació messiànica, d’efectes fulminants. Cal recordar aquella cançó que ressonava en els patis dels col·legis en l’època franquista? Deia així: Voy por rutas imperiales / caminando hacia Dios.

Però, és clar, atès l’endarreriment de les elits locals, que només volen mantenir els seus privilegis, els imperis no tenen altre remei que intervenir militarment, tot pacificant gents díscoles i bàrbares. Per aquesta raó, “ningun imperio ha podido serlo sin assumir el papel de gran gendarme”. Els seus rivals no defensen interessos legítims, només posen obstacles al progrés. Per això, és del tot natural el resultat: “los imperios pagan por el hecho de serlo un gran tributo de sangre, en ocasiones bastante elevado, para resolver sus problemes y también el de los otros”. Qui són los otros? Potser, Roca Barea es refereix als habitants de Vietnam, Afganistan o Irak? O potser està pensant en Espanya? Quins problemes va resoldre Pizarro o Hernan Cortés? I a més, com de passada, menciona els inevitables impostos o rescats que cal pagar al gendarme imperial. Però, a final, l’imperi sempre és absolt. A tall d’exemple diu: “El yugo de Roma es leve comparado con otros”. Però, la pregunta correcta és: ¿Per què cal posar “yugos” a altres pobles? Tant és que siguin suaus o no. ¿Què tal si els pobles cooperen, sense que hagin de sentir-se superiors o inferiors? Per a Elvira Roca això és del tot inviable. Afirma tajantemente que hi ha pobles inferiors i aquests no entenen altra cosa que “el yugo”. Un, el de les seves oligarquies, és dur i opressiu: l’altre, el dels imperis, és suau i lleuger, com una brisa marinera.

Però, no tots els imperis de la història són vàlids per a Elvira Roca Barea. Els favorits són: Roma, l’imperi espanyol (que és el que veritablement vol defensar), Rússia i els EE.UU. En realitat, la defensa que fa de Roma és tèbia, la de Rússia és ben estranya en un llibre espanyol, i la més curiosa és la dels EE.UU. Amb aquest suport a l’imperi americà d’alguna manera trenca amb la Generació del 98, que considerava els nord-americans uns mercachifles, que basaven el seu imperi únicament en allò material i en els diners.

De tota manera, una de les coses més xocants i divertides del llibre és l’exclusió radical de l’imperi britànic, que ha estat el més decisiu dels imperis occidentals. La raó es basa en què es tracta d’un imperi protestant. L’amor que l’autora professa pels imperis és clarament inferior al seu odi al protestantisme. Però, tampoc esmenta l’imperi turc, ja que l’Islam ni el menciona. Ara bé, difícilment, diu el professor Villacañas, es pot considerar fruit de l’atzar que aquest llibre alabi els EE.UU, governats per D. Trump, a Rússia dirigida, fa temps, per Putin, i a l’Espanya imperial, reivindicada per J. Ma Aznar, i ara, per Casado, a més del que usen un vocable llatí com a logo!

L’imperiofóbia

Roca Barea afirma amb rotunditat que al llarg de la història hi hagut un prejudici contra els imperis, sustentat pels pobles inferiors que necessiten canalitzar el seu odi contra el superior mitjançant deformacions històriques, com per exemple, la llegenda negra. Si a una persona no li agraden massa els imperis és que està en la banda dels fracassats. Per contra, si admira els imperis és una persona afortunada i està en el lloc adequat de la història. Per tant, l’autora té la pretensió de voler demostrar que els pobles inferiors han forjat contra Espanya la llegenda negra per antonomàsia. Villacañas, amb una suau ironia, diu que aquesta pretensió seria com aquella persona, que per estimar Espanya, hauria de jurar que el seu marit o muller són Brad Pitt o Kim Novak.

Però, encara hi ha més, molt més: el racisme. I ara, el lector que aguanti una mica la respiració, perquè ve una de les coses millor. Diu amb tota tranquil·litat: “el racismo relevante es el que dirigen los inferiores contra el pueblo superior”. Per tant, el racisme és un síndrome propi dels pobles subalterns, el seu consol, vaja. Villacañas contraataca tot deixant anar: “¿No les suena a la versión més banal, más intensamente cerril de un Nietzche de pacotilla?”

Ves per on, hi ha un petit problema: a vegades les llegendes negres, provocades per aquest prejudici antiimperial poden arribar a deprimir als pobles imperials, com en el cas dels espanyols, perseguits per aquesta propaganda des de fa segles i curiosament propensos a expressar la seva superioritat mitjançant una visió de la seva història com una decadència irremeiable. Però, Roca Barea no, no cau en aquest parany. Ben al contrari, la seva tasca consisteix en recordar als espanyols quina història tan grandiosa han tingut. Cal despertar-los i superar la depressió!

Finalment, Vilacañas, suggereix a la intrèpida Elvira Roca, del tot decidida a que l’imperial Espanya desperti de nou i deixi clara la seva supremacia a algunes oligarquies provincials i a algunes petites nacions nòrdiques, que potser la funció d’aquest llibre consisteix en aportar una mica d’autoestima a amplies capes socials espanyoles que justament, ara, estan rebent tants desprecios d’aquesta irredempta i antimperial oligarquia local de Catalunya. No hi ha millor manera d’augmentar l’autoestima?

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:


Translate »