Repescant el passat | LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT A ESPANYA : una democràcia?
El codi penal franquista, vigent fins el 1995, considerava delictes contra la seguretat de l’Estat: los ultrajes  a la nación española o al sentimiento de su unidad.
821
post-template-default,single,single-post,postid-821,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Les clavegueres de l’Estat: una democràcia?

Concentració espontània el el 20 de setembre 2017 davant la Conselleria d’Economia a Rambla Catalunya

Els règims totalitaris no necessiten el que es denomina  clavegueres de l’Estat –conjunt d’accions de caràcter policial, judicial i mediàtic  al marge de la llei, basades en la idea de Maquiavel, segons la qual el fi justifica els mitjans. Al franquisme no li va caldre la guerra bruta ni les clavegueres, perquè un règim que nega els principis fonamentals dels individus no ha d’amagar la repressió, perquè la llei protegeix l’Estat i no els ciutadans.

En canvi, les democràcies han de fer veure que no actuen mai al marge de la llei. Així, veiem que estats com França o els EUA, tradicionalment respectuosos amb els drets civils, han investigat ciutadans per la seva ideologia, raça o religió, han elaborat informes falsos i els han passat d’amagat a la premsa etc…, és a dir, han fet el mateix que Espanya. Però hi ha dues diferències rellevants. La primera rau en què en els règims democràtics consolidats la revelació pública de l’actuació de les clavegueres de l’Estat provoca un gran escàndol, és a dir els ciutadans ho consideren intolerable. I aquest fet té conseqüències polítiques i jurídiques. En canvi a Espanya ni passa ni ha passat res: per exemple, el 21 de setembre de 2017, l’endemà de l’operació  d’assalt a diverses conselleries de la Generalitat per part de la Guàrdia Civil, el Congrés dels Diputats a Madrid va aprovar un dictamen, en el qual quedava demostrat que el ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz va utilitzar fons i recursos públics per a lluitar contra els seus enemics polítics i la cosa va acabar aquí.

Aquesta descoberta va ser possible gràcies a les investigacions de dos periodistes, Patricia López i Carlos Enrique Bayo, revelades pel diari Público. Tots dos n’han pagat un alt preu en forma de persecucions i amenaces de tota mena. Aquest dictamen en un país de democràcia plena hauria provocat la dimissió automàtica de tot el govern. A Espanya res, de res, ningú assumeix cap responsabilitat ni política ni policial. Cal remarcar que tampoc ho fa ni l’oposició ni tan sols l’opinió pública. Això acosta molt la democràcia espanyola als règims de Rússia i Turquia i l’allunya clarament de les democràcies occidentals.

La segona diferència consisteix que en aquelles democràcies sòlides les clavegueres estan limitades a l’acció al·legal dels diferents cossos de policies i als serveis d’informació. A Espanya, per contra, hi participen fiscals, jutges, alts funcionaris de l’Estat i molts mitjans de comunicació; aquests sobretot últimament, atesa la seva creixent dependència dels bancs. I a Espanya, com diu Patricia López, govern i IBEX són indissociables. La majoria ho fan perquè estan condicionats per la mateixa idea d’Estat, anacrònica i reaccionària del govern, i creuen que el fi –la convicció patriòtica– justifica els mitjans –la guerra bruta i la porqueria de les clavegueres.

Jaume Grau

El fil conductor del
franquisme a la democràcia

Aquest article hauria estat impossible sense la informació proporcionada pel llibre Les clavegueres de l’Estat. Guerra bruta i corrupció a Espanya, l’autor del qual, Jaume Grau, va ser el guionista del famós documental del mateix nom. Però en el llibre hi ha molta, molta més informació, que fa una pudor terrible, però és de lectura fàcil i apassionant.

El 1945, el franquisme es va veure obligat a rentar-se la cara i va promulgar el Fuero de los Españoles, una llei que teòricament, i mai més ben dit, reconeixia sobre el paper alguns drets civils. Tot i ser una enganyifa total paga la pena recordar el que deia l’article 32 del “Fuero”: el ejercicio de estos derechos no podrá atentar contra la unidad espiritual, nacional y social de España. Queda clar que l’esperit d’aquest article ha sobreviscut a la dictadura i està inscrit en l’ADN de l’Estat i recollit en el  títol preliminar de la Constitució de 1978: la Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común y indivisible de todos los españoles. Així doncs, molts d’aquells que han participat en la guerra bruta durant la democràcia creuen firmament que la llei els empara.

Tornant al franquisme, un informe de l’ambaixada britànica de 1949 explica clarament com funcionava la policia franquista:

…els seus arxius estan basats en el model nazi, asseguren una vigilància sistemàtica de tots els enemics sospitosos de l’Estat. Tots els casos polítics cauen dins de la Brigada Politico-Social, que actua per ordre del cap superior de la Policia.

Com explica el citat informe, el franquisme va crear una policia política legal, la Brigada Político-Social (BPS) dedicada a la persecució dels enemics del règim. Va ser formada i entrenada per nazis, a imatge de la terrible Gestapo. Consta que oficials de la temible policia nazi van entrenar policies espanyols en les tècniques més avançades del moment pel que fa a l’obtenció d’informació mitjançant tortures, la captació de confidents i la infiltració en els grups de l’oposició. La conclusió és que hi ha una línia de continuïtat repressiva i policial des del 1939 fins ara; alguns dels policies de la BPS, formats per la Gestapo, implicats en nombrosos casos d’assassinats i tortures, han tingut càrrecs importants durant la democràcia i han rebut les més altes condecoracions.  I el més important és que el seus deixebles continuen ocupant els llocs clau.

Estem parlant de Roberto Conesa, un dels elements més abjectes de la policia franquista, segons Jaume Grau; de Billy el Niño, famós per la seva maniàtica crueltat o del cèlebre Meliton Manzanas. Aquest últim, cap de la BPS de Guipúscoa, conegut per ser un home brutal, sanguinari i cruel, va ser la primera víctima d’ETA el 1968. Aquell dia a moltes cases d’Euzkadi es va celebrar la seva desaparició  cuinant pomes al forn. Anys més tard, va ser el protagonista d’un dels majors escàndols de la democràcia: malgrat el seu historial de feixista i torturador, recordat amb odi per gran part de la  població basca, el govern de Jose María Aznar, el 2001, li va concedir la Reial Ordre de Reconeixement Civil a les Víctimes delTerrorisme. Molts dels que havien patit els seus terribles maltractaments van protestar, perquè no els entrava al cap que la democràcia pogués reconèixer un torturador. Aquesta condecoració explica moltes coses, entre elles, la continuïtat moral entre el franquisme i la democràcia. Ah!, i sense amagar-se. Sense complexos.

Molts altres policies franquistes de la BPS van ser recuperats per la democràcia. Cal tenir present que els efectius de la BPS eren dues o tres vegades més nombrosos que els de la brigada criminal. Quan els socialistes van arribar al poder, el 1982, van mantenir la majoria dels 20.000 agents de la Politico-Social i nou de les tretze jefaturas superiores de policia van continuar ocupades per membres d’aquesta Brigada. Ho van justificar argumentant que calia repescar elements vinculats a l’extrema dreta per lluitar contra ETA. Però resulta incomprensible que no hi hagués una mínima depuració dels responsables de la repressió policial durant la Transició. I encara és més fort que se’ls condecorés per les seves accions. I això no només es va donar en l’època Aznar, sinó que, per exemple, Emilio Hellín, assassí confès de Yolanda González als inicis de la Transició, feia d’assessor de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat  l’any 2008, en l’època en què era ministre d’Interior el socialista Alfredo Pérez Rubalcava. I fins el 2013 va fer classes a l’Institut  Universitari d’Investigacions en Ciències Policials (IUICP). No és gaire estrany, doncs, que Rubalcaba hagi afirmat recentment que Espanya pagaria qualsevol preu, el que fos, per mantenir la seva integritat territorial. L’interès de salvaguardar l’Estat passa per davant  de la justícia i de la reparació deguda a les víctimes.

Els tres presidents del TOP van acabar com a magistrats al Tribunal Supremo en la democràcia

Del TOP a l’Audiència Nacional

El 1940 es va formar el Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme. Els seus membres eren designats directament per Franco. Convé tenir present que, de fet, el Ministeri de Justícia durant el franquisme va ser ocupat sempre per falangistes o carlins. L’advocat Juan Manuel Olarieta afirma que aquest Ministeri va ser el més feixista de tots. Aquest tribunal, el 1963, es va reconvertir en el Tribunal d’Ordre Públic (el tristament famós TOP). Entre els delictes a perseguir hi havia: aquellos que van contra el Jefe del Estado, las Cortes, el Consejo de Ministros y forma de Gobierno… la rebelión y la sedición; los desordenes públicos y la propaganda ilegal. Curiosament la rebelión y la sedición són els dos delictes pels quals s’acusa el Govern de la Generalitat, en un cas que va portar l’Audiència Nacional –hereva del TOP– i després va passar al Tribunal Suprem. Molts dels participants en la guerra bruta, en aquests últims anys, van mamar aquests preceptes en els anys setanta dels segle passat, quan van entrar a la BPS. Ara es comencen a jubilar, però han format deixebles amb la mateixa mentalitat.

Un altre aspecte rellevant a tenir en compte és el paper de l’atestat policial, que segons Josep Solé i Barberà, el primer advocat que exercí en un judici en el TOP, era considerat pels jutges com una prova fefaent que pràcticament condicionava la sentència. Els jutges ho feien no tant per por, sinó per convicció i adhesió al règim. Aquesta manera d’actuar encara no ha estat eradicada de la mentalitat de la Policia i de molts jutges. D’aquí la importància que es dóna encara avui dia, l’any 2018, a l’atestat policial en la instrucció d’un sumari judicial.

El TOP va desaparèixer el 1977 substituït per l’Audiència Nacional. Suárez va signar tres decrets el mateix dia: el primer suprimia el TOP, el segon creava l’Audiència Nacional i el tercer traspassava totes les competències del TOP  al nou organisme. Cal assenyalar que el 65% dels magistrats del TOP van anar a parar a l’Audiència. Aquests jutges i molts dels seus successors, sovint amb vincles familiars,  tenen ben interioritzat el codi penal franquista. Aquest codi, vigent fins el 1995, considerava delictes contra la seguretat de l’Estat: los ultrajes  a la nación española o al sentimiento de su unidad, al Estado o a su forma política, así como a sus símbolos y emblemas.

Comencem a entendre de què va tot plegat!

 

 

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »