Repescant el passat | Llengua catalana i judici al procés
En aquest article analitzem la vulneració dels drets lingüístics dels líders polítics i socials de Catalunya, el model lingüístic del Regne d’Espanya que l’ha fet possible, i la manipulació orweliana de les paraules violencia i odio. Conclourem amb l’estranya confusió de la RAE entre “legalitat” i “legitimitat”.
1536
post-template-default,single,single-post,postid-1536,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Llengua
i judici

Els observadors internacionals, quan se celebren judicis en llocs on hi ha possibilitat de conflicte lingüístic i –per tant cap la possibilitat que els drets dels acusats siguin vulnerats–, una de les primeres coses de les que prenen nota és de si els drets lingüístics d’aquestes persones estan garantits i són respectats. A tall d’exemple, en els judicis a activistes palestins, sempre s’observa si el judici s’ha pogut dur a terme en àrab.

Els tribunals solen ser, en general, molt escrupolosos en aquest aspecte. És del tot impensable que un tribunal del Canadà jutgi persones del Quebec i no els permeti expressar-se en francès. O el mateix passa amb ciutadans flamencs a qui no es permeti expressar-se en neerlandès en qualsevol tribunal belga. També trobem aquest respecte en el cas dels ciutadans finesos de llengua sueca, que poden utilitzar la seva llengua davant de qualsevol tribunal de Finlàndia. La base jurídica que hi ha en tots aquests casos és la següent: es considera que sobre l’acusat recau tot l’estrès d’haver-se de defensar i, per tant, és del tot lògic que pugui usar la seva llengua amb tota comoditat.

Però, per contra, hem vist un judici de líders socials i polítics catalans davant el Tribunal Suprem, que han vist conculcats els seus drets lingüístics, amb tot tipus de triquiñuela”: es va proposar per part del Tribunal dur a terme una traducció consecutiva, i no traducció simultània , cosa que no té cap problema tècnic i s’utilitza normalment per part de tota mena d’organismes i institucions. Oferir una traducció consecutiva era una manera d’obligar als acusats a declarar en espanyol: si el judici ja ha durat mesos, és fàcil imaginar el que s’hauria endarrerit amb el sistema proposat.

En els escrits justificatius, el Tribunal reconeix que prioritza la comoditat dels telespectadors de l’Estat espanyol que no entenen el català, a la dels acusats que havien de defensar-se de greus acusacions que podien condemnar-los –com així va succeir– a llargues penes de presó. Es reconeix que aquesta no es una decisió motivada per raons econòmiques ni atribuïble a qüestions tècniques. Així ho justifiquen: (…) hem considerat necessari preservar totes les avantatges i les garanties pròpies del principi de publicitat. Qualsevol ciutadà que hagi volgut seguir el desenvolupament de les sessions del judici oral ha pogut fer-ho sense que l’absència d’auriculars a l’abast li hagi minvat la capacitat de poder-se formar una opinió d’allò que esdevenia a la Sala.

A més, com afirma el sociolingüista Bernat Joan, –article publicat a la revista Llengua Nacional– es pot considerar un autèntic escarni que el jutge Marchena hagi fet referència diversos cops al “profundo respeto que tenemos por la lengua catalana” i frases semblants que fan pensar que el que les pronuncia és portador d’un cinisme incommensurable.

El model lingüístic del Regne d’Espanya

Tot això s’insereix en un context determinat: al Regne d’Espanya no és reconeix la igualtat entre llengües, però sí la pluralitat, de manera que és un model intermedi entre el més favorable a la igualtat entre llengües i parlants i el més desfavorable, aquell que ni tant sols reconeix l’existència de diverses llengües dintre d’un mateix estat. Dit d’una altra manera, malgrat el reconeixement de diferents llengües i que la Constitució de 1978 reconeix la igualtat dels ciutadans, aquests no reben el mateix tractament, la qual cosa és una flagrant contradicció.

A diferència del que passa al Canadà, a Bèlgica o a Suïssa, la Constitució espanyola estableix que només hi ha una llengua oficial a l’Estat i la resta de llengües, tot i ser oficials en les seves respectives comunitats, tenen un segon rang ja que la llengua oficial de l’Estat mai és pot obviar. La conseqüència clara d’aquest model és que estableix un bilingüisme unidireccional, del tot desigual, perquè, mentre els catalanoparlants estan obligats a conèixer el castellà, els castellanoparlants, fins i tot els que viuen en terres de parla catalana, poden prescindir perfectament de conèixer la llengua catalana. I, l’excepció dels jutges és especialment rellevant i escandalosa.

Tradicionalment els polítics espanyols, bàsicament PP i PSOE, han utilitzat per als seus interessos els jutges i fiscals de les instàncies superiors com a arma de destrucció massiva. Coneixen de sobres el seu biaix ideològic, la seva arrogància i les seves ganes de protagonisme, i sobretot la seva concepció patrimonial de l’Estat i el seu menyspreu gens dissimulat pels polítics elegits democràticament. Cal tenir present que, tot i que l’Estat espanyol és un estat que es considera plural (Estat de les autonomies), té una clara vocació unitarista que es defensada sense esquerdes no sols pel cos de jutges i fiscals, sinó també, per les policies d’abast estatal (Guàrdia Civil i Policia Nacional) i evidentment per l’exèrcit. Aquest esglaons més alts del poder no es van adaptar mai a un estat plural, sinó que van mantenir les mateixes estructures que durant l’època totalitària, és a dir, la franquista. Revertir aquesta situació és extremadament difícil, però és l’única manera de convertir Espanya en un país europeu.

Tot els cossos esmentats prescindeixen sistemàticament del català, fins i tot als territoris on és la llengua oficial (Catalunya, País Valencià, Illes Balears). Per tant, teòricament l’Estat espanyol és un estat plural, però en els alts càrrecs del poder és fèrriament monolingüe.

Qui domina el llenguatge domina el poder

N’eren ben conscients els magistrats del Tribunal Suprem. Van utilitzar la conculcació dels drets lingüístics dels acusats, pronunciaven malament “a drede” els seus cognoms i, finalment no es van estar de fer servir la manipulació del llenguatge, per demostrar que tenien la paella pel mànec.

Aquesta manipulació, que recorda la que feia servir Orwell per indicar com es podia dominar una societat, va girar al voltant, bàsicament de dues paraules: violència i odi. Pel que fa a la primera, era necessari demostrar que hi havia hagut violència tant el 20-S com el Primer d’Octubre. Això, ras i curt, volia dir: ocupació de llocs estratègics, aldarulls, trets, ferits, morts, i, com en el cas del 23F, tancs al carrer… No hi va haver res d’això. Només una societat, –que en cap circumstància històrica està composta pel 100% de la població ni tan sols acostuma a ser molt majoritària–, que defensava les seves institucions i volia exercir, democràticament- perquè es pensava que vivia en un estat democràtic– i pacíficament, el dret d’autodeterminació, dret reconegut, per cert, per les Nacions Unides.

La manipulació del llenguatge que tan bé descrivia Orwell ha consistit a fer passar per violència qualsevol expressió de rebuig de l’Estat o dels seus membres. I per forçar aquest canvi dràstic en la semàntica van usar un altre concepte: odi. Ben adoctrinadets, els testimonis de l’acusació, majoritàriament guàrdies civils i policies, van anant repetint la jaculatòria de “caras de odio” “expresiones de odio”, de manera que la paraula odi es va convertir en una de les paraules estrella del judici. També aquesta paraula ha estat utilitzada de manera paral·lela al judici per justificar persecucions polítiques sense cap fonament: el cas més escandalós ha estat la incriminació judicial dels professors de l’Institut El Palau. Cal recordar que el delicte d’odi es va crear per a defensar minories (nacionals, sexuals o racials…). Però, no es pot cometre delicte d’odi contra qui ostenta el poder. És el súmmum de una mala, aberrant i interessada interpretació. Una clara manipulació. I el màxim responsable d’aquesta manipulació que tenia un objectiu ben clar la condemna dels acusats, fos com fos, ha estat el president del Tribunal, el jutge Marchena, que no solament l’ha tolerada sinó que l’ha fomentada durant tot el judici.

Confusió entre legalitat i legitimitat

Com hem vist, una part de la manipulació per part de jutges i fiscals ha estat clarament intencionada. Ara bé, convé tenir present que hi ha un element estructural afegit: el castellà no distingeix , segons el Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua, entre “legalidad” i “legitimidad”. Es de suposar que altres diccionaris de l’espanyol no ho deuen confondre i que les facultats de Dret es deu distingir entre legítim i legal, com es distingeix a arreu del món. Durant el judici als polítics i líders socials catalans, el Tribunal, la Fiscalia, l’Advocacia de l’Estat i, no cal dir, els ultra-fonamentalistes amb nom de diccionari en llatí han partit de la base que allò que és legal també és legítim, i que la legitimitat parteix de la legalitat. Per veure de manera ràpida i senzilla que això no s’aguanta per enlloc, es podria dir que el Tribunal Constitucional considera que el franquisme va ser legítim perquè va ser legal. Bé, de fet, ja ho ha dit, no fa gaire, en una disposició sobre el trasllat de les restes del dictador fora del Valle de los Caídos!

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:


Translate »