Ucraïna
i Rússia

30 Abr 2022

D’entrada, he de dir que els meus coneixements d’història dels països de l’Europa de l’Est són molt superficials. Però, és clar, la bàrbara i anacrònica guerra actual, la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, em planteja moltes preguntes i he decidit compartir-les amb vosaltres.

Però, naturalment, he recollit informacions de persones de les quals, bé pels seus coneixements històrics d’aquesta zona d’Europa, o bé perquè hi han viscut molts anys, o per les dues coses juntes, val la pena tenir en compte les seves aportacions.

Petita lliçó de la història d’Ucraïna

Per a fer un petit resum introductori de la història d’aquest país tan llunyà per a nosaltres, però només a tres hores de vol, he consultat el blog del periodista Rafael Poch, que va viure a l´’URSS, i després a Rússia, gairebé trenta anys, com a corresponsal de La Vanguardia, i que té uns coneixements sòlids sobre aquests països.

Explica Rafael Poch que es diu que russos i ucraïnesos són “pobles germans”, i és bona veritat. Segles de vida en comú, dos llengües força semblants i una geografia sense obstacles físics, de grans planures i rius amples i tranquils, que fan molt difícil establir-hi el concepte de frontera. Però al mateix temps amb fortes diferències de caràcter. És allò que es diu familiarment: “Són tan diferents, que sembla mentida que siguin germans!”.

Vegem algunes d’aquestes diferències: Ucraïna té una gran diversitat regional: com més cap l’est més influència russa tant en la llengua con la religió, i com més cap l’oest més fort és el sentiment d’identitat nacional ucraïnesa i el caràcter mixt del cristianisme (oriental i occidental). Al llarg de la seva història, Ucraïna ha estat sota l’òrbita russa o sota la polonesa. I en un principi el nacionalisme popular ucraïnès va ser més anti polonès i anti jueu que anti rus.

Durant el segle XX, va ser un dels escenaris principals tant de la Guerra Civil russa com de la Segona Guerra Mundial. En el primer cas, una part dels ucraïnesos pro russos van lluitar a favor dels russos rojos i una altra a favor dels blancs. I en la Segona Guerra Mundial, una part dels nacionalistes ucraïnesos van lluitar al costat dels alemanys i altres en contra.

Per a entendre la Ucraïna actual cal parlar sobretot de Galitzia, a la zona occidental, amb un clar predomini de la llengua ucraïnesa, que va estar sotmesa durant dos segles a règims polonesos o austríacs, clarament opressius, i que fins l’època d’Stalin mai va estar sotmesa a Rússia. És en aquesta zona on va néixer, durant el segle XIX, un fort sentiment nacionalista. I a l’època post soviètica aquesta ideologia és la que s’ha estès cap la resta del país, amb el conseqüent nerviosisme rus. Dos fets principals són sempre destacats en aquesta narrativa: la revolució bolxevic com un assumpte rus o fins i tot jueu, sense tenir en compte que molts ucraïnesos van formar part de la direcció del partit comunista i, sobretot, la impressionant i mortífera fam dels anys trenta, coneguda com a Holodrom (literalment vol dir en ucraïnès: “matar de gana”), que va causar més de 4 milions de morts, bàsicament ucraïnesos, perquè es van negar a la col·lectivització de les seves terres. Quan es parla de la fam d’Ucraïna dels anys trenta sota Stalin, no vol dir, solament, que la desnutrició va fer estralls, sinó que molta, moltíssima gent va morir literalment de gana, en un país considerat com el graner d’Europa, per la seva riquesa agrícola, bàsicament de cereals. Això va ser terrible, i segur que va provocar un fort ressentiment anti rus i anti soviètic, tot i que molts historiadors i analistes hi passen de puntetes; però és un factor cabdal per a entendre els sentiments ucraïnesos. És un fet d’una magnitud tal que de ben segur explica moltes coses. Els nacionalistes ucraïnesos ho qualifiquen de “genocidi comunista-rus” contra el poble ucraïnès, tot i que és cert que també hi va haver una gran mortalitat en altres zones de l’URSS, però, en cap cas, comparable a la catàstrofe ucraïnesa. El 2008 el Parlament europeu ho va qualificar de “crim contra la humanitat”.

Durant la Segona Guerra Mundial, els invasors alemanys van ser rebuts com a llibertadors per molts ucraïnesos occidentals, que havien patit la crua repressió estalinista i la “Gran Fam”. I aleshores, de nou es va produir una divisió entre el poble ucraïnès: el bàndol majoritari va lluitar amb l’exèrcit soviètic contra el feixisme i el minoritari, nacionalistes de la Ucraïna occidental, que va lluitar al costat dels alemanys “nazis”. Però, cal aclarir que els ucraïnesos occidentals no van ser els únics “col·laboracionistes”: també els russos de l’exèrcit de Vlassov, tàrtars, txetxens, cosacs, etc…, van tenir representants en l’exèrcit alemany. I a l’Europa occidental va passar el mateix, ¿o és que no hi va haver “col·laboracionistes” francesos, noruecs, anglesos, etc…?

A partir del 2014, amb la revolta de Maidan aquest nacionalisme ucraïnès occidental es va anar estenent cap a tot el país, encara que a l’est i al sud, amb una població majoritàriament de parla russa, hi ha va haver una forta resistència. Aquest arc, que va des de Kàrkhov fins a Odessa, no havia format part d’Ucraïna fins als anys vint del segle passat: els russos el van incorporar perquè era una zona industrialitzada i als bolxevics els interessava tenir una base obrera en un país fortament camperol com Ucraïna (cal recordar que la revolució bolxevic es recolzava en els obrers i menystenia els camperols). Tot i que aquesta zona conserva una forta memòria de la Segona Guerra Mundial, a partir de 1991, any de la descomposició de l’URSS, anava tendint cap a una lenta ucraÏnització. Una de les coses sorprenents del desenvolupament d’aquesta guerra, malaurada i terrible, és la reacció contrària o gens entusiasta de la població d’aquesta zona a la invasió russa, encara que són majoritàriament russofons.

La tradició política és una altra diferència entre russos i ucraïnesos. Ucraïna ha estat un territori en el límit i en la confluència de grans imperis (turcs, polonesos, russos). El propi nom U-Kraine significa alguna cosa que es podria traduir com “en el límit” o “en la frontera”, un lloc on l’autoritat imperial gairebé no hi arribava. Això va comportar una certa llibertat i un esperit de frontera del tipus “Far West”. Els herois d’aquesta tradició ucraïnesa eren els “cosacs” lliures que van lluitar contra els polonesos, els turcs o els russos, però absorbint trets de les seves respectives cultures; per exemple, “Maidan”, que vol dir plaça, és una paraula turca. Tot això és ben diferent de la tradició russa, plena de grans tsars i cabdills absolutistes, constructors de l’Estat i de l’Imperi.

Des del punt de vista econòmic i polític, durant els anys 90, després de l’ensulsiada de l’URSS, tant Rússia com Ucraïna van patir el mateix procés de saqueig de la seva economia, dels seus recursos a mans dels antics buròcrates de l’antic règim comunista. És el que es coneix com a “privatització”, que va donar lloc al mateix tipus de capitalisme oligàrquic. Ara bé, amb Putin, a començament del segle XXI a Rússia va sorgir un poder polític “vertical”, eufemisme d’híper-autoritari i altament centralitzat, en el qual era obligat reconèixer la primacia de l’Estat. Però, a Ucraïna això no va passar i en gran part és un altre element que explica la divergència de tots dos països.

Desnazificació?

L’historiador Joan B. Culla explica que a la zona occidental d’Ucraïna, a Lituània, a Bielorússia i a Moldàvia és on, durant el segle XIX, es va concentrar el gruix de la població jueva. Recordeu la pel·lícula El violinista a la teulada? Doncs, està situada en un llogarret ucraïnès on els jueus, pobres com una rata, són obligats a marxar-ne, ja que en l’imperi tsarista sels considerava uns indesitjables. Culla afegeix que Ucraïna va ser un dels escenaris de la Xoà (l’Holocaust), el lloc on foren assassinats uns dos milions de jueus, no pas portats d’arreu d’Europa, com a Auschwitz, sinó capturats sobre el terreny. Tanmateix, la paradoxa és que en una Ucraïna més despoblada de jueus que mai el 2016 va ser investit president V. Groisman, jueu; i el 2019, va ser elegit un altre jueu com a president, Volodimir Zelenski i atenció!, de parla russa.

En cap altre estat europeu s’ha donat una circumstància semblant, l’elecció de dos presidents jueus consecutius, menys encara en un país mancat de tradicions democràtiques i la història del qual ha conegut tants episodis d’antisemitisme sagnat. I aleshores apareix Putin, que per a justificar la seva criminal agressió del 24 de febrer diu i repeteix que cal desnazificar Ucraïna. A més de mentir escarneix Zelenski, el qual descendeix de supervivents de l’Holocaust i mai no ha demostrat la mínima simpatia cap a l’ultradreta. Però aquí alguns periodistes despistats i restes de simpatitzants de l’antiga URSS parlen de “nazis” a Ucraïna en referir-se al batalló Azov, com si no hi hagués aquest tipus de llunàtics penjants enlloc més d’Europa i no hi existissin proves evidents de la seva existència als exèrcits espanyol, alemany o francès.

Cal recordar, quan es parla que els ucraïnesos també fan barbaritats, que en la guerra civil espanyola al bàndol republicà també es van cometre atrocitats. Segur, la guerra és això. Per aquesta raó és detestable i fastigosa. Però cal no oblidar mai qui és l’agressor i qui desencadena la guerra. En aquest sentit, en el somni humit dels historiadors franquistes resulta que la responsabilitat de la guerra espanyola queda repartida entre els franquistes i els republicans.

L’Imperi rus

D’entrada, potser cal recordar que la història entre l’Europa occidental i l’oriental va començar a diferir quan, cap allà el segle XV, a l’Europa occidental la servitud dels pagesos pràcticament va anar desapareixent. Només cal recordar “els remences” a casa nostra. En canvi, a l’Europa oriental a causa d’una baixa demografia i una gran quantitat de terres per a treballar, els senyors feudals no podien permetre que els seus camperols emigressin cap les ciutats a la recerca d’una vida millor, treballant en oficis i a la llarga creant una classe mitja, base imprescindible d’un sistema democràtic liberal. La servitud a l’Europa oriental, i sobretot a Rússia, va durar fins la segona meitat del segle XIX. I, per tant, no hi havia gaires ciutadans sinó que predominaven els “mugics”, els serfs.

D’altra banda, crec que una de les claus de l’assumpte, de la qual fins ara no he trobat cap analista que en parli, però que a mi em sembla molt rellevant, és la concepció subjacent de l’Imperi rus. En tots els imperis europeus hi ha hagut un mar, un oceà, entre la metròpoli i les seves colònies. Així va ser en el cas de l’imperi espanyol, del portuguès, del francès, de l’holandès i del britànic, mentre que l’imperi rus, que es va formar a partir del segle XV, com els altres, no ha tingut aquesta característica. Això ha frenat qualsevol intent de descolonització. Aquesta idea d’un país compacte, d’imperi camuflat, va ser interioritzada no només pels russos, tant en l’època dels tsars com en l’època de l’URSS, sinó també pels imperis occidentals. Cal no oblidar que l’URSS era una potència molt soviètica, però amb mentalitat totalment imperial.

Quan l’URSS va implosionar i alguns pobles colonitzats es van separar de l’imperi rus, com els bàltics, els del Caucàs i també algun asiàtic i sobretot Ucraïna, a Rússia es va produir un daltabaix no només econòmic sinó, sobretot, psicològic. La majoria de la població russa no ho va viure com un procés natural de descolonització, pel qual ja havien passat els imperis occidentals, sinó com un greuge, com alguna cosa perversa que disminuïa la seva autoestima. A més, per a la majoria de russos l’espai comprès entre el Bàltic i la mar Negra és històricament i geogràficament rus. Així ho han après de ben petits i hi creuen a ulls clucs.

L’etapa Putin, que va confessar públicament que “la caiguda de l’URSS és la major catàstrofe del segle XX”, i que ha aconseguit el suport de la majoria de la població russa, malgrat l’opressió i la manca de llibertats, només s’explica per aquesta identificació total entre Rússia i la idea d’imperi.

Per altra banda, és interessant el testimoni de la periodista Eileen O’Connor, cap de la delegació a Moscou de la CNN en els anys 90, quan ens informa de la pregunta que va formular a l’aleshores vicepresident : “Què és més important per als russos, el poder o els diners? I la resposta va ser: “Si m’ho has de preguntar és que no has entès Rússia”. La resposta era el poder. És a dir, si els països europeus volguessin influir de debò en la manera de pensar de Putin, invertirien menys temps a confiscar iots d’oligarques i es dedicarien més a rebaixar la seva dependència de l’energia russa.

S’ha parlat molt dels errors d’Occident, i més en concret dels EU i de l’OTAN, respecte a Rússia. Segur que, en gran part, són certs perquè no han entès mai com de poderós és el sentiment imperial rus i com d’humiliats es van sentir els russos en l’època post soviètica, a part de les tremendes privacions a què es van veure sotmesos. Evidentment, tenir raons, no vol dir tenir la raó, que justifiqui una guerra d’invasió tan terrible com aquesta. Es perd la raó, quan la resposta és del tot desproporcionada. I aquesta resposta ho és del tot.

Espanya i la invasió russa d’Ucraïna

A Espanya, curiosament, els qui d’una manera indirecta, però clara, no veuen tan malament la invasió russa d’un país independent són, d’una banda VOX, i de l’altra, pacifistes de bona fe i anti americans tronats de la vella esquerra marxista. Als primers els va fer pupa que Zelenski comparés la guerra de la independència dels Paisos Baixos contra la monarquia hispànica i la que sostenen els ucraïnesos ara mateix contra els russos. I, és clar, va parlar dels “tercios”. I els “tercios” són sagrats per als ultra fatxes espanyols. Els reivindiquen a machamartillo, vegeu sinó l’èxit d’Imperiofobia d’una tal Elvira Roca Barea

Pel que fa als segons, cada dia tenim imatges de destrucció, exili, de crims contra la humanitat, però la comunitat ucraïnesa es manifesta pràcticament sola cada diumenge a la plaça Catalunya… És clar, els agressors resulta que no són nord-americans….