El cadastre o la catàstrofe

09 Mar 2024

El cadastre va ser un nou tribut imposat a Catalunya per Felip V, el 1715, en l’aplicació del Decret de Nova Planta. Es va convertir en l’impost principal, però no pas l’únic, és a dir, que no va substituir tots els impostos anteriors per un d’únic com alguns han intentat afirmar.

Aquest impost de quota fixa va ser creat en un context de càstig a la població catalana després de la derrota de 1714. Va multiplicar per set la càrrega fiscal del Principat i va portar, en una primera etapa, a la situació de ruïna a una bona part dels seus habitants.

L’excusa per a implementar el nou impost va ser que era un element que modernitzava el sistema impositiu, perquè unificava tots els impostos existents en un de sol, cosa que ja hem dit que no va ser mai certa. En realitat, a part de la intenció clarament punitiva, en el fons l’objectiu era obligar els Estats de la Corona d’Aragó a una major contribució econòmica a les despeses de la monarquia, ja que, en general, a Castella es pensava que eren unes “províncies exemptes”, vaja, una mica, com ara… Ras i curt: a Castella pensaven i pensen el contrari del que passa en realitat.

De fet, el cadastre comprenia tres impostos

• Impost reial : gravava els béns immobles i els ingresso que no estaven lligats a l’activitat professional
• Impost personal: gravava el treball fruit de l’activitat professional directa , és a dir, del poble baix ja que n’estaven exempts els eclesiàstics, els nobles i els ciutadans honrats.
• Impost de guanys: afectava els ingressos provinents dels beneficis de la industria i del comerç.

Aquest impost va ser recaptat mitjançant tot tipus de coaccions, des de la detenció dels morosos fins l’amenaça, ben real, de l’obligació de fer-se càrrec de l’allotjament de les tropes. Tot això, sumat a la repressió borbònica contra els austriacistes va provocar revoltes com la del Carrasclet el 1719, que és va convertir en un símbol de la resistència dels partidaris del pretendent austríac Carles. El conegut com a Carrasclet va ser un soldat que, pel voltants de Falset, es va enfrontar a un tinent borbònic que pretenia cobrar impostos abusius i arran d’aquest fet es va emboscar i va fer una mena de guerra de guerrilles contra l’exèrcit borbònic. La imposició del cadastre, més la continuïtat d’altres impostos, i el manteniment de les tropes ocupants, va provocar nombroses protestes a Catalunya. A través d’un testimoni de l’època sabem que el maleit impost va suscitar un refús radical per part de la població que aprofitava “cualquiera motivo para pretextar la repugnància de aquellos naturales” i era anomenat com “la catàstrofe”.

Mite i realitat

Alguns historiadors castellans encara sostenen el tòpic que l’impost del cadastre a Catalunya va ser un model de fiscalitat modern, enfront del sistema vigent en aquell moment a Castella. I afegeixen la discutible interpretació que la implantació del cadastre va afavorir l’economia a la derrotada Catalunya, mentre que la vencedora Castella va ser incapaç d’implantar-hi una fiscalitat tan “moderna”.

Es tracta d’una interpretació molt i molt simplista. Ja Pierre Vilar i després Fontana, historiadors d’un prestigi indiscutible, van explicar que l’arrencada econòmica de Catalunya en la segona meitat del segle XVIII no va ser impulsada per les mesures borbòniques, sinó perquè a Catalunya a finals del segle anterior, el XVII, ja s’havien posat les bases d’una economia preparada per a la industria. Com explica l’historiador Albert Garcia Espuche, Barcelona a començaments del segle XVIII era una ciutat extraordinàriament dinàmica des del punt de vista econòmic; per exemple, s’hi podien trobar fins a vint tipus diferents d’arròs i la varietat d’espècies exòtiques era molt destacable. Ras i curt: l’elogi entusiasta del cadastre que van fer alguns il·lustrats i, actualment, encara fan alguns hispànics, és un mite, en establir un vincle entre la nova contribució, el cadastre, i el creixement econòmic de Catalunya, cosa que, de passada, vol enfortir una associació, totalment equívoca, entre Borbons i Il·lustració. Com l’aigua i l’oli, vaja !

El tribut del pobre

Al llarg del segle XVIII les queixes contra la imposició del tribut, sobretot la modalitat personal (que era, recordem, la que gravava el treball personal) van anar en augment, perquè cada vegada era menys equitatiu, si és que alguna vegada va pretendre ser-ho.

En poques paraules, el tribut sobre el treball era el que majoritàriament s’aplicava i queia sobre la població més dèbil econòmicament, mentre que els gremis i els col·legis professionals- que feien la feina de confeccionar les llistes dels artesans i oficials subjectes al pagament del cadastre personal- podien fàcilment escassejar-se i pagar molt menys pels seus rendiments. Això explicaria la manca de senyals de protesta significatius a Barcelona, durant dècades. Finalment, el tribut personal va provocar queixes a Barcelona i l’Ajuntament va lliurar a Carles III un “Memorial” on deia “ el personal, señor, es el tributo del pobre, del mísero jornalero, del que gana el pan con el sudor y con el que riega la tierra que cultiva, porque principalment comprehende a los labradores”.

Conclusió

Pel que fa al suposat caràcter modern i equitatiu del cadastre, tot indica que la quantitat inicial de 900.000 pesos devia augmentar, mentre no paraven de créixer les contribucions indirectes. Cal recalcar que el cadastre va néixer amb la taca de l’arbitrarietat i la corrupció, ja que els regidors tenien carta blanca per a repartir-lo, cosa que feia improbable que es repartís de manera equitativa segons el grau de riquesa.

També és força clar que l’impost de guanys, el que afectava a comerciants i industrials, era petitíssim. Tot i que amb el temps aquests comerciants i industrials es van tornar cada cop més rics van seguir pagant una quota ben minsa. Per tant, sembla que el cadastre personal es va convertir en la peça clau del repartiment. És molt probable que mentre l’impost reial decreixia a causa de l’augment de preus, és a dir, per l’efecte de la inflació, l’impost personal equilibrava el total d’ingressos, juntament amb un volum creixent d’impostos indirectes.

Així com la Nova Planta va constituir un retrocés polític en tota regla, el cadastre va ser un fracàs des del punt de vista del repartiment mínimament equitatiu dels impostos, però va ser un èxit indiscutible pel que fa als ingressos de les arques estatals. Eren imposicions dels vencedors, no reformes, com va dir Ernest Lluch, un dels estudiosos d’aquesta època.

Ara podem entendre millor com aquesta “catàstrofe” del segle XVIII s’ha perpetuat fins els nostres dies amb un drenatge econòmic sostingut en el temps, el famós dèficit fiscal, agreujat, ara mateix, quan sabem que l’Estat només ha executat a Catalunya el 16% d’allò pressupostat l’any 2023 i també, com a exemple, que els beneficis multimilionaris d’AENA a l’aeroport de Barcelona són camuflats des del punt de vista financer, no sigui que la realitat espatlli el relat del “reencuentro”.

Però, és clar, tot és equitatiu i per “derecho de conquista”, com en el segle XVIII…