Repescant el passat | President del Reial Madrid i “amo del cortijo”
2044
post-template-default,single,single-post,postid-2044,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,sfsi_actvite_theme_default,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

President del Reial Madrid i “amo del cortijo”

Florentino va començar a somiar amb la presidència del Real Madrid quan les relacions que havia establert amb el poder financer i polític es van anar consolidant. El president de l’entitat madrilenya era, en aquells moments, Ramón Mendoza, que pertanyia a aquella fornada de dirigents dicharacheros de la tradició espanyolíssima del robatori i de l’esperpent. F. Pérez es presentava, en canvi, amb una falsa imatge d’eminència, d’èxit, de seriositat i modernització de l’empresa. La llei del Deporte i l’entrada de societats anònimes esportives van propiciar que les tribunes fossin copades per personatges fastigosos, com Jesús Gil en l’Atlètic de Madrid, J.L. Núñez i J. Gaspart en el Barça, Ruiz de Lopera en el Betis….

Floren va presentar la seva primera candidatura, frustrada, el 1994, i va haver d’esperar fins el 2000 per a aconseguir el seu objectiu. Mentrestant, la presidència del Real Madrid la va assumir un altre personatge sinistre de l’extrema dreta d’Espanya, Lorenzo Sanz. Pertanyia a la mateixa ralea de José Mª del Nido- cap regional de Fuerza Nueva a Andalusia- o Javier Tebas, president de la Lliga i – i cap regional de Furza Nueva a Aragó- que es van banyar en or en el món del futbol i amb els negocis fraudulents de l’urbanisme.

El president d’ACS es va presentar a les següents eleccions del Real Madrid com un lluitador contra la corrupció amb un codi ètic, que impediria als familiars ocupar càrrecs del club. Un cop va guanyar, mai va complir les seves promeses electorals i va anar col·locant a tot tipus de familiars, socis i amics. Com diu la dita castissa, prometer hasta meter, y una vez metido, nada de lo prometido.

Com a president, un cop elegit, juntament amb Sandro Rosell va segellar una aliança amb Qatar de cara al Mundial de futbol del 2022, tot garantint el suport de les federacions llatinoamericanes a la candidatura de l’emirat, a canvi, de contractes i negocis, és clar. Cal tenir present que aquest Qatargate o Mundial de la vergonya, com se’l coneix, vol dir que cada partit jugat haurà costat la vida a 100 obrers. Aquests treballadors, que han cobrat uns 200 euros al mes, han viscut en uns condicions de semi-esclavatge i els seus patrons tenien la potestat de restringir els seus moviments, retenir els seus passaports i dur-los a la presó per qualsevol cosa.

En la directiva florentinista destacava un trio d’oligarques molt poc recomanable: el terratinent Juan Abelló, una de les fortunes més grans d’Espanya; el navilier Fernando Fernández Tapias, conegut com Fefé ,un dels responsables del desastre mediambiental del Prestige; el constructor Luis del Rivero, soci de Sacyr, implicat en els papers de Bárcenas i que, a més, va ser enganxat, l’abril del 2021, en una comilona amb el líder de Vox, Santi Abascal. Completava la junta altres personatges, com Marta Silva, una de les ínclites representants de l’establishment postfranquista de lletrats, filla del ministre franquista Federico Silva. Entre altres proeses, cal recordar que com advocada de l’Estat va deixar passar sense cap problema la comptabilitat del PP en el cas Gürtel i en el cas Noos, i , d’altra banda, va ser la impulsora de la condemna al futbolista Leo Messi per frau fiscal com un capo criminal d’una màfia, mentre no va trobar cap indici per acusar de delicte fiscal a la infanta Cristina.

Corrupció sistèmica

El cop definitiu de Florentino Pérez el va dur a terme el 2001, amb el pelotazo dels terrenys d’entrenament al Passeig de la Castellana. Va aconseguir convertir en edificables els terrenys esmentats amb un jugada que, evidentment, va tenir la complicitat de les institucions pertinents per a la requalificació, especialment el Govern de la Comunitat de Madrid i de l’Ajuntament, tots dos en mans del PP, perquè com es ben sabut, el PP porta anys i panys remenant les cireres a Madrid. Ara bé, cal remarcar que l’assumpte no va ser només una qüestió de política regional, sinó que la Moncloa va jugar la carta també del favoritisme.

D’entrada, Izquierda Unida va estar en contra del pla de requalificació, però després va canviar de parer i va acceptar les condicions de Florentino. També val la pena remarcar que la cúpula dels sindicats principals, que s’havien deslligat totalment de les seves bases, també van avalar el pelotazo. Només es va oposar al mangoneo el grup municipal del PSOE, encapçalat per Matilde Fernández, però el grup mediàtic PRISA, que estava en la pomada, ho van silenciar perquè no pogués explicar-se. L’operació urbanística requeria silenci i censura. Els governs del PP van donar el vist i plau al pelotazo urbanístic tot aplicant la nova Ley del Suelo . No sols el Madrid se’n va beneficiar per l’obra de les Cuatro Torres conegudes popularment com, Figo, Zidane, Ronaldo i Beckham, els fixatges galàctics que va fer Florentino gràcies al pla urbanístic, sinó que la seva empresa ACS també va treure tajada de la requalificació aconseguida.

Amb l’arribada d’Esperanza Aguirre al poder de la Comunitat de Madrid, el capitalisme garbancero, com el qualifica Fonsi Loiza, es va desenvolupar a lo grande a la capital, utilitzant la corrupció com una eina habitual. D’altra banda, alguns noms no només de Madrid, Púnica, Gürtel, Lezo, Castor, Marivent, Son Espases, La Sal, Terra Mítica, Faycan, Flotador, Andratx, Erial o Teatro són casos de corrupció vinculats al PP en els que apareix l’empresa ACS de Florentino. La majoria d’aquestes causes han estat arxivades o han estat imputats directius de tercera fila, però ell sempre se n’ha sortit de rositas; cap tele ha ofert la seva entrada als jutjats, i tant el PP com el PSOE han impedit que comparegui a les comissions d’investigació en el Congrés dels Diputats.

El PP, el partit més corrupte d’Europa, va convertir les administracions públiques en fètides clavegueres amb una mena de manera de fer a la siciliana en l’adjudicació de les obres públiques. Però el PSOE, quan ha arribat al poder, no ha fet res de res per a revertir la situació, de manera que n’és còmplice. Després de 14 anys de mandat del PSOE amb Felipe González els amos d’Espanya seguien sent els mateixos, mentre que a les cunetes encara hi ha més de 100.000 republicans. La manera d’acumular capitals a l’Espanya actual és exactament la mateixa que en l’època franquista. Els grans negocis els va fer Aznar amb les mateixes famílies que en l’època d’en Franco. I Florentino era, a tall d’exemple, l’administrador del March i dels Albertos fins que es va emancipar empresarialment.

Florentino i Aznar

Cal no oblidar que la Fundación ACS de Florentino es mecenes i un dels principals finançadors de la FAES d’Aznar. Fonsi Laiza diu literalment: uno de los lumpenempresarios españoles que mostró su apoyo al criminal de guerra Aznar en la invasión de Irak con la mentira de las armas de destrucción masiva fue Florentino. Els beneficis que en va treure van ser molt sucosos, en especial l’adjudicació per part de’EE.UU i el FMI, el 2004, de la construcció d’una planta energètica a l’Irak. També diu Fonsi Loiza, los impostores, Aznar y Florentino, son dos caras de la misma moneda del latrocinio al pueblo español por parte de partidos políticos y los grandes empresarios. Allò que queda ben clar és que sense els favors de la corrupció de l’Estat , Florentino, el president postmodern del capitalisme globalitzat, no hauria passat de ser un simple empresari d’anar per casa oun chisgarabís de l’aparell governamental.

El palco del Reial Madrid

Parlem, ara, del famós palco del Real Madrid. És una zona d’autoritats on es reuneixen tot l’arsenal d’interessos i ambicions que pul·lulen entorn del món del futbol, sense cap mena d’escrúpols i organitzats com a tapadora de fechorias. Però s’ha convertit, també, en el focus de les relacions de poder fàctic a Espanya, de la beutiful people i també una porta giratòria per als polítics. Els camps de futbol, avui dia, són una mena de camps de concentració de privilegiats, en especial el Bernabéu, el qual cal recordar porta el nom d’un franquista. Ara bé, governi qui governi, el que sempre guanya és Florentino, un d’aquests personatges sinistres que tot i ser com una espècie de vagó de cua com a polític, va pujar al tren del negoci de futbol i va aconseguir acaparar molt més poder que els representants elegits a les urnes en la suposada democràcia liberal espanyola. Moure els fils des del palco ha estat els seu modus operandi per tal de controlar a l’ombra sectors clau de l’economia i obrir mercats per a les seves empreses a l’exterior. Cal no oblidar que la gran tela d’aranya de concentració empresarial ha continuat amb els governs del PSOE, sobretot amb el de Zapatero, època en què la fortuna de Florentino es va incrementar deu vegades. I , en aquests moments, tot continua igual. Mariano Guindal en el seu llibre El declive de los dioses va definir el palco del Benabéu com el quilòmetre 0 dels negocis a Espanya.

Per tant, ha quedat ben clar que en el regne d’Espanya qui té el poder és una oligarquia representada per Florentino Pérez, que té una influència més gran que la dels presidents de Govern i els representats polítics, que, ben mirat, són més aviat titelles.

—————————

Aquest article també s’ha publicat el 17 de desembre a Parlemclar.cat



Translate »