Repescant el passat | La repressió econòmica franquista contra Barcelona
249
post-template-default,single,single-post,postid-249,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

La repressió econòmica franquista contra Barcelona

D’ entrada, convé reconèixer que la repressió franquista va ser general a tot el territori espanyol, però és ben clar i està perfectament documentat que a Catalunya va tenir una virulència i una persistència innegables. Per parlar d’aquest tema, que les circumstàncies actuals han tornat a posar d’actualitat, ens hem centrat en la ciutat de Barcelona, perquè és un territori més acotat que tot Catalunya i també perquè hem utilitzat com a eina d’informació bàsica el llibre de l’historiador F. Xavier Hernàndez Cardona, Barcelona i Catalunya. Història d’un binomi. Ens centrarem en els aspectes econòmics d’aquesta repressió, perquè els aspectes polítics i culturals, tot i ser absolutament brutals, són més coneguts que els econòmics.

Cal tenir present que per al franquisme la repressió era una necessitat política per a mantenir i consolidar el seu projecte dictatorial. Mai es va plantejar la integració dels vençuts. Tan sols es pretenia la seva submissió. En realitat, com s’ha dit, era la continuació de la Guerra civil per altres mitjans. Curiosament, les autoritats franquistes feien servir el discurs cristià sobre la necessitat de redimir els “crims comesos”, perquè es presentava els represaliats com a criminals, com a delinqüents i no pas com a adversaris polítics. La persecució dels “rojos-separatistes” es presentava com una necessitat social, com un problema de salut pública. Així es va incitar a la delació, a la denúncia, com a “deure cívic”, tal com va declarar el cap de servei de Seguretat de l’Estat, el coronel Ungría, el 26 de febrer de 1939: “la delación policíaca subirá al prestigio de aviso patriótico”.

El caràcter de totalitat d’aquesta repressió és prou conegut. El franquisme abolirà totes les institucions autonòmiques catalanes, prohibirà els partits polítics, els sindicats, les associacions, les entitats i les publicacions (fins i tot les culturals i d’esbargiment) que fossin considerades “no adictas al Movimiento Nacional”.

El desenllaç de la Guerra Civil va ser, doncs, desastrós per a Catalunya i per a Barcelona. Cal no oblidar que Catalunya era percebuda, des del bàndol franquista, com a un enemic a batre. I això, malauradament, no ha canviat gaire. Per tant, Catalunya i la seva capital passen a ser un país vençut i conquerit.

La imatge de Manuel Armengol que millor simbolitza la repressió dels ‘grisos’ en ple passeig de Gràcia

El nou règim, contra Barcelona

Les pèrdues econòmiques van ser relatives durant el transcurs de la guerra: el gruix del teixit industrial va resultar poc afectat, per la senzilla raó que no estava en el front directe de la guerra. Però la repressió econòmica de l’època de la postguerra va ser tremenda i persistent fins els anys 60. Alguns sectors de la burgesia catalana havien pujat tard i sense convicció al carro del franquisme, sobretot, pressionats per la revolució social. Aquesta és la raó que no fossin especialment recompensats i el col·laboracionisme es limités a la gestió municipal. Ras i curt: la burgesia catalana va quedar sense drets en el repartiment del botí, però se li va permetre enriquir-se mitjançant la sobre-explotació dels obrers i també via estraperlo.

El franquisme, de manera molt conscient i meditada, va intentar desmuntar la potència econòmica de Catalunya, encara que això repercutís negativament en el conjunt de l’Estat espanyol. Això va propiciar una fase de dislocació de l’economia catalana, mentre el país patia la commoció més brutal de la seva història i veia amenaçada la seva capacitat productiva. De fet, Cambó ja havia pronosticat el 1939 una repressió total i terrible; “això serà molt pitjor que el 1714”. Un país sense polítics, sense intel·lectuals, sense artistes, sense quadres cívics, sense mestres… es convertia en un país esterilitzat. Les complexes tradicions polítiques, sindicals, cíviques de Catalunya quedaven tallades d’arrel i el règim va fer l’impossible per al trencament de la memòria històrica i col·lectiva.

La repressió cultural i política va ser continuada i sense concessions, fins al punt que els tics anticulturals van sobreviure al règim i es van mantenir en el postfranquisme. I això es complementava amb una estratègia d‘empetitiment o desconstrucció econòmica.

Repressió contra la
capitalitat econòmica de Barcelona

Barcelona no sols va perdre les seves atribucions de capitalitat política, sinó que també va veure frontalment atacada la seva capitalitat econòmica. Abans de la guerra, en l’època republicana, el gruix de les petites i mitjanes empreses treballava amb la banca local al voltant del Mercat Lliure de Valors, que de fet funcionava com la borsa autòctona de Principat. Aquest mercat era com una mena de mur de contenció de les finances catalanes i estava pràcticament vedat als grans bancs comercials espanyols. Això va canviar radicalment amb el triomf franquista i la gran banca, que havia donat suport a Franco, s’ho va cobrar amb interessos, naturalment.

El 1940 es va clausurar el Mercat Lliure de Valors sota l’acusació d’especulació. Un cop dissolta la borsa catalana, la banca espanyola es va poder fer amb el control del pastís financer. En deu anys els grans bancs es van menjar els petits bancs catalans. A tall d’exemple, perquè si no la llista seria molt llarga: el Banc Central va absorbir la Banca Arnús, el Banc de Badalona, l’Hispano Colonial, el Comercial de Barcelona, el Comercial de Tarragona, el de Préstecs i Descomptes i la Banca Marsans. El mateix van fer

el Banco Español de Crédito, el Banc Popular, el Banc Santander. Comencem a entendre d’on prové el poder extraordinari de la banca espanyola.

L’absorció de les finances no va ser, ni de bon tros, l’única estratègia contra l’economia catalana. Es va intentar frenar la indústria a Catalunya amb el pretext d’industrialitzar la resta de l’Estat. Però l’únic resultat tangible que va obtenir el franquisme va ser erosionar una de les poques àrees industrials de què disposava.

L’objectiu de laminar l’economia catalana es va concretar en una legislació discriminatòria contra Catalunya: es dificultava sistemàticament l’obertura de noves industries o empreses a Barcelona o a Catalunya. Els permisos eren sistemàticament denegats i acompanyats d’aquesta “coletilla”: “Industria autorizada fuera del ámbito de las provincias catalanas”.

Un altre instrument discriminatori va ser la repartició de quotes. Les escasses matèries primeres, en un mercat autàrquic, eren repartides per la “Comisaría General de Abastos y Transportes”. L’arbitrarietat estatal utilitzava aquest organisme per aixecar o enfonsar empreses. D’aquesta manera, la indústria catalana va rebre globalment proveïments molt per sota de les seves capacitats reals de producció. Això va frenar-la i molt. Com a mostra, la indústria catalana del ciment, la metal·lúrgia lleugera, el sector dels motors, els dels laminats no fèrrics i sobretot la indústria tèxtil es van veure seriosament afectades per la falta d’assignació de matèries primeres i de recursos energètics. Les fàbriques només podien obrir determinats dies de la setmana i els industrials van haver de recórrer sistemàticament al mercat negre i a l’estraperlo per no parar la producció. Aquestes pràctiques més el contraban estan en l’origen de bona part de les fortunes de la postguerra tant a Catalunya com a Barcelona.

La Policia Nacional impedeix votar l’1-O a l’escola Ramon Llull de Barcelona. Foto: Ferran Nadeu

Les grans empreses catalanes es van veure en la pràctica obligades a traslladar la seva seu social a Madrid, ja que per aconseguir llicències i permisos calia tenir contacte directe amb els ministeris o altres organismes estatals. A finals dels anys quaranta hi havia poquíssimes empreses catalanes que mantinguessin la seva seu social a Barcelona. La ciutat perdia pes econòmic d’una manera dramàtica tot i que encara mantenia un poder industrial considerable.

En aquest context el poder de la burgesia barcelonina es va desdibuixar i dissoldre d’una manera irreversible i les decisions importants es van centralitzar, cada vegada més, a Madrid. De fet, va anar transformant-se en una burgesia de gestió, sense capacitat de decisió política i econòmica. Això sí, com ja hem dit, va poder enriquir-se perquè el franquisme assegurava la submissió dels treballadors.

Barcelona es va convertir en una ciutat trista, grisa i bruta. Quan, un cop acabada la II Guerra Mundial, les esperances d’una intervenció aliada es van esvair, el franquisme va poder aplicar una política repressiva més a fons.

A finals dels anys cinquanta, la nova expansió econòmica europea va ser el marc que indirectament va propiciar també el creixement espanyol. La sobreexplotació, que el règim continuava garantint i la plena sintonia amb els interessos de les grans potències capitalistes van fer possible un nou procés d’industrialització brutal i galopant. El fet que la ciutat disposés, malgrat tot, d’un important teixit industrial i de serveis la va convertir, de manera automàtica, en un pol d’atracció de capitals exteriors i en un lloc atractiu per a instal·lar-hi noves indústries,

La mentalitat franquista va canviar: de l’absurd de la dislocació econòmica va passar al pragmatisme tecnocràtic. Ras i curt: si Barcelona generava riquesa, el règim ja no estava disposat a impedir-ho, però sense cap concessió de liberalització política.

Finalment, la repressió econòmica franquista va resultar inviable.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »