La transmutació del franquisme en democràcia
04 Nov 2023
D’entrada cal tenir clar que la Transició no va ser un procés pensat per a caminar cap a la democràcia, sinó per a restaurar la monarquia, com afirma Damià del Clot. És a dir, hi ha una transmutació del franquisme en democràcia. Les elits franquistes van veure clar que només la democràcia asseguraria la supervivència de la monarquia i la seva estabilitat futura. Per tant, la Transició pot ser definida com un exercici de pragmatisme polític, combinat amb alta enginyeria legal, per tal de fer compatible el sufragi universal i la monarquia, tal com havien fet les monarquies del nord d’Europa.
Tal com diu Ignacio Sánchez- Cuenca a Atado y mal atado (2014), el lideratge de la Transició el van assumir franquistes, com, per exemple, Torcuato Fernández- Miranda, que ho controlaven tot, des de l’Estat institucional fins els aparells repressius i naturalment la cara B de l’Estat. Volien una democràcia controlada o limitada i , per tant, la literatura que explica que les elits franquistes es van fer l’harakiri és un conte de fades per a ingenus. Avui sabem perfectament que la Llei per a la reforma política era un instrument dissenyat per assegurar la continuïtat de la dreta conservadora i monàrquica, la més identificada amb la raó d’Estat franquista, i la prova és que mai va ser negociada amb els antifranquistes. Va ser una llei de fets consumats.
El sistema electoral
Un del aspectes més rellevants de la citada Llei va ser el sistema electoral. Era la clau de volta de tot el “tinglado”. I ho continua sent. L’element decisiu era la correcció del principi d’igualtat, tot aigualint-lo. La introducció de forts correctius a la proporcionalitat del sistema electoral va permetre assegurar un règim de bipartidisme dinàstic que, entre altres coses, referma el blindatge de la Constitució. D’això se’n diu “desviació controlada” o “gerrymandaring” espanyol.
Per aconseguir aquest objectiu, els buròcrates franquistes havien analitzat el resultat de les eleccions del febrer i març del 1936, que havien donat la victòria al Front Popular i se’n van adonar que en aquelles eleccions de la Segona república el principi d’igualtat no tenia cap correctiu, és a dir tots els vots valien el mateix.
Per tal que aquell resultat no es repetís, com les elits franquistes temien, es van introduir forts correctius al principi d’igualtat en la Llei per a la reforma política del 1977. Per exemple, es va optar per província com a districte electoral, que era una demarcació territorial sense legitimitat democràtica, com ho eren les comunitats autònomes o el municipis. Un altre correctiu va ser optar per una fórmula aparentment proporcional, però que beneficiava clarament els partits més votats. La coneguda llei D’Hont. I el tercer correctiu important va ser l’assignació d’escons, tan escandalós que fa que l’Estat espanyol sigui el país de la Unió Europea amb més desigualtat de vot. Consisteix que els llocs més poblats i les ciutats més grans estan infrarepresentades, mentre les províncies amb menys població estan sobrerepresentades. Això té una explicació molt senzilla: la dreta nacionalista espanyola ha estat –i avui continua estant-ho–- hegemònica a les àrees rurals. En les democràcies reals les demarcacions no divideixen el territori, sinó l’electorat. Amb aquest sistema és com si un elector de Terol votés quatre vegades i un de Barcelona només una. I en el Senat, la cosa és molt pitjor: és la perversió absoluta del principi d’igualtat.
Ara bé, a Catalunya aquest sistema, que beneficia determinats partits, tampoc ha estat modificat, malgrat que durant molts anys se’n va parlar força. Ara ni se’n parla.
Com a conclusió, aquesta “desviació a l’espanyola”, té la intenció, mai revelada, d’impedir el federalisme i l’autodeterminació i garantir un bipartidisme que colonitza tot els espais de poder, inclòs el judicial.
Les famoses 3/5 parts
La majoria necessària de les tres cinquenes parts, que es va vendre com un sistema infal·lible per aconseguir un consens sobre els temes d’Estat, ha resultat ser una majoria de bloqueig en mans dels hereus del franquisme per a exercir el veto sobre les institucions imprescindibles per a defensar la raó d’Estat. Un bon exemple és el veto del PP –i a vegades de Vox i de Ciutadans– a l’elecció de membres del TC. També és l’explicació de per què la Constitució espanyola, a diferència de la majoria de les constitucions europees, no ha estat mai reformada, i, per tant, és irreformable.
Introduïm aquí un petit repàs històric; es diu que Espanya sap elaborar Constitucions, però que no sap reformar-les. Això ha estat, fins ara, sempre així. Totes les Constitucions del segle XIX i de principis del XX han acabat sempre amb un canvi de règim, repúbliques, dictadures , cops d’Estat… és a dir, amb la incapacitat política total per fer evolucionar una Constitució segons els canvis que es produeixen inevitablement en una societat. I ara passa el mateix. La Constitució del 1978, que ha quedat obsoleta i que té un problema gros de legitimitat, ja que el Cap d’Estat va ser elegit pel dictador feixista Franco, és totalment irreformable. Per poder-la modificar caldrien que es posessin d’acord les 3/5 parts del “Congreso” espanyol, i això , com diuen els castissos, “además de impossible no puede ser”, perquè les elits franquistes s’hi oposen radicalment, amb raó, perquè podrien, –està per veure–, perdre el control de l’Estat. Ras i curt: allò que està ben lligat, es podria deslligar.
Però el problema no és només la Constitució, el problema és també de cultura política. Només cal repassar la història d’Espanya, durant els segles XIX i XX, també es podria anar més enrere, però no cal. És una història de tipus reaccionària, en el sentit que el que predomina és un continu de reaccions conservadores contra els impulsos liberals i progressistes. I com a conseqüència no hi ha una cultura de reforma constitucional com a instrument de renovació i de canvis en la legitimitat. Es pot pensar amb força fonament que el dia que la raó d’estat proposi una reforma de fons, no un simple maquillatge, com fins ara, probablement l’Estat profund optarà per una reacció violenta, i imposarà una nova Constitució en comptes d’una reforma constitucional. És a dir, un cop d’Estat militar o judicial. És la seva tradició.
L’Estat d’excepció; l’article 155.
L’article 155 de la Constitució espanyola era un perfecte desconegut fins que va ser aplicat a l’autonomia catalana el 27 d’octubre del 2017. Es podria definir com un mecanisme de coerció estatal de caràcter extraordinari, del tipus de la llei marcial, els plens poders, etc, que son considerades lleis extra constitucionals, però que són el marc idoni per a l’actuació de l’Estat profund. Es pot objectar que el 155 no és extra constitucional, perquè forma part de l’articulat de la Constitució de 1978, però cal tenir present que la seva característica essencial consisteix en ser un article de la llei no regulat, però si previst.
Les Corts espanyoles podien haver frenat la seva aplicació, però no ho van fer. De manera que la dreta nacionalista espanyola, amb la col·laboració imprescindible de la pretesa esquerra no menys nacionalista, el va aplicar, i el Senat –cal recordar que és una institució basada en la negació total del principi d’igualtat–, el va confirmar.
L’article 155 és un mecanisme, que està previst per quan la política no pugui resoldre un conflicte. És el principal requisit per a la seva aplicació. El conflicte que va enfrontar Catalunya amb l’Estat espanyol no va ser petit i va posar en crisi el sistema polític creat a partir del 1978. Però en cap moment va ser un contenciós que s’intentés resoldre des de la política. Els mecanismes, propis d’una democràcia, com la negociació política, o el referèndum o la consulta en cap moment van ser posats damunt la taula. I com que no van ser explorats, doncs resulta que l’aplicació de l’article 155 no va ser procedent. Però, ara, al cap de sis anys, per interessos electorals els seus efectes resultaran nuls jurídica i políticament, “per fer de la necessitat virtut”. Deunidó!
Imatge de portada: Mur pintat a Barcelona 2l 2021 per diversos grafiters en solidaritat amb Pablo Hasel. Foto de Quique García