Repescant el passat | els corders de Blanes
1608
post-template-default,single,single-post,postid-1608,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Un conte: els
vint corders de Blanes

L’ofici de corder

Durant el passat confinament a causa de la Covid-19 va caure a les meves mans un llibre que havia llegit a mitges feia molt de temps, Jacobé i altres narracions de J. Ruyra. En obrir-lo aleatòriament em vaig trobar amb un conte tan hilarant, tant ben escrit, amb un català tan viu, que vaig decidir compartir-lo. Val a dir que el conte està situat en un context històric molt interessant, un poble, Blanes, a mitjans del segle XIX, sota l’ocupació militar espanyola i en el que queda ben clara la subordinació total de la llengua catalana a la llengua de “el imperio”.

Aquí en teniu alguns fragments:

“En els borrascosos temps del general Zapatero (governador militar de Catalunya 1854-1856, que es caracteritzà per ser un home dur i cruel, simplista i arbitrari, conegut amb el malnom del Tigre de Catalunya) fou rebuda a Blanes una comunicació seva, dirigida a l’alcalde, concebuda en els següents termes:

Sírvase mandar a la mayor brevedad a este cuartel general de Santa Coloma de Farnés los veinte corderos más sanos y gordos que pueda encontrar en esa de Blanes, Dios guarde a usted, etc…

El secretari, el noi Samarugues, va llegir-la i rellegir-la tres o quatre vegades i no se’n sabia avenir.

– Ara, ¿per què redimoni deu voler tants de corders, el general? I bo és que els necessiti, ¿què se li ha d’endonar que siguin grassos o migrolats, mentre siguin bons treballadors i llestos a la feina?

L’alcalde, en Pau Bagué, no va trobar la cosa tan estranya.

– Certament -va dir- vint corders són molts corders! Però un exèrcit és com un poble: tot ho necessita a l’engròs, i el mateix poden fer-li menester cordes que canons i minestra. El certus és que el general truca a bona porta. Enlloc del món podria trobar tants corders com a Blanes.

– Però, i això de voler-los grassos, que me’n dieu? Replica el secretari.

-Grassos- va fer l’alcalde- els vol sans i grassos, és a dir, sans i bons. No vol que li portem gent desnerida i entecada… ¿ No en coneixes cap que pesi dotze o tretze roves?

– Ca! -Exclamà el secretari-. El més revingut és en Segimon Ou i no crec que en faci vuit.

– Saps què? -feu mestre Pau-. Enviem-lo a cercar tot seguit i ell que es cuidi de triar els altres.

Comparegut en Segimom Ou, home roig, i massís, representant vivent d’una llarga nissaga de corders blanencs, va esgrogueir-se d’emoció així que fou assabentat del cas.

-Ai, ai, ai -feu gemegosament-. El general Zapatero ! Benaventurat qui mai no hi haurà de raure! N’hai sentides a contar moltes ferotgies d’aquest home. I ens vol grassos?….Grassos? ¿ Què n’ha de fer de ses nostres molses?

L’alcalde va tranquil·litzar-lo.

-Anem, no heu de tenir por de res- va dir-li. El senyor secretari i jo us acompanyarem i passarem pel mateix adreçador que vosaltres…..

– Va bé ! Aixó ja va agradant-me una mica més – respongué en Segimon Ou- Però…- afegí i gratant-se una orella- es mal de cap que el nostre ofici no dona per grassos. Com que tot el sant dia estem caminant, tras-tras, mitja vida anant endavant, mitja vida anant endarrere, no podem criar greixina. Ses nostres panxes són de cànem. Fora es cànem, tots semblem conills escorxats.

…. – Deixeu-ho a sa meua mà- digué, per fi, en Segimon Ou-. Jo palparé entre sa nostra magrícia, i triat i remenat tot, penso que podré menar-vos vint corders adrets, iguals i que no faran pas llàstima.

L’endemà a Santa Coloma, a ca la Gravada, va haver-hi un tragí d’allò més…. Els vints i sis hostes de Blanes, que vint-i-sis eren comptant-hi els quatre tartaners… volíem fer un esmorzar de ca l’Ample. I el feren, a deu hores del matí, que ni un dinar de festa major. Allà una arrossada monumental, amb menuts de gallina i botifarra blanca; allà una costellada magna, amb acompanyament d’enciam i olivetes; allà un guisat de llengües de xai amb pèsols; allà belles plates de crema, menjar blanc i roscats dels més fins; i tot això regat a dojo amb bon vi de la Costa, i més endavant, amb un garnatxa empordanès que s’adeia amb els dolçors del llevant de taula i els comunica flama i esperit. A la fi els comensals estaven vermells que treien espurnes per la pell, satisfets, afables, esclatant de rialles; i àdhuc els més magres semblaven grassos…

….- Així doncs -exclamà l’alcalde- és arribada l’hora que el senyor secretari i jo anem a veure’l i oferir-vos-hi. Mentrestant, vosaltres continueu tricant i pellucant per no perdre el bon regent fins que tornarem per cercar-vos.

Va respondre-li un visca eixordador, eixit de totes les boques. Després mestre Pau i en Samarugues deixaren, no sense recança, l’amable colla riolera, i hala, hala, cap a cal general. No semblava que s’enfonsessin més i més dins d’una ombra freda a manera que s’hi atansaven. S’anaven posant tristos, descolorits. Els preocupava allò d’haver de parlar en castellà. Tant bé que en català ho haurien fet! Eren com dos excel·lents sonadors de clarinet que, sense conèixer gaire cap instrument de corda, es viessin obligats a donar un concert de violí… però, bah! Eren al ball i calia ballar. El compromís s’ho portava. Pit i fora!

… L’excel·lentíssim (general) estava enfeinassat repassant i despatxat uns munts de paperalla que li presentaven uns oficials pomposos encordonats d’or… Ells, a borbolls, en un castellà encara més esquerdat que el que solien usar ordinàriament sempre que n’havien de fer ús, van explicar que eren l’alcalde i el secretari de Blanes… i que havien conduit els corders demanats. El general va entendre tot seguit de què anaven i, aviat, trencant-los embuts, va dir-los: – ¡Está bien! Estoy satisfecho. Pueden ustedes retirar-se.

Quin sospir més ample varen exhalar en Pau Bagué i el noi Samarugues!… Passada la primera porta s’aturaren… i restaren sangglaçats. Acabaven de sentir la veu del general que deia, parlant amb algun dels seus subordinats: Hágase usted cargo de los corderos de Blanes y mande que los degüellen mañana al amanecer … i –el domingo… gran fiesta. Quiero que mis hombres saquen la tripa del mal año. Un rancho extraordinario… Excelente carne… Corderos de Blanes.

Els nostres dos blanencs sentiren passar per davant d’ells, amb llum de realitat, les visions més esgarrifoses que els havien suggerit les rondalles d’infants… allí s’esguardaren desoladament. Tots dos tenien cara d’agonitzants.

– Què fem? Va dir l’un.

-Què fem? Repetí l’altre.

-Pobres corders! Exclamà en Samarugues-. Tan contents que estan!

– Cal avisar-los tot seguit – va dir en Pau Bagué- No podem permetre que continuïn aquesta disbauxa. …Cal que sàpiguen la veritat… que es preparin a morir cristianament. Infeliços! Anem cuitem!

El cert és que , si submergits, a causa dels fums de la garnatxa dins d’una mena de crepuscle que els feia veure les coses de color de rosa … mai els recels no s’havien apagat completament al fons de llur cors. El general Zapatero tenia entre la gent del nostre poble tal fama de capriciós i dèspota, que l’haver de raure amb ell inspirava sempre una malfiança.

… L’alcalde desitjava prou dir-ho, però com?

-Fills meus, sou morts!… i va rompre en plor. Després vingueren les explicacions: allò del degollament, de la festassa militar del diumenge, del rancho de carn de corder blanenc.

Quins surts! Quin daltabaix d’il·lusions en tots els cors!… Ací i allà sonaven exclamacions planyívoles:

– Ai, ai!… fer sa fi d’es xanguet! Anar a parar as ventre d’un atro!

– Defensem-nos! Morint matant! Encara no ens tenen a sa forquilla.

Enmig d’aquest desori en Segimon Ou anava brandant el cap reflexivament:

-Oidà…jo ja em temia alguna mala cosa; però…això. Ni en terra de salvatges! I, sobretot, com havia de figurar-me que s’art de ses cordes m’hagués de fer llaminer a certs paladars?

… Seny, seny, per l’amor de Déu! Va fer l’alcalde, no ens precipitem a cap acte violent … Implorem, protestem… això sí! Em voleu creure? Anem a demanar clemència al mateix general: agenollem-nos als seus peus.

– Provem-ho!… Però, alerta! Si ningú ens toca, si ningú va per agafar-nos…esterrossar-lo, i tots a la brega!

… el primer cridat fou l’alcalde. Entra a l’audiència trasposat, emocionat, suant d’angúnia i després de moltes reverències, abordà la qüestió dels corders, implorant amb llàgrimes als ulls que els hi fos perdonada la vida. Al principi el general no va entendre, ni poc ni molt, de què s’exclamava aquell home. Després capint-ho: però no s’ho va creure. Ca!… i si, ja no podia dubtar-ho: el perorant li demanava patèticament que renunciés a matar els corderos de Blanes, argüint que, alguns , eren honrats pares de família: que cap cristià no podia menjar aquella mena de carn…Disbarats sobre disbarats!

En aquell moment, els vint corders, que havien sentit la desesperada peroració de llur alcalde, tots fora de seny, esblanqueïts i enllagrimats, feren irrupció a la sala proferint gemegosos crits de “pietat, pietat!…clemència!, recitant a una veu la lliçó que els havia ensenyat en Samarugues:

Somos los corderos de Blanes.

Aleshores el general va comprendre sobtadament el quid pro quo i es sentí dominat d’una passió de riure tan forta, que no trobà manera de reprimir-la… Plorava, esbufegava… el seu ventre atrontollava la taula. Mes, enmig d’aquesta rauxa riolera, representant-se-li de ,cop i volta, al magí la injuria monstruosa… Va alçar-se, ja revestit d’un aire sever, i va dir-los amb èmfasi: – Ustedes han venido a insultarme. Ustedes han inferido a mis pundonorosos soldados una injúria imperdonable, merecen garrote vil, mere…

No pogué acabar la paraula. Una nova onada d’hilaritat va pegar-li batzegades al ventre, va pujar-li a la gola i va embotir-li ridículament les galtes… Estava perdut. Calia posar fi a una situació que comprometia de tanta manera la seva dignitat…. Va dir mig en català:

– Fora d’aquí, brigants! Vatxin-se’n a Blanes! Aprisa, a Blanes!

Els altres no s’ho feren dir tres vegades. Què més volien!

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:


Translate »