Repescant el passat | Pau Casals i Josep Trueta: Per què van ser coneguts a tot el món?
1740
post-template-default,single,single-post,postid-1740,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Pau Casals i Josep Trueta:
Per què van ser coneguts a tot el món?

Pau Casals i Josep Trueta van ser dos amics i dos catalans universals, que cadascú en el conreu de la seva especialitat, la música i la ciència mèdica, van arribar a l’excel·lència. Tots dos es van a ver d’exiliar degut al triomf del feixisme a Catalunya, però no van renunciar mai a la seva catalanitat, al contrari la van fer servir com una eina potent a favor de la pau, la democràcia i la solidaritat. Per aquesta raó es van convertir en dos referents contra la infàmia i els desastres del segle XX.

Josep Trueta i Pau Casals

Van ser dos catalans universals. És sorprenent constatar com des de la fidelitat a un poble s’assoleix una projecció simbòlica a tot el món. Tots dos van ser uns professionals que es van distingir per la seva excel·lència; tots dos es van exiliar; tots dos van lluitar per la pau, amb els seus instruments, un violoncel i un bisturí; tots dos van ser reconeguts mundialment; tots dos van defensar la democràcia, la llibertat i la dignitat de l’home; tots dos van practicar una catalanitat insubornable.

I també van ser dos grans amics. La seva amistat es basava en l’admiració i el reconeixement professional. Es van escriure un munt de cartes, de les quals sortosament s’han conservat la majoria, i mentre eren a l’exili es van visitar sovint. Tos dos trobàvem en l’altre allò que més admiraven: dignitat, fermesa i catalanitat. Per a Trueta, Casals va ser l’home que es va enfrontar al món amb el silenci del seu violoncel; per a Casals, Trueta representava l’excel·lència d’un professional i la voluntat de progrés de la ciència, sempre al servei de l’home. Tots dos eren plenament conscients que lluitaven pel mateix: per la pau i la llibertat.

Dos personatges ben curiosos: l’un baixet, calb, rodanxó; l’altre, alt, de complexió atlètica, amb els cabells grisosos. Quan es trobaven, parlaven de tot, però sobretot dels seus sentiments més íntims i profunds, del món que es dessagnava, de la pàtria perduda. La clau de la seva amistat era el patriotisme de tots dos. El seu catalanisme no era ni romàntic ni carrincló, i es basava en el liberalisme, la democràcia, en la justícia social i en els desig de llibertat. Era un catalanisme amb molta influència anglosaxona, és a dir, amb sentit crític, tolerància i decència. Un catalanisme, fruit de la terra, ben allunyat de l’artificialitat, el sentimentalisme o la cursileria. No suportaven els escarafalls, la superficialitat i la politiqueria de vol curt i frustrant. Se sentien profundament catalans, lligats a una geografia i un paisatge, a una manera de ser i de veure el món, i a una història. Volien, ras i curt, que el seu país pogués decidir ser, com qualsevol altre en el món. I, per aquest objectiu, ho van arriscar tot.

Breu apunt sobre Josep Trueta

Durant la Guerra Civil, Trueta, que era metge cirurgià, va ser testimoni dels estralls causat a la població civil pels bombardeigs i va començar a tractar els ferits amb el mètode que fins llavors havia utilitzat amb els seus pacients. Més tard va ser conegut arreu del món com a mètode Trueta. La situació bèl·lica que es vivia a Barcelona i la gran quantitat de ferits que el metge català tractava va fer que les meravelles d’aquell tractament s’anessin escampant per la ciutat i per el front, perquè permetia evitar el que havia estat el gran enemic dels ferits de guerra: la gangrena. Malgrat el descobriment dels antibiòtics, el seu mètode de tractar les ferides de guerra s’aplicaria amb èxit durant la Segona Guerra Mundial, i més tard, a les guerres de Corea i del Vietnam

A finals de 1939, el doctor Trueta, catalanista convençut, se’n va a Anglaterra on serà contractat per la Universitat d’Oxford. El 1940, formarà part del Consell Nacional de Catalunya constituït a Londres, organisme que agrupava els nacionalistes catalans que maldaven pel reconeixement dels drets dels catalans davant dels aliats. El 1941, escriu el llibre The spirit of Catalonia per donar conèixer al món anglosaxó la contribució catalana al naixement i desenvolupament de la civilització occidental.

Breu apunt de Pau Casals

Si hi ha un català que va representar com cap altre el compromís de l’artista amb el temps que li va tocar viure, aquest va ser Pau Casals. Violoncel·lista i director d’orquestra de fama mundial, des de ben jove va sumar a la seva màgia musical un fort compromís social i polític que l’havia portat, d’una banda, a la fundació de l’Associació Obrera de Concerts, per apropar la música als treballadors seguint la idea pionera de Josep Anselm Clavé, i, per l’altra, a la seva negativa a tocar en països dictatorials, com l’URSS, la Itàlia feixista o l’Alemanya nazi, contra la qual es va pronunciar públicament en un moment en què alguns hi contemporitzaven. Al mateix temps, malgrat les seves gires internacionals i la seva vida cosmopolita com a estrella de la música que era, mai va oblidar les seves arrels catalanes que va donar a conèixer per tot arreu.

Ara, el professor Josep Maria Figueres ha publicat un volum molt ben editat Pau Casals. Música i compromís, que recopila entre altres aspectes biogràfics, amb material inèdit –quinze anys de treball i la consulta de més de 8.000 documents–, la persecució del franquisme cap al músic català.

Tacaño, maçó i jueu”, segons el franquisme

Durant la República, Casals va ser objecte de diversos homenatges i es va convertir en un símbol d’una Catalunya que volia construir un país més lliure, culte i pròsper. El 18 de juliol de 1936, les notícies de l’aixecament militar de l’exèrcit d’Àfrica contra el règim democràtic van sorprendre el mestre assajant al Palau de la Música la Novena Simfonia de Beethoven, que havia d’interpretar a la inauguració de l’Olimpíada Popular que se celebrava a Barcelona com a protesta contra els Jocs Olímpics de Berlín. Conscient del moment, Casals va suspendre l’assaig no sense abans haver demanat als músics i membres del cor interpretar junts l’últim moviment de l’Oda a l’Alegria. El seu compromís amb la democràcia i la llibertat no va evitar que algun crític vestit de revolucionari li tirés en cara “una neutralitat sospitosa”, tot i que cal dir que en les seves gires internacionals, no va deixar mai de recordar el sofriment del poble català que lluitava contra el feixisme, al qual va enviar diners i menjar.

Figueres explica en el seu llibre que tot això va fer que Casals fos assenyalat per Queipo de Llano en les seves brutals emissions radiofòniques, on hauria amenaçat amb tallar-li les mans, i que fos increïblement denigrat a la premsa falangista. Així, Solidaritat Nacional l’inclou a la secció “Fantasmones encarnados”, escrita per Miquel Utrillo, que assegurava que “podrá ser el mejor violoncelista del mundo pero es tambien uno de los mejores tacaños que jamás se hayan visto. I, además, es masón y judio”. Es a dir, un geni senzillament repugnant.

Però, el gest que va tenir més repercussió a tot el món va ser la seva negativa a tornar a tocar als escenaris, mentre els països vencedors de la II Guerra Mundial no fessin res per acabar amb el règim feixista d’en Franco.

Un exiliat amb la projecció, amistats i fama internacional de Casals es va convertir realment en una pedra a la sabata de la diplomàcia franquista, com ha pogut comprovar Josep Maria Figueres en els arxius del Ministeri d’Exteriors, on va trobar pàgines i pàgines d’un seguiment exhaustiu de l’activitat del músic, fins ocupar cinc voluminosos lligalls. Els diversos membres de el cos consolar en contacte amb Madrid, seguien l’activitat de Casals, així com las seva repercussió en la premsa dels diferents països. Sovint aquest seguiment anava més enllà, aconseguint boicotejar reconeixements o concerts, especialment a mesura que l’Espanya franquista era homologada internacionalment.

El seguiment va ser especialment intens a partir del seu 90è aniversari i de la gira internacional en què va interpretar el seu oratori El Pessebre, i no va acabar fins a la mort del mestre en el seu exili de Puerto Rico. En els diversos documents s’observa la necessitat de neutralitzar l’efecte polític que podia causar la visita del músic, però, al mateix temps, es pot veure també l’interès del règim per a aconseguir el retorn de Casals per tal de rentar la seva imatge. Tanmateix, això era compatible amb, diu Figueres, amb “la censura dels seus escrits, la vigilància obsessiva de les seves activitats, el control de la seva vida pública i la interferència en els governs dels països on té lloc la seva activitat pública”.

Apunt final

Casals i Trueta, esgarrifats per la sagnia de les guerres, commoguts per la misèria de l’exili i l’enfonsament absolut del país que havien somiat, entossudits a mantenir-se ferms davant de qualsevol desviació que atentés contra els seus ideals, tot va portar-los a involucrar-se a fons en el destí a la deriva del seu país. La fi de la II Guerra Mundial va portar barrejada un esclat d’optimisme i d’il·lusions que aviat va desembocar en una infinita tristesa. Europa se salvava, sí, però Catalunya restava sotmesa a la repressió i la tirania. El cop va ser duríssim. Un sentiment amarg, una profunda decepció va embolcallar aquells catalans que havien jugat l’única carta que tenien: la confiança en la democràcia. Els nostres exiliats van haver d’enfrontar-se a la certesa de no retorn. Tots dos, però, no s’enfonsaren ans al contrari van multiplicar els esforços. Només tenien un arquet i un bisturí. I amb aquelles armes tan senzilles van començar la seva batalla, que duraria tota la vida.

Negant-se a tocar fins que les llibertats tornessin al seu país, Casals encetava una croada per la pau i la fraternitat que el portaria a convertir-se en un dels símbols del pacifisme mundial i a ser proposat els anys 1956 i 1958 al Premi Nobel de l Pau. El treball infatigable i l’èxit professional de Trueta van situar-lo al primer nivell de la investigació científica i allà on fos ell, a tot arreu, hi portava sempre l’esperit del seu país. També va ser nominat al Premi Nobel de Medicina.

És aquest camí que feren conjuntament, les seves vides paral·leles, el que enlluerna d’aquests dos grans homenots: el compromís amb una pàtria lligat a la reivindicació d’uns ideals; el combat contra la mediocritat i la mesquinesa; la cultura de l’esforç; l’èxit entès en clau de col·lectivitat nacional. Ras i curt, contra l’ultratge, la dignitat; contra la injustícia, la llibertat; contra la misèria moral, la fraternitat. Pocs homes ha tingut Catalunya d’una dimensió com Casals i Trueta, que han transcendit un temps per convertir-se en memòria, en consciència viva, en símbols. Thomas Mann va dir: “en una era de brutalitats, Pau Casals ens dona un exemple d’integritat honorable i absolutament incorruptible… un salvador de l’honor de la humanitat”. Segur que Mann faria extensible aquest elogi al Dr. Trueta.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »