Repescant el passat | Xenofòbia i xovinisme
1720
post-template-default,single,single-post,postid-1720,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Xenofòbia i xovinisme

Tornem a parlar de quina és la situació actual de la llengua catalana i d’entrada recomano molt llegir l’article de Gerard Furest “El cosmopolitisme alienador”. Però, abans d’examinar com es troba el català, ens cal esbrinar com pot ser que una llengua mitjana pel que fa al número de parlants, però que és una de les 10 llengües més parlades a Europa i que, fins i tot, forma par de les 100 llengües més parlades al món, tingui una situació tan precària.

En aquest sentit, ha arribat a les nostres mans un material molt interessant, un article del lingüista eivissenc Bernat Joan que intentaré resumir.

Parla de com s’ha creat un nou terme “xenovinisme”, i que és el resultat de la fusió de dues paraules, xenofòbia i xovinisme. I com que, actualment, al Regne d’Espanya tots dos termes estan en auge, resulta força interessant la creació d’un vocable nou, el qual suma l’actitud d’ambdues actituds, ja que és perfectament observable que la xenofòbia i el xovinisme van de bracet. De fet, són la cara i la creu d’un mateix marc mental.

D’entrada, cal consultar el significat d’aquests mots al diccionari: en aquest cas, hem consultat el DIEC ( Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans) que ens diu:

Xenofòbia: odi als estrangers

Xovinisme: admiració excessiva pel propi país associada a un desinterès o a un menyspreu per altres cultures o països.

Ara bé, si com hem vist “xenofòbia” vol dir odi a l’estranger –en diferents graus , des del menyspreu fins a l’agressivitat– ens convé assenyalar que dintre del regne d’Espanya es consideren estrangers els immigrants i també, de manera potser inconscient però ben real en la pràctica, els integrants d’altres nacions, les quals no han estat històricament membres del regne de Castella. Alguns, és ben possible, que “a priori” no hi estiguin d’acord, i fins i tot ho neguin amb vehemència i força bona fe, però és ben fàcil comprovar-ho intercanviant els papers, posant-se en el lloc de l’altre.

Una mica d’història

Bernat Joan afirma que fins el segle XV, la xenofòbia castellana s’adreçava contra diversos col·lectius. Els més damnificats, sense cap mena de dubte, eren els jueus. Però, com que els Reis Catòlics van expulsar-los de la península ibèrica, ja no tenia sentit mantenir els jueus al capdamunt de l’odi hispànic. Tampoc tenia sentit posar en el focus de la xenofòbia els habitants autòctons de les terres americanes, perquè eren gent conquerida, per tant, en procés d’assimilació. El problema bàsic que havien tingut amb els jueus era que no els havien pogut assimilar del tot, ja que mantenien una pràctica religiosa que no era la oficial majoritària. I això, amb la seva lògica, era del tot inacceptable. No es podia tolerar ni la més mínima dissidència. Com diu l’escriptor rus Vassili Grossman “l’antisemitisme mai no és un fi, sempre un mitjà: és un criteri per mesurar contradiccions que no tenen sortida. També és un mirall on es reflecteixen els defectes dels individus, de les estructures socials i dels sistemes estatals. Digues-me de què acuses un jueu i et diré de què ets culpable”.

A partir del segle XVII, l’odi als jueus va ser substituït, de manera lenta però inexorable, per la catalanofòbia, és a dir, per l’odi als catalans. Els exemples de Quevedo i Góngora són paradigmàtics. Es pot adduir que aleshores tothom era racista, i a més, va contribuir-hi molt el fet que els catalans intentessin alliberar-se de la corona hispànica a partir de la Guerra dels Segadors. Probablement és cert, però no invalida el fet.

Es curiós que els escriptors castellans en substituir els jueus pels catalans els van atribuir a aquests les mateixes característiques, segons ells, dels jueus: ser garrepes, anar pel darrere, ser covards, no atrevir-se al combat directe, buscar el consens i apel·lar contínuament a arreglar les coses parlant, … enraonant, vaja!

Però, és clar, la condició prèvia i indispensable és que no consideressin els catalans membres de la seva nació. De manera indirecta, i segur que no volguda, manifestaven que els catalans eren “una altra nació”.

Xovinisme

Mentre es feia la traducció de l’odi als jueus cap a la catalanofòbia, és a dir xenofòbia anticatalana, el vell imperi on no es ponia el sol va començar a dessagnar-se. Fins el segle XIX, l’imperi espanyol va perdre més territoris que ningú. Tothom es volia independitzar d’Espanya, i feia mans i mànigues per tal d’aconseguir-ho. El segle XIX es va caracteritzar per una autèntica fugida d’estats per tal d’independitzar-se d’Espanya. Però aquesta va continuar mantenint que era “una i indissoluble”, de manera paral·lela a la proclamació de la infal·libilitat del Papa de Roma.

A la humiliació de les independències constants i a la incapacitat d’Espanya de fer com el Regne Unit i crear alguna mena de Commonwelth, s’hi va sumar que algunes de les antigues colònies tenien una economia i un grau de benestar molt superiors als de la vella metròpoli. Així, Flandes esdevenia una pròspera Holanda, impossible de frenar des d’Espanya, incomparablement molt més acomodada. I durant el primer segle d’independència molts països de l’Amèrica Llatina varen aconseguir uns estàndards de vida molt superiors als que aleshores hi havia a Espanya, a diferència del que va passar en el segle XX i que arriba fins els nostres dies.

Al mateix temps, a la península Ibèrica hi havia fonamentalment dues regions que estaven fent la revolució industrial: el País Basc i Catalunya. Catalunya, per volum d’habitants i per l’extensió més que el País Basc. I això encara va accentuar més el ressentiment.

Va ser en aquest context que Espanya es va tornar cada cop més provinciana, en contraposició a una Catalunya cada cop més oberta i cosmopolita. Espanya es va anar tancant cada cop més en sí mateixa, fins i tot els seus intel·lectuals més brillants, els de la “Generación del 98”, van contribuir clarament a aquest procés.

Aquesta automarginació de tot allò que succeïa fora de les seves fronteres va impulsar el conreu d’un xovinisme estúpid i estèril, que ha durat fins els nostres dies i que ha estat en gran part propiciat pel sistema educatiu. Bernat Joan es refereix a que Espanya ha construït dins del sistema educatiu, un “star system” fer de colonialistes, supremacistes i xenòfobs, que Déu n’hi do!. Però al cap i a la fi, són els que han donat arguments per a la “unitat espanyola”.

Pensar que la cultura espanyola és superior a la catalana o la basca, que l’espanyol és una llengua universal que tothom vol aprendre o que la literatura generada a Castella val molt més que no la que es genera a Catalunya, al País Valencià o a les Illes Balears és una mostra de provincianisme extrem, com sol ocórrer amb els complexos d’inferioritat, de xovinisme.

Xovinisme segle XXI

I hem entrat en el segle XXI embolcallats en una mescla de xenofòbia i xovinisme que va augmentant, fonamentalment a redós del conflicte nacional no resolt. Diuen que el procés independentista català “ha despertat la bèstia”, utilitzant la seva pròpia terminologia. Però la bèstia ja hi era. Potser no es manifestaven tan directament, però això no implica que no existís.

D’altra banda, resulta absurd culpar els catalans del xovinisme i de la xenofòbia en contra seva. Per què en tenim la culpa? Potser per què existim? Seria tan absurd com culpar els negres de l’existència del Ku-kux-klan!

Des de la seva perspectiva, el castellà és més espanyol que el català (de fet miren de dir-ne espanyol, no com a la Gran Bretanya que en diuen anglès i no britànic), el ball flamenc és més espanyol que la sardana (tot i que hi ha flamenc català i fins i tot basc), els toros són més espanyols que els castells humans i el Real Madrid és més espanyol que el Barça. Si els espanyols, molt majoritàriament, ho senten així, els catalans no en som responsables.

Per això, estem assistint a una propaganda periodística sobre el fet català que faria envermellir al règim de Corea del Nord, i, al mateix temps, observem una tendència cap un enclaustrament hispànic que, en molts aspectes, s’assembla al que es va produir al voltant de l’any 98 del segle XIX.

De la part catalana trobem: autoodi, desig de no fer enfadar al “gran”, mentalitat d’esclau, poca autocrítica i refugiar-se en el resistir, que és el que millor sabem fer. Un bon exemple és el llenguatge, que ho reflecteix a la perfecció. Com diu J.R. Resina, professor de la Universitat de Stanford als EUA: “Actualment, a Catalunya, la religió hegemònica és la correcció política. La gent s’espanta dels mots i els defuig o els aïlla amb aquella precaució amb què les mares catalanes de tots els temps han avisat les criatures: “no t’emboliquis”, “no et destaquis”, “no siguis atrevit”, “compte, que prendries mal”. L’aversió al risc forma part del caràcter català, fins al punt que el risc té en català epítets desqualificadors propis: “rauxa”, “abrandament”, “ser de la ceba”, mots propis arraconats darrerament per uns altres de pretesament més acurats, com ara “hiperventilació”, que corresponen a la decadència de l’idioma. El gran llegat de Sòcrates és que pensar implica qüestionar la correcció política i és, per tant, una activitat d’alt risc…”

Efectes de la xenofòbia sobre la llengua catalana

L’efecte més clar i perceptible és la persecució implacable o subtil de la llengua catalana, depenent de les circumstàncies històriques, perquè és l’obstacle més fort a l’assimilació total, que és l’ideal de l’estat espanyol. Per posar un exemple ben actual relacionat amb la Covid-19, tindria sentit per a un ciutadà de qualsevol lloc de l’àrea lingüística de l’espanyol afirmar que “en aquestes circumstàncies el castellà passa a un segon pla perquè l’objectiu és posar fi al virus”? Impensable, oi? Doncs això s’ha dit de la llengua catalana.

La situació actual és la derivada del darvinisme lingüístic, és a dir, que el fort es menja el petit. Els principals perills que assetgen el català són: en primer lloc, l’estat espanyol considera la llengua catalana com una insignificança secundària i prescindible; en segon lloc, el Mercat parteix de la base que el peix gran té el dret de cruspir-se el petit –tenim moltes més etiquetes en portuguès a la nostra cuina que no pas en català–; i en tercer lloc els tsunamis demogràfics –que si s’haguessin gestionat des d’un estat espanyol integrador i des d’una societat civil espanyola amb una altra mentalitat haguessin estat sobretot enriquidors–, però, per contra, han aconseguit que els ciutadans d’identitat lingüística catalana hagin esdevingut ja minoritaris a la seva terra. El castellà i el francès s’estan convertint en llengües col·loquials i naturalitzades sense aturador, i han esdevingut llengües no marcades, és a dir, llengües per defecte per a la majoria de nadius i nouvinguts.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »