La Transició política i la unitat d’Espanya

27 Mai 2023

Durant els anys seixanta i setanta del segle passat, la noció d’unitat nacional va tenir un cert desprestigi entre els sectors antifranquistes, degut a l’ús i abús del nacionalisme unitarista per part de la dictadura franquista. Ara bé, per als polítics i intel·lectuals del règim tardofranquista, que configuraven la dreta conservadora espanyola de la Transició, el reconeixement d’una sola nació dins l’Estat va ser innegociable.

L’acoblament de les esquerres antifranquistes
al discurs unitarista espanyol

Els socialistes espanyols en el XIII congrés del PSOE celebrat a Surenes, el 1974, reconeixien formalment el dret d’autodeterminació de les nacionalitats que integraven l’Estat espanyol. Un any després, el PCE proclamava el caràcter multinacional de l’estat i el dret d’autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galicia, Però molt aviat tot aquestes declaracions programàtiques es van convertir en pura retòrica.

En el “moment” constitucional de 1978, les esquerres postfranquistes ja s’havien desempallegat de totes aquestes referències al dret d’autodeterminació i les proclames d’un Estat multinacional i federal, i ho havien transmutat en una descentralització autonòmica entesa com un procés de federalització. És a dir, en poc temps les esquerres es van adaptar quasi totalment al discurs del hereus del franquisme que negaven qualsevol subjecte polític que no fos la nació espanyola preexistent. I alguns socialistes i comunistes s’ho van arribar a creure de bona bé, alguns…

Ara bé, aquest discurs nacional unitarista de les esquerres queda emmascarat per l’ús acomodatici, i sovint ambigu, de conceptes clau com “autodeterminació”, “nacionalitat o “ federalisme”. Sovint, en aquesta època, tant per part dels socialistes com dels comunistes, es fa un ús “instrumental” d’aquests conceptes. És a dir: “l’autodeterminació” i el “federalisme” tan sols eren eines per a destruir la dictadura franquista. Ras i curt: el que era vàlid per lluitar contra la dictadura totalitària, no ho era en democràcia.

D’altra banda, l’acoblament polític i ideològic dels socialistes i comunistes catalans amb les esquerres espanyoles durant la segona fase de la Transició, va portar també a una assumpció de l’unitarisme nacional espanyol per part d’aquests sectors de les esquerres catalanes. És clar que pocs anys enrere, com explica Maria Vila, una de les fundadores de l’associació Drets.cat, una part de les elits catalanes intenten cultivar una mena de regionalismo bien entendido que havia de permetre donar peixet al catalanisme i tenir-lo controlat. N’és un exemple l’alcalde de Barcelona, el franquista Josep Maria de Porcioles (antic membre de la Lliga), que uns anys més tard s’afanyaria a posar-se medalles per la Compilació del dret civil, per quedar com un catalanista.

El ‘moment’ constitucional del 1978
i la refundació de l’unitarisme nacional espanyol.

El text constitucional del 1978 és, tant des del punt de vista jurídic com simbòlic, una fita clau. Com altres “moments fundacionals”, per exemple el 1812, que ja vam analitzar, la Constitució del 1978 i el context històric en el qual s’emmarca ha donat peu a una mitificació de tipus legitimadora de l’unitarisme nacional. Hi ha tres principis bàsics del text que ho justifiquen:

1.- La unitat espanyola com a fonament del text constitucional: en l’article segon s’afirma que “la Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española”, però, es deixa en una inconcreció total el “quan” i el “com” de la dita unitat. Per tant, el fet que sigui indefinida fa que agafi una dimensió més enllà de la política i de l’aspecte jurídic. Se sap, a més, que en els debats parlamentaris preconstitucionals, la proposta que el text constitucional es fonamentés en tres aspectes – la unitat d’Espanya, la solidaritat entre els seus pobles i el dret d’autonomia de les nacionalitats i regions de l’estat- va ser derrotada. Finalment, es va acabar imposant la idea de la dreta postfranquista: l’única legitimitat del text constitucional havia de derivar de la unitat d’Espanya.

2. La sobirania única del poble espanyol i l’exclusió d’un model federal. El segon gran principi nacional-unitarista espanyol és el que diu “la sobirania nacional reside en el pueblo español”. Ras i curt, això el que vol dir és que es descarta la possible atribució de sobirania a altres pobles o nacions que poguessin existir dins l’Estat espanyol. Per tant, el federalisme queda completament bandejat, així com la idea d’un pacte constitucional entre els diferents pobles o nacions integrants de l’Estat. És, a partir d’aquesta sobirania unitària atribuïda a la nació espanyola que “se reconoce y garantiza el derecho de autonomia de las nacionalidades y regiones que la integran” .

Queda clar que les autonomies són una gràcia concedida, no pas cap dret, com es va comprovar el 2017 amb l’aplicació de l famós article 155. D’altra banda, els socialistes espanyols han fet un abús del concepte de “sistema federalitzant”, ja que l’han utilitzant en sentit propagandístic però ben conscients que no te cap dimensió ni política ni jurídica. Finalment, cal no oblidar que aquest apartat, com està perfectament documentat, va ser objecte de pressions per part dels militars, que deien ben clar que no havien guanyat la guerra per acabar “amb la conya de la democràcia i les autonomies”, per la qual cosa hi ha juristes que postulen la necessitat de la revisió d’aquest segon principi.

3. Unitarisme polític més unitarisme cultural. Per tal de reforçar la idea de la unitat immutable d’Espanya, la Constitució del 1978 vol recolzar-se tant en la idea de nació política com en la idea de nació cultural. Es contemplen dos articles, no tan bèsties com el paradigma castellanista orteguià, però… Afirma el primer ( C3,1) que “el castellano es la lengua oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho de usarla”; i l’article 145 prohibeix taxativament la federació de les comunitats autònomes , cosa que impossibilita l’associació de comunitats amb una base cultural i lingüística distinta de la castellana-espanyola.

De fet, el text constitucional reflecteix prou bé la tensió i inseguretat respecte a la unitat d’Espanya, perquè, d’una banda, l’afirma com un fet assentat i indiscutible i d’altra, manifesta una “hybris”, una obsessió per tot allò que es refereix a dita unitat. Cal afegir que aquesta obsessió ha propiciat una teoria jurídicoconstitucional extremadament gelosa del principi unitarista. De fet, aquesta obsessió és el seu “taló d’Aquil·les”, perquè en fonamentar la unitat en la “nació” i no en la “unió”, deixa fora una part important dels integrants del “poble espanyol”.

L’’Espanya plural’
i el ‘patriotisme constitucional’

La necessitat de relegitimar el discurs de l’Espanya “una”, bastant desprestigiat per estar relacionat amb la dictadura franquista, va promoure l’aparició d’ argumentaris diversos. Els que han tingut un recorregut més llarg han estat bàsicament dos: l’ “Espanya plural” i el “patriotisme constitucional”.

L’argument de “l’Espanya plural” “arrenca, com en el cas de molts defensors de l’estat-nació unitari, de la negació de la seva condició de nacionalistes. Per exemple, Aznar va dir: “NI he sido ni soy nacionalista, No creo en el nacionalismo como doctrina política ni como instrumento de movilización electoral, ni siquiera como fundamento de unidad.” El tema és que aquesta negació era molt comuna tant en les dretes com en les esquerres nacionalistes i ultranacionalistes espanyoles. Les concomitàncies amb el pensament joseantonià i amb el del primer feixisme espanyol en general són prou clares, pel que fa a la idea d’elevar un nacionalisme per damunt dels altres i sobretot per a desacreditar els nacionalismes subestatals, en especial el basc i el català. Certament, es tracta d’obviar la distinció bàsica entre nacionalismes: la que es dóna entre aquells nacionalismes que es basen en el lliure consentiment i la d’aquells nacionalismes que basen la pertinència comunitària en la força o en diverses formes de coerció.

El “patriotisme constitucional” és una altra idea de la que es van apropiar els nacionalistes espanyols, per tal de reforçar la idea de legitimitat de la Constitució de 1978. El concepte neix a Alemanya, el 1979, com a resposta al trasbals que havia representat el nazisme per a la identitat alemanya. El seu màxim difusor va ser el filòsof Habermas. Bàsicament la seva adaptació a l’arena política i ideològica hispana es pot sintetitzar de la manera següent: els valors d’igualtat, llibertat i democràcia vigents en la societat espanyola derivarien del text constitucional del 1978, el qual, com ja hem vist, es fonamenta en la unitat de la nació espanyola, cosa que feia que dita unitat se la ubiqués en l’esfera dels valors cívics. Van ser les esquerres les que més van utilitzar aquest concepte i les dretes primer s’hi van apuntar, però després van criticar l’excessiva supeditació, segons la seva visió, dels valors patriòtics espanyols als valors constituents. Però, de cop, aquest concepte, tan usat en els anys 90 i principis del segle XXI, desapareix completament en la segona dècada del nostre segle. Raons: potser era massa democràtic i podia ser una arma de doble tall, i curiosament es va evaporar quan l’ETA va deixar d’actuar…

Els miralls trencats de la democràcia espanyola

Com explica el catedràtic, A. Simon, les repetides mobilitzacions massives de ciutadans en favor de la independència de Catalunya des del 2012, així com la consulta del 2015 i el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, van deixar ben clar, a nivell català, espanyol i internacional, la gran distància entre l’ideal unitarista espanyol i la realitat nacional i política interna de l’Estat. És el que alguns estudiosos han denominat la fantasia d’una “nació singular”. En el rerefons del procés independentista hi ha un xoc ideològic entre la llei i la llibertat. Mentre que per a la majoria dels agents polítics, institucionals, socials i intel·lectuals espanyols el fonament del país sigui una “unitat” imposada i no una “unió” lliure i pactada, com apunta el jurista Javier Pérez Royo”, el sistema polític i democràtic espanyol tendirà indefectiblement a la degradació.

–––––––––––––––––––––––
Aquest article també s’ha publicat el 13 de maig a Parlemclar.cat