Repescant el passat | La Transició no va ser un conte de fades
485
post-template-default,single,single-post,postid-485,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

La Transició no va ser un conte de fades

 

100708_Manifestacio_1977

Manifestació de la Diada de 1977. Foto de portada: La manifestació de l’Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi de Llobregat . Foto: Carlos Pérez de Rozas /Arxiu fotogràfic de Barcelona

No va ser ni modèlica ni pacífica. Hi va haver violència. No va acabar en una guerra civil, que era la por subjacent de la majoria de la població, però no van ser uns anys pacífics. Andreu Mayayo, historiador, afirma: “Ha quedat el relat que va ser una transició no conflictiva, i això és una gran mentida. Hi va haver utilització de la violència, més de la que recordem. Anar a una manifestació era arriscar-se a morir, a perdre un ull o a ser apallissat. La manifestació del l’11 de setembre de 1977 va acabar amb un mort i també la de 1978. Durant la Transició hi va haver un mort cada quatre dies. Més de 2.500 persones van ser hospitalitzades”. Borja de Riquer, historiador, explica que “Hi va haver moltes víctimes a les fàbriques i al carrer. Trets a l’aire que no van anar a l’aire. Moltes de les morts no s’han investigat mai. La policia de la Transició era franquista i les autoritats i alguns jutges van encobrir-ho. És la típica solidaritat repressiva”.

La sociòloga Marta Rovira Martínez ha publicat recentment, el 2014, “Les memòries de la Transició. Un exercici d’apropiació de la història”, on qüestiona els primers estudis que es van fer sobre la Transició perquè subratllen que aquesta va esdevenir un model de referència internacional. Sobre aquest aspecte la sociòloga afirma “El relat de la Transició pretén donar un missatge molt clar: va ser un procés exemplar i de fet l’únic possible. Però, en realitat, no va ser modèlica ni va servir de model per a cap país. A Xile, a l’Argentina han superat la llei de l’amnistia i aquí aquest pas no s’ha fet. A Espanya la cultura franquista s’ha mantingut viva i activa”.

Així doncs, la versió que ha quallat en l’imaginari popular i en els missatges polítics és que la Transició va ser un procés modèlic, fruit d’un civilitzat consens entre l’oposició democràtica i els elements més aperturistes del règim de la dictadura.

El paper de les elits i de la mobilització popular

Però la realitat va ser molt més complexa i dura. De fet, la implicació popular va ser més decisiva que no una suposada voluntat refermadora del règim. Per exemple, durant els anys 1973 i 1974 Catalunya va ser el lloc on hi va haver més vagues de tot Europa, tot i que aquestes eren evidentment il·legals.

La Transició no va ser un pacte cuinat als despatxos amb figures sense ombres, com el rei Joan Carles i Adolfo Suárez – provinents del franquisme- i lluitadors sense taques com Felipe González, Santiago Carrillo o Jordi Pujol i Josep Tarradellas- de l’oposició antifranquista o de l’exili. Segons l’historiador Manel Risques “sense la mobilització popular no hi hauria hagut ni Constitució ni Estatut d’Autonomia: El 1977 ningú no parlava de Constitució. No estava en les previsions.” La historiografia qüestiona des de fa més de trenta anys el relat de la Transició que unes elits, interessades a tenir tot el protagonisme de l’assoliment de la democràcia, han difós. “La mobilització dels treballadors fa impossible la continuïtat del franquisme”, assegura Andreu Mayayo “però el responsable de demolir-lo és Adolfo Suárez. Coneix el franquisme des de dintre. Sap on posar les càrregues de dinamita a l’edifici institucional franquista”.

Proclamació de Don Juan Carlos com a rei d'Espanya el 22 de novembre del 76. Foto: EFE

Proclamació de Don Juan Carlos com a rei d’Espanya el 22 de novembre del 76. Foto: EFE

Per altra banda, en el relat de la Transició s’ha mitificat extraordinàriament el paper del monarca: “En el memorial de la Transició s’ha volgut transmetre que el rei és el gran garant i un impulsor del canvi democràtic. També s’ha volgut difondre que la conflictivitat social és negativa, quan, en realitat, és el conflicte social el que ha fet possible la democràcia”, sosté l’historiador Xavier Domènech.

Les Nacions Unides han demanat fa poc a l’Estat que derogui la llei d’amnistia del 77. L’organisme internacional considera que la norma, nascuda a la Transició i que no permet jutjar els crims franquistes, no respecta la llei internacional. “Els dirigents del franquisme, en comptes d’anar a la presó o ser jutjats, es van dedicar a publicar les seves memòries”, afirma Marta Rovira. “I així el relat de la Transició acaba democratitzant el franquisme. El passat queda perfectament integrat en el curs de les coses sense contradiccions. El franquisme perd perfil repressor, perfil dictatorial, de la mateixa manera que la democràcia va deixar d’adquirir perfil de ruptura”.

Els set pares de la Constitució: Jordi Solé Tura, Miquel Roca, José Pedro Pérez-Llorca, Miguel Herrero de Miñón, Manuel Fraga Iribarne y Gabriel Cisneros

Els set pares de la Constitució: Jordi Solé Tura, Miquel Roca, José Pedro Pérez-Llorca, Miguel Herrero de Miñón, Manuel Fraga Iribarne y Gabriel Cisneros

La sacralització de la Constitució

Quan s’aprova en referèndum la Constitució de 1978, en aquell moment és una de les més innovadores d’Europa: defensa que tothom tingui dret a una feina i a un habitatge. A més, és una Constitució oberta a l’autonomia. Els sectors progressistes van haver d’acceptar el rei com a cap d’estat i el paper de les forces armades com a garants de la unitat espanyola. Una característica que la definia era la seva notable ambigüitat: per alguns sectors la seva aposta era que en un termini de 10 o 15 anys es pogués reformar per desprendre’s del tot del passat franquista. En canvi, per als més conservadors, és un sostre, el màxim que estan disposats a cedir. Però amb els anys, totes les promeses en matèria social queden en no res, i sobretot, a partir de la segona legislatura d’Aznar acaba convertint-se en una arma per afrontar els problemes polítics. De fet, és converteix en un argument polític.

D’altra banda, els militars tenien prou força, com diu el professor Fontana,per imposar pel seu compte la redacció de dos articles fonamentals, el segon i el vuitè, sobre la unitat de l’estat i sobre la funció de les forces armades; la primera part del vuitè estava copiada gairebé literalment de l’article 37 de la Ley orgánica del estado franquista: només canviava els termes ordenamiento institucional per ordenamiento constitucional.

Comprovem-m’ho: l’article vuitè de la Constitució diu així: Les forces armades de la Nació, constituïdes pels Exèrcits de Terra, Mar i Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar la seva identitat territorial i l’ordre constitucional. Com diu Josep Ramoneda és una flagrant anomalia respecte als països democràtics de l’entorn europeu. Però és útil recordar d’on ve tot plegat. L’article 37 de la franquista llei orgànica de l’Estat del 1967 deia així: Les forces armades de la Nació, constituïdes pels Exèrcits de Terra, Mar i Aire, garanteixen la unitat i la independència de la Pàtria, la integritat dels seus territoris, la seguretat nacional i la defensa de l’ordre institucional. I tanmateix, 36 anys després l’article vuitè segueix vigent.

Fotografia a la soci

Marta Rovira Martínez, autora del llibre “La transició franquista”. Foto: Quim Puig

Tot és culpa de la Transició?

Marta Rovira a Memòries de la Transició afirma que la memòria de la Transició està en crisi: “Té moltes escletxes que s’han anat obrint”. L’escriptor i periodista Guillem Martínez creu que la cultura de la Transició està en coma. Martínez que va coordinar CT o La cultura de la Transició. Crítica a 35 anys de cultura espanyola (Debolsillo) sosté que el model cultural de la transició va consistir a eliminar qualsevol possibilitat desestabilitzadora o problemàtica: el pacte va consistir que a la ciutadania se li donava benestar i la classe política es quedava amb tota la resta. I això ha funcionat mentre hi va haver benestar. Però ara, això s’ha acabat.

Alguns historiadors, en canvi, defensen que han sigut els demòcrates post-Transició els que l’han “pervertit”. Borja de Riquer manifesta que “s’ha convertit en la gran excusa o la coartada per exculpar-se dels problemes actuals.. El 1982 el PSOE, amb 200 diputats tenia legitimitat política per fer moltes coses i no les va fer. Va tenir la valentia d’abordar una crisi econòmica i una reforma militar, però no judicial ni els desplegament autonòmic seriós. La prioritat era reforçar l’Estat. És un abús atribuir a la Transició coses que no són de la Transició”.

Aquesta última reflexió de Borja de Riquer és perfectament aplicable a la controvertida qüestió territorial, un dels punts de la Constitució que ha implosionat. Així, si mirem enrere cap al començament dels anys 80 quan va aparèixer un diari nou, de qualitat, totalment aliè, en principi, al tuf franquista, com El País, conegut en el milieu com el BOE del PSOE, veiem que en el tema del reconeixement pràctic de la plurinacionalitat d’Espanya, aquest diari no sols no va fer res, sinó que va connectar amb la concepció territorial franquista i amb tota la tradició espanyola dels segles XIX i XX. I que es pot resumir en: Espanya és un estat uninacional i punto. D’aquesta manera, els lectors d’aquest influent mitjà de comunicació, la majoria espanyols de bona fe, van ser adoctrinats en la negació de la diversitat lingüística i cultural, i per tant, després de més trenta anys són del tot incapaços de canviar de paradigma. No és la seva responsabilitat. Hi havia altres possibilitats, com les que es van donar pel que fa a la diversitat sexual, religiosa, d’aparença física, totes elles positivades i difoses amb èxit entre la població mitjançant l’ús d’un llenguatge políticament correcte, a excepció d’aquesta diversitat cultural i lingüística ben i ben real.

Així doncs, no tot és atribuïble a la Transició. Hi ha coses que vénen de molt lluny, que ni la Constitució ni una democràcia amb molts dèficits no han estat capaces de superar-les. I “así nos luce el pelo”…

 

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:


Translate »