L’obsessió per la unitat d’Espanya

25 Mar 2023

Només cal seguir una mica els mitjans de comunicació per adonar-nos que el concepte “unitat d’Espanya” és omnipresent i ocupa un paper central i gairebé obsessiu ens els discursos ideològics i, moltes vegades, és usat com si tingués un valor transcendent o més enllà de la política. Per què és tan rellevant? aquesta dèria ve d’antic o és un concepte que apareix amb la modernor? De fet, és allò que els lingüistes en diuen un sintagma: dues paraules, en aquest cas dos substantius, que junts volen dir una altra cosa.

Certament, “unitat d’Espanya” és una construcció cultural, és a dir, no és un fet natural sinó elaborat pels homes, i tot i que aquest concepte té una forta presència en el llenguatge polític espanyol, i en canvi, curiosament, no té un estudi específic sobre la seva fonamentació intel·lectual. Ara, a finals del 2022, ha aparegut una obra súper rigorosa sobre el tema “La unitat d’Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual” d’Antoni Simon, catedràtic d’Història Moderna de la UAB. L’obra és molt densa i va adreçada a un públic especialitzat, però el seu contingut és molt interessant per a qualsevol ciutadà que viu a l’Estat espanyol i pateix les disfuncions que aquest concepte provoca en la política espanyola. En aquest sentit, i amb ànim divulgatiu, intentarem fer arribar al lector d’aquest blog els aspectes més fonamentals d’aquest concepte que A. Simon rastreja al llarg de la Història.

Ara bé, l’autor del llibre afirma que entre finals del segle XVIII i la primera meitat del segle XIX, és quan el concepte “unitat d’Espanya” comença a tenir una gran significació per a àmplies capes de la població, abans només era present en cercles reduïts, (podríem dir que es democratitza); en segon lloc, el seu ús s’intensifica en els discursos i en les lluites que cerquen l’hegemonia política (es polititza) ; també, comença a ser utilitzat com una abstracció política (s’ideologitza).

A.Simón diu que, en darrera instància, el seu treball vol ser una eina per a lluitar contra els “mals usos” històrics que serveixen per a justificar interpretacions tergiversades del passat, del present o del futur projectat, les quals són incompatibles amb els valors col·lectius de la convivència col·lectiva lliure i democràtica.

Relat mític/ històric sobre la unitat peninsular

Als segles medievals i renaixentistes, els cronistes van fer una barreja entre la història sagrada, la història profana i els referents mitològics, -això era força habitual-, i amb aquest poti-poti van posar les bases de l’existència” d’unes comunitats “nacionals” cohesionades i unides per un passat comú. És a dir, un garbuix de llegendes i de fets històrics que transmetien com la història verídica. Certament, això passa a tota Europa, però aquestes pintoresques barreges medievals es convertiran en la base de la idea d’unitat espanyola. Però, sobretot, és a partir del segle XIII quan s’estructura un dels relats més poderosos i persistents de l’ideal d’una unitat espanyola definida en termes peninsulars.

Tot i que hi ha diferents variants d’aquest relat, tres serien els components principals d’aquesta construcció de caire entre històric i mític:

1. L’existència d’una unitat política i religiosa en temps dels visigots, allò d’ “Espanya ja existia en temps dels reis gots”…

2. La destrucció d’aquesta pàtria hispana i cristiana com a conseqüència de la invasió musulmana al segle VIII “allò de la traïció mítica de Don Julian i com se’n van aprofitar els malvats musulmans o dit d’altra manera, “Espanya vivia en el Paradís dels gots quan Julián la va vendre als musulmans”… ;

3. Des d’aquest moment s’inicia d’una llarga lluita per la reconstrucció d’aquesta unitat perduda en una croada medieval “espanyola”, la qual la historiografia nacionalista espanyola del XIX, qualificarà de “Reconquista”.

Tot i que les recerques històriques dels últims cinquanta anys han posat en qüestió severament els pilars històrics d’aquest relat –El mite de la ‘Reconquista‘–, el cas és que és un mite ben arrelat i que la majoria d’espanyols ho creu de totes, totes . Entre altres coses, cal recordar que l’escola franquista i la de la Transició han continuat donant per vàlid històricament aquest mite de la unitat espanyola. Passa el mateix a Rússia, on es confonen els territoris de l’Imperi rus- imperi compacte sense mar entremig- amb el territori originàriament rus. Per aquesta raó, no s’ha plantejat mai encara, un procés de descolonització a Rússia, com el que s’ha donat en tota la resta d’imperis colonials, separats per elements naturals com els mars.

D’altra banda, a aquesta construcció falsament històrica ha anat evolucionant des de les formulacions dels cronistes medievals fins a historiadors dels segles XX i XXI que continuen donant-la com a certa i indiscutible. Així, tenim noms ben rellevants de la historiografia castellanoespanyola com Ramon Menéndez Pidal, Claudio Sánchez Albornoz, José Antonio Maravall, etc…que sostindran que aquest passat historicomític comú és la base del sentiment “nacional” espanyol. Versió que està en la base ideològica tant del PP com del PSOE, però que no és gaire diferent del que sosté el partit ultra Vox.

Aquesta tesi d’intentar imposar la ideologia castellana medieval, dita també gòtica, a la d’altres tradicions i línies històriques medievals peninsulars ha estat qüestionada. I també, aquesta interpretació castellana també ha estat criticada per no valorar la pluralitat i la confrontació d’identitats “nacionals” (entre castellans, aragonesos, catalans, portuguesos…), com s’ha subratllat per part de nombrosos historiadors estrangers, en constatar el fracàs dels regnes cristians en actuar units contra l’Islam. Com és ben sabut i perfectament documentat, cada regne medieval peninsular, -Castella, Aragó, Catalunya, Navarra, Portugal-, anava a la seva: quan convenia feien la guerra al “moro”, i quan necessitaven diners pactaven amb “l’enemic”, a canvi de sucosos ingressos. Això, mentre no es feien la guerra entre ells… i aquesta manera de fer (d’una gran unitat) va durar gairebé mil anys, vuit-cents concretament.

Aquest ideal de la unitat espanyola i la creixent identificació entre Castella i Espanya amb la reivindicació de la l’hegemonia del reis de Castella es va estenent, de manera més o menys propagandística, a llarg del segle XV. Especialment rellevant és la primera història hispànica que es va dur a la impremta, la Compendiosa Historia Hispanica, de Rodrigo Sánchez de Arévalo (1404-1470). El seu discurs és molt nítid i contundent a nivell polític i ideològic. Formula tres idees molt potents:

1. Reconeix l’època gòtica com un moment culminant de la unitat espanyola, però afirma que aquesta unitat ja existia abans de la destrucció de Troia, és a dir a finals del segon mil·lenni abans de Crist…., vaja, té més de tres mil anys, com afirmava amb “desparpajo” Esperanza Aguirre…

2. Profunditza en la identificació entre Castella i Espanya en afirmar que el poble constitutiu de la “nació” castellana era el que veritablement es podia identificar com a “nació espanyola”;

3. Fa una vindicació total dels reis de Castella dins de l’àmbit hispànic, i la justifica no només perquè entén que són els hereus legítims dels monarques antics, sinó també pel “dret” derivat de l’extensió dels seus dominis i de la seva força militar.

Ara bé, la identificació de Castella amb Hispania xocava amb una realitat tossuda: hi havia altres regnes i altres tradicions ideològiques i culturals molt arrelades en el territori peninsular. Fins i tot, després de la unió dinàstica entre Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, els coneguts com a Reis Catòlics, no hi va haver cap canvi en la pràctica política, de tipus jurídic, institucional, fiscal o monetari: una fragmentació interna que ja va ser assenyalada per diversos observadors forans.

Tot i que, a finals del segle XV o començaments del XVI, aquest era un debat exclusivament intel·lectual , és a dir, tenia una repercussió social molt petita, a la llarga, sobretot quan l’Imperi espanyol entra en decadència o finalment desapareix, aquestes interpretacions mítiques, però consoladores, acaben agafant un gran relleu i acaben incident en la realitat com prou sabem.

––––––––––––––––––
Aquest article també s’ha publicat el 20 de març a Parlemclar.cat