Unes quantes mentides i una veritat

11 Mar 2023

En aquests moments, principis del 2023, ha prosperat molt la idea que el Procés va ser una aixecada de camisa, una gran mentida, en realitat. Un dels avantatges d’aquest relat, una fal·làcia de fet, és que permet, sobretot, exculpar Espanya de tot el que ha passat en els últims cinc anys i justificar la seva brutal repressió contra l’independentisme. Consisteix en afirmar que els protagonistes de l’1 d’Octubre sabien que tot el que feien era una comèdia i, desprès, es van lliurar com xais a la presó o van fugir a l’exili. Però, això no va anar així, ni de bon tros, ni va ser tan sense sentit. Però, no justifica de cap manera, l’actuació patètica dels partits independentistes actuals, sinó que intenta aclarir que les coses, en aquell moment, no van ser tan simples com alguns interessadament propaguen.

Front d’un Estat absolutament immobilista, l’independentisme només tenia una manera per fer valer el seu mandat: pressionar des del carrer –una bona part de la societat catalana va pressionar molt i molt– i des de les institucions, confiant que, davant d’una situació límit, Madrid oferiria una negociació, o la UE l’hi obligaria. Ara, aquest plantejament sembla del tot ingenu, llirisme en diuen, però entre el 2014 i el 2017 no ho era gens. Cal repassar a l’hemeroteca i veure què deien els qui ara parlen de “la gran mentida”. Qui més qui menys culpava el govern Rajoy i l’instaven a moure fitxa.

Finalment, Espanya va optar per assumir el cost de la repressió policial i judicial, i tota l’aposta catalana va fracassar, perquè sense controlar el territori, les finances, o els jutges no es pot fer cap desconnexió. Algú ha oblidat el clima d’intimidació bèl·lica per part de la policia espanyola sobrevolant la ciutat de Barcelona amb uns helicòpters híper-sorollosos, en els dies previs i posteriors al 1-O? L’objectiu era aterrir a la població i els seus dirigents. Però d’això no se’n parla, sinó de “mirades d’odi”, “Fairy” i altres rucades. Però, a la vegada, sense mostrar una determinació total era impossible aspirar a una resolució negociada del conflicte. Tanmateix, Espanya va pagar i continua pagant un preu molt alt: va quedar clar que Espanya era una democràcia de mentida.

Cal recordar que en el supòsit que els líders del Procés haguessin mentit, el seu engany el van pagar ben car a la presó o l’exili. I també que, fins ara, l’exili ha estat l’únic que ha torpedinat amb èxit una part de l’estratègia repressora de l’Estat espanyol. Però, per què oblidem altres enganys que hem patit? L’Estatut del 2006 no va ser una cruel enganyifa? On para el suposat federalisme del PSC? I allò que els comuns en deien “procés constituent no subordinat”? Què hi ha del boicot clar, farcit de mentides del Corredor Mediterrani? O de com ha mentit el govern espanyol amb el sistema de finançament, amb la presa de pèl de les inversions mai executades? Què dir del democràtic espionatge massiu contra els dirigents independentistes, que encara ara es nega tot mentint descaradament?

Al cap i a la fi, els líders del Procés no van parlar clar perquè sí, sinó com a estratègia davant un enemic molt més poderós. Va anar malament, és indiscutible, i ara apareix la frustració de molts que anaven de bona fe, però també d’altres que amb aires de suficiència engeguen el clàssic “ja us ho dèiem”, amb dosis considerables de cinisme de sofà. Una altra cosa és que els líders del Procés cometessin errors garrafals –entregar-se als tribunals espanyols reconeixent-los com a tals, i que a l’hora de la veritat, el dia 27, es tiressin enrere. Però, els que diuen, ara, que “ens van mentir”, sense tenir en compte totes les claus d’una situació complicadíssima, no diuen pas la veritat, sinó que són ells els que menteixen

L’altra mentida : La Transició

Tota la història del Procés cal situar-la en el context d’una gran mentida, ben real: la suposada Transició espanyola cap a la democràcia. S’havia repetit una vegada i una altra que sense violència es podia parlar de tot, fent referència a la via basca d’ETA. Mentida podrida que gran part de la població catalana va comprar. Sense aquesta mentida, –Espanya ja no era l’Espanya negra i franquista de sempre–, el Procés, per via absolutament pacífica, que va engrescar a milions de catalans no s’hagués produït mai. De tota manera, cal remarcar que el Procés, no va arrencar amb la provocadora sentència de l’Estatut, com generalment es diu, sinó que arrenca amb el segon govern Aznar i la impossibilitat de pactar res favorable als interessos catalans i amb el ressorgiment d’un nacionalisme espanyol “xulesc” i desacomplexat.

Els fets de l’1-O i la brutal repressió de l’Estat espanyol a base, sobretot, però no únicament, del retorçament d’un sistema judicial caspós, decimonònic i amb ínfules imperials han tingut la virtut de destapar totalment la mentida, que se’ns havia venut: la Transició havia trencat amb el model franquista i havia instaurat un règim democràtic equiparable a qualsevol europeu. Ha quedat al descobert com els partits dinàstics, PP i PSOE, han preferit des de bon principi posar una passarel·la al franquisme per tal de rentar-li la cara d’aquells aspectes més sinistres i esperpèntics, abans que iniciar un procés de reforma en profunditat de les institucions de l’Estat i una veritable modernització del país, Espanya, i no només aparent.

Han sortit a la llum pública tota mena d’escàndols i de suports al règim del 78 , que confirmen que els que es van aprofitar descaradament del pacte amb el franquisme, tot enganyant vilment a la població espanyola, estan disposats a defensar les bases d’aquest fastigós pacte amb ungles i dents, perquè creuen que els hi va la seva supervivència política i els seus interessos econòmics. Parlem, per exemple, de com Felipe González va rebre protecció de la policia franquista per arribar a Suresnes en els anys 70, on es va fer amb el control del vell Partit Socialista (això ha estat publicat i que jo sàpiga no ha estat desmentit); de com aquest mateix polític, ara ja una mica xacrós, de bracet amb el seu antic “enemic”, J. M. Aznar, dona el suport més explícit a l’antic rei, Joan Carles, posat a dit per en Franco, blanquejant tota la seva corrupció, que de tanta i tan barroera, sembla d’opereta. El més curiós del cas és que fa uns anys van sorgir una partits alternatius, que propugnaven la regeneració de la política i la lluita contra la corrupció i que han estat engolits pels grans de sempre, perquè han entès, com diuen els castissos, “que hay cosas que además de imposibles no pueden ser”. Em refereixo, és clar a Podemos i Ciudadanos, tot i que cal aclarir que aquest últim va néixer a Catalunya, com a partit lerrouxista, per lluitar contra l’Estatut del 2006, i que el Procés va engreixar artificialment. Quan aquest s’ha acabat, s’ha desfet com un bolado.

Ara bé, les elits normalment s’impliquen amb el seu país, però cal remarcar que les elits catalanes, plenes de lideratges opacs, i moltes d’elles vinculades a les elits espanyoles beneficiaries del franquisme, es troben desaparegudes. Talment sembla que només els preocupi mantenir les seves possessions. En aquest moment, en que sembla que no hi ha cap projecte de futur definit, seriós, per a Catalunya, en cap àmbit –econòmic, energètic, social, cultural– el seu paper és ben galdós. És la típica situació, que s’ha donat arreu, d’un país ocupat on una gran part de les elits col·laboren amb l’ocupant, perquè en treuen un sucós rèdit econòmic.

La mentida de la Unió Europea

Hi ha una altra mentida que no podem obviar: la Unió Europea. El Procés català a més de sustentar-se en la mentida de la suposada democràcia de l’Estat espanyol també ho va fer en l’altra mentida: que la repressió dels ciutadans catalans, espanyols i europeus no seria acceptada, de cap manera, per La Unió Europea. Aquesta visió errònia del que és la Unió Europea es basava en la no comprensió que és un club d’Estats, que es mou amb uns valors, només faltaria, vagues i abstractes, que per això són patrimoni comú. Però, el que compta són els interessos. Els valors estan al servei dels interessos, no a l’inrevés, que es el que caldria si es volgués entrar en una nova etapa europea. De tota manera, és millor la seva molt imperfecta existència, que no la seva inexistència. D’això en vam fer un tast la tarda de 1-O.

Maria Vila, la jove historiadora que acaba de publicar Tornarà a ser rica i plena , diu literalment: “Amb el Procés, Europa es juga si pot aportar alguna cosa diferent al món o si el seu model està esgotat. Bàsicament, es tractava de demostrar que en el món d’avui els conflictes es poden adreçar anant fins al cor de la cosa i es poden resoldre de manera no violenta. I no només nosaltres en tant que catalans, o els espanyols: és Europa sencera que perd una oportunitat. Crec que no és exagerat dir que després del Procés Europa perd l’autoritat per imposar el seu model i Rússia en pren bona nota per a Ucraïna. El ministre d’exteriors rus –aquell de la cara de bull-dog– ho ha posat sobre la taula més d’una vegada amb aquests mateixos termes.”

Una veritat: el dèficit fiscal de Catalunya

“Sí, ho sabem tots, però sembla que no ho recordem a l’hora d’escriure.. Que aquí paguem més imposts que enlloc, que la sanitat i l’educació són molt millorables –les vagues d’aquests dies ens ho recorden–, que els governants de Catalunya ho fan molt malament, tots, des de sempre… sense recordar mai que d’on no n’hi ha no en pot rajar. És clar, que ho sabem. Però ho hauríem de repetir una vegada i mil vegades als mitjans, perquè la gent se n’assabenti d’una vegada, perquè ens afecta a tots. És l’únic pas previ possible per a fer una pressió adient, per a posar fi a la situació dels últims anys. Perquè així no podem continuar. Sembla mentida que encara hi hagi dubtes…” són les paraules de l’economista Jordi Goula recollides en un article recent “El dèficit fiscal ens enfonsa cada dia una mica més”.

Els arguments de Jordi Goula són els següents:

1. Els ingressos aportats per Catalunya l’any 2019 (el darrer calculat) a l’Estat espanyol van ser de 64.000 milions, i les despeses rebudes a canvi a Catalunya van ser de 44.000 milions. On van aquests 20.000 milions que ens volen? Qui se’n beneficia, en realitat? De quina solidaritat parlem?
2. L’enorme redistribució de recursos econòmics dins l’Estat espanyol, no es veu reflectida en una convergència econòmica més gran entre regions, sinó tan sols en un anivellament de serveis de l’estat del benestar, cosa que cronifica els mals del sistema actual i fa impossible una millora per la via del progrés econòmic de les comunitats que avui són receptores netes del sistema. Ras i curt: Catalunya fa un sacrifici estèril, en termes de solidaritat!
3. Catalunya surt fortament penalitzada a la redistribució, i ocupa el 76è lloc en PIB de les 240 regions europees i el 135è en Benestar Social, fruit de la manca de recursos públics suficients. És una dada esfereïdora. Les xifres parlen per si soles. Aleshores, si el dèficit fiscal afecta negativament la competitivitat de les empreses i l’índex de benestar dels ciutadans i no serveix per a millorar la convergència de les regions, a qui beneficia?
4. El dèficit fiscal català es crònic, fa dècades que se situa al voltant del 8% del seu PIB i que successius governs espanyols i models de finançament no han corregit. Catalunya és la segona comunitat en aportació de recursos per habitant al tresor espanyol i la desena en recepció de recursos, i passa a ser la catorzena si es considera el diferencial de l’índex de preus.
5. Tots hem pogut comprovar a bastament com, any rere any, Catalunya es comporta amb fortalesa i amb un pes, com més va més gran, de les exportacions, però l’enorme dèficit fiscal que pateix fa que l’economia vagi perdent pes en tots els indicadors de benestar i el seu PIB per capita també s’estanca en relació amb el d’altres regions de l’Estat espanyol o d’Europa.

Aquesta és una veritat clara, comprovable, quantificable, que ve de lluny, però de la qual no en parlem… potser perquè tenim interioritzat allò tan català de que “el nostre mal no vol soroll” o perquè estem sota un poder amb capacitat coercitiva…

Com diu Maria Vila: “El Procés es dona quan el conflicte nacional arriba a punts de màxima tensió, però aquesta tensió retorna cíclicament, s’ha donat al llarg de tota la història i es continuarà donant, i tot depèn de com de conscients en siguem i com ens hàgim preparat quan torni a passar.”

_________________________
Aquest article també s’ha publicat el 3 de març a Parlemclar.cat