La Nova Planta

26 Gen 2024

En llegir la documentació referent al Decret de Nova Planta hi ha dos aspectes que criden l’atenció: en primer lloc, la voluntat d’anorreament total de les Institucions de Catalunya i un exemplar càstig a tots els habitants del Principat, i en segon terme, una concepció de l’absolutisme tan bèstia, que sobta per la seva cruesa i radicalitat, i tan allunyada dels nostres paràmetres polítics, tot i que aquests últims són encara força rudimentaris.

Pel que fa al primer aspecte, com va dir el duc de Berwik, cap de l’exèrcit borbònic, “Lo principal està hecho: la abolición de las Instituciones de gobierno”. Traduït, això vol dir, la dissolució de les Corts, la Diputació i el Consell de Cent, les tres principals institucions de govern. A més, es constitueixen nous ajuntaments, amb persones fidels a Felip V, naturalment, i al mateix temps es va abolir la figura del virrei i del governador, i també l’antiga Reial Audiència (els tribunals de justícia) i els veguers (autoritats comarcals). A Barcelona, el Consell de Cent, màxim òrgan municipal, va ser substituït per una junta d’administradors absolutament fidels a l’absolutisme borbònic.

L’endemà de l’11 de setembre de 1714 Catalunya encetava una nova etapa de la seva història, i ho feia sense disposar dels ressorts polítics que li havien permès d’organitzar la vida col·lectiva durant més de cinc segles, com subratlla l’historiador Joaquim Albareda en el seu llibre Vençuda però no submisa. No només això, sinó que al llarg de dècades, i més enllà possiblement, va ser tractada amb el màxim rigor i amb la màxima desconfiança per part dels vencedors de la guerra. La tasca fonamental que es pretenia era la submissió completa de Catalunya al rei borbònic, desprès de “la obstinada y atroz rebeldia” que, segons els vencedors, va invalidar la seva raó de ser.

A diferència, del que va succeir a altres llocs de la Corona d’Aragó, com València i Aragó, on les noves institucions borbòniques van ser imposades precipitadament seguint el model castellà, a Catalunya el decret de Nova Planta va ser elaborat de manera lenta i minuciosa. Hi van participar el jurista català, Francesc Atmetller, fidel a les noves autoritats, i l’intendent José Patiño. El punt de partida de Patiño era clar: “considerando al Principado de Catalunya como si no tuviera gobierno alguno. Gràcies a les excel·lents relacions d’Atmetller amb les autoritats borbòniques i al seu coneixement del país es va poder preservar el dret civil, el que regia les relacions privades –matrimonis, herències, contractes– que era totalment diferent del de la Corona de Castella. Segons l’historiador J. Fontana, això era imprescindible si es pretenia que els catalans seguissin treballant i produint per tal de pagar les noves càrregues que els imposaven els vencedors. D’aquesta manera, a diferència del regne de València, es van poder conservar elements decisius del dret civil, com la figura de l’hereu i el contracte d’emfiteusi, (contracte a llarg termini que donava estabilitat al pagès), que va ser fonamental per al desenvolupament de l’agricultura en el segle XVIII i en la industria en el XX. Hi ha qui entén la conservació del dret civil com un gest de tolerància de la monarquia, però més aviat va ser un gest de pragmatisme, propugnat pels que coneixien el país i la seva manera de funcionar.

D’altra banda, sabem que des de les files borbòniques es van formular propostes radicals que “apuntaban a una castellanización grosera, destinada a borrar todo vestigio de especificidad en los territorios de la Antigua Corona de Aragón”, encara que al final es va imposar una via més moderada, relativament parlant, és clar. El fiscal general del Consell de Castella, Melchor de Macanaz , el 1714, va suggerir que els regidors dels municipis més importants fossin castellans, amb l’objectiu que “aquel gobierno fuera del todo asentado al de Castilla”. Encara el va superar el bisbe de Segorbe, Diego Muñoz, que el 1715, “estando ya domada la altivez de los naturales” va proposar aquest tipus de mesures: “Que universalmente todo lo que sea borrar lo que tenia la Corona de Aragón antes de la conquista será muy conveniente, no solo al rey y a la monarquia, sinó a ellos mismos, porque las libertades que ya tenían son las que los han perdido… Y así mudar los nombres de reinos en províncias, y los de la capitales, poniendo los de sus patrones u otros, y sería útil especialmente en estas que tienen humos de repúblicas, para que se allanasen”.

Una estructura piramidal i jerarquitzada

La nova estructura de poder es basava en una piràmide d’institucions que garantia el control polític i militar de Catalunya. A dalt de tot hi havia la figura del capità general, per tant, la màxima autoritat del país corresponia a un militar. Quedava ben clar que Catalunya era terra ocupada. El capità general assumia les funcions de l’antic virrei, de comandant de l’exèrcit i de governador del país. La Reial Audiència, encara que s’anomenava com l’anterior tribunal suprem de justícia, no tenia res a veure amb la institució anterior, ara tenia, a més, funcions governatives i estava presidida pel capità general. Tots dos, Reial Audiència i capità general formaven el Real Acuerdo, tot intentant trobar un equilibri entre el poder civil i el militar. Aquest era el repartiment del poder en teoria, en la pràctica el poder militar era el que remenava les cireres.

Aquesta supeditació del poder civil al militar no va agradar als filipistes catalans de primera hora. Això va donar lloc a un conflicte i a una tensió permanent i, sovint, va ser una font de xocs entre les dues institucions. A la llarga, va tenir nefastes conseqüències en la vida pública del Principat, perquè la indefinició de les competències que corresponien a l’Audiència i les que pertocaven al capità general produïa una paralització de la justícia i de la política. Així el secretari de la Guerra va escriure el 1716; “Esta Audiencia ha establecido su planta si bien a cada paso se tropieza con un sinfin de dificultades… los ministros catalanes se oponen con conocida pasión al país, en querer mantener en el todo sus primitivas costumbres de sus leyes municipales y criminales antiguas en este Principado…” És a dir, a la coneguda tensió crònica durant el segle XVIII entre civilistes (togats) i militaristes se n’hi pot afegir una altra –que ja es va posar de manifest, en l’elaboració de La Nova Planta –entre els togats catalans que tenien “conocida pasión al país“– enfront dels jutges inequívocament uniformadors, que són partidaris del sistema de lleis i de govern de Castella.

D’altra banda, el sistema de govern municipal que es basava en la insaculació (forma d’elecció de càrrecs feta per sorteig, amb l’objectiu de garantir que totes les parts competents i interessades tinguessin una igualtat d’accés a càrrecs públics) va ser substituït pel model castellà de l’ajuntament de regidors, de caràcter vitalici i de nomenament reial en les ciutats més importants. Això va provocar dues conseqüències molt negatives: la primera, el nou sistema –la compra dels càrrecs– va alimentar una corrupció sense precedents, i la segona va consistir en l’exclusió de l’administració local de grups socials que havien tingut representació fins aquell moment, cosa que va acabar provocant un divorci evident entre les autoritats i una societat cada cop més dinàmica i critica. Potser la tradicional malfiança catalana cap a les autoritats neixi en el segle XVIII sota la monarquia absoluta borbònica.

Després de l’annexió de Catalunya, Felip V, mitjançant el Decret de Nova Planta, va decretar la supressió total del dret d’estrangeria, –fins aquell moment els membres de la Corona d’Aragó eren considerats estrangers a Castella i viceversa. A partir d’aquell moment, la identitat catalana va esdevenir “una vecindad civil”, dins de l’ordenament jurídic de l’Estat, consideració que va ser heretada pel constitucionalisme espanyol del segle XIX: “Han de cesar las prohibiciones d’estrangería, porque mi real intención es que en mis reynos las dignidades y los honores se confieran recíprocamente a mis vasallos por el mérito y no por el nacimiento en una u otra provincia de ellas”. Però, tal com sosté J. Günzemberg, Felip V va obviar qualsevol aplicació del principi de reciprocitat en l’accés dels catalans a la funció pública tant a l’administració reial com a l’administració territorial de Catalunya. En canvi, la supressió de l’estrangeria, va tenir efectes més positius en l’àmbit comercial i va facilitar, juntament amb la unió duanera, l’accés dels productes catalans al mercat espanyol, que així entraven en competència amb les mercaderies autòctones i estrangeres.

Pel que fa a l’administració del patrimoni reial i la fiscalitat es van dur a terme transformacions profundes. La Superintendència va absorbir les funcions i els recursos de la Tresoreria Reial, de la Batllia General de Catalunya i del Tribunal del Mestre Racional- càrrec dins l’organització política i fiscal de la corona d’Aragó encarregat de la tresoreria dels diversos regnes que la constituïen. També es va apropiar dels béns i de les rendes i altres ingressos de la Diputació del General i del Consell de Cent. Va recaptar les rendes del tabac, de la sal, de les duanes, els drets de portes (impost que es pagava pel dret de passar per una porta pública o lloc d’entrada a una ciutat i especialment per passar-hi mercaderies ), el paper segellat i el dret de bolla (un impost que gravava la producció de teixits). El 1769 es va establir un nou impost indirecte sobre productes ultramarins (sucre, cacau, canyella, etc…). Però , sobretot, cal destacar la introducció del cadastre, mitjà amb el que es pretenia gravar la riquesa enfront del sistema tradicional de contribució indirecta i dels donatius al rei aprovats en Corts. Atesa la seva importància en parlarem en un altre article.

En l’àmbit lingüístic el decret de Nova Planta imposà que les causes de la Reial Audiència es resolguessin en castellà, mentre que amb instruccions enviades als corregidors insistien en la conveniència d’introduir progressivament el castellà.

Finalment, quant a l’àmbit cultural, es van abolir tots els centres universitaris de Catalunya i van ser substituïts per la creació d’una nova universitat a Cervera apel·lant a l’argument del vencedor: “por cuanto las turbaciones pasadas del Principado de Cataluña obligaron mi providència a mandar se cerrasen todas sus universidades, por haver los que concurrian en elles fomentando muchas inquietudes”, però Cervera va ser un pobre reflex dels principis de la Il·lustració.