Repescant el passat | Transición
1001
post-template-default,single,single-post,postid-1001,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

La Transició, l’origen de tots els mals? (2)

A part del relat sobre la transició com un procés exitós i quasi màgic, en els últims anys ha sorgit un relat oposat que intenta explicar els problemes actuals d’Espanya com a conseqüència d’una transició fraudulenta, quasi fallida.

Segons aquest últim relat, que té diferents variants també, la transició seria la causa tant de les greus deficiències de la democràcia espanyola com de la corrupció més rampant i descarada. Curiosament, els dos relats tot i que antitètics consideren que la transició espanyola fou obra bàsicament de les elits d’aquell moment.

Sobre la transició, hi ha un munt de llibres però ens em fixat en l’últim dels historiadors Carme Molinero i Pere Ysàs, –estudiosos aquest període històric des de fa molts anys–, La transición Historia y relatos (2018). Segons el seu parer, cal negar la validesa d’aquest segon relat sobre una transició fraudulenta, ja que sostenen que els canvis que es van produir no van ser la conseqüència de cap pacte previ, sinó fruit d’un procés obert, ple d’incerteses, en el qual la reformulació de propostes i de posicions va ser la constant. En última instància, afirmen, la correlació de forces va ser determinant. Per aquesta raó, sostenen que les temptatives d’aplicar a altres països el suposat model pactat de la transició espanyola no han funcionat. Les condicions sociopolítiques espanyoles no poden reproduir-se mecànicament en altres situacions.

Els autors d’aquest llibre, en el qual intenten fugir d’apriorismes, de simplificacions, de maniqueismes i mistificacions expliciten la seva voluntat d’estudiar aquest període de la manera més objectiva i neutra possible. Ara bé, el problema és que la seva tesi resulta molt convincent a l’hora de desmuntar el relat d’una transició màgica, però no tant quan intenten desmantellar el segon relat, el que culpa a la transició de tots els mals actuals. Certament, la historiografia sobre la transició té encara molts dèficits, molts forats, però hi ha cartes que no lliguen, com es diu, popularment.

Així, en llegir la citada obra ens adonem que el fil dels arguments del franquistes més intransigents ha arribat amb tota naturalitat al present. Dit d’una altra manera, el relat franquista no ha desaparegut, és una mena de Guadiana, que ara en els últims anys, com a reacció a la crisi econòmica i a les demandes polítiques i econòmiques de Catalunya, s’ha fet del tot explícit. Aleshores, la pregunta clau és: fins a quin punt la democràcia espanyola està fortament contaminada pel franquisme?

El resultat de llegir el documentat text resulta sorprenent: moltes de la declaracions i posicions de l’extrema dreta, o de la dreta franquista, ara es podem posar, –de fet, ho veiem cada dia als mitjans de comunicació– en boca de molts que en aquell moment figurava que estaven en l’oposició. Cal no oblidar, que en aquella època en la dreta espanyola hi havia una cultura antidemocràtica que pretenia impedir els canvis democràtics més profunds. I una part de la premsa va tenir un paper clau en l’extensió d’aquest clima d’inestabilitat. Això també es dóna ara…

A tall d’exemple:

Quan Arias Navarro va ser president de govern, després de la mort de Franco, el seu programa polític tenia quatre eixos: lleialtat a la monarquia, unitat nacional, anticomunisme i garantia d’ordre públic. Menys l’anticomunisme, que ha passat totalment de moda, la resta d’eixos es pot dir que continuen ben vigents. El desembre del 1975 en presentar els seus ministres va explicitar les seves prioritats: la unitat de la pàtria, “la llibertat dels seus homes, lluny de tota amenaça totalitària, i la “justícia social”… de fet, era la retòrica de la dictadura durant dècades i causa un cert estupor allò de l’amenaça totalitària, quan el règim es va autodefinir com a estat totalitari en el Fuero del Trabajo del 1938…

Pel que fa al famós tema de “las nacionalidades” que finalment, després de lluites ferotges, va ser inclòs en la Constitució de 1978, cal tenir present que el reconeixement de l’autogovern de diverses “nacionalitats” ocupava un espai central en les reivindicacions democràtiques. I això era així, perquè el nacionalisme espanyolista i excloent propi del franquisme havia reforçat les reivindicacions nacionals en diferents llocs, sobretot a Catalunya i el País Basc. Si fa o no fa com ara… Des de la Segona República democràcia i autogovern de les “nacionalitats” històriques eren termes associats. Era una realitat que reconeixien alguns dels dirigents franquistes més reconeguts. Així, Rodolfo Martín Villa estava d’acord amb Torcuato Fernández Miranda en què, després de la mort de Franco, els governants es trobaven amb els mateixos reptes que es van trobar els governants de la Segona República: el que denominava de forma explícita la “unidad nacional”, el problema militar, la qüestió de l’Església i la “lucha de clases”, però, segons el seu parer, l’estructura territorial d l’Estat era el tema més problemàtic. Això també era una preocupació per a la monarquia , i, com a conseqüència, el primer viatge oficial dels reis, al febrer de 1976, va ser a Catalunya. Per a Joan Carles de Borbó era imprescindible transmetre la idea que la monarquia no havia de ser assimilada al centralisme franquista. Amb aquest aspecte, sí que hi hagut una variació rellevant…

Sobta llegir, en aquests moments, l’editorial que el partit d’extrema dreta Fuerza Nueva va dedicar a la llei sobre l’amnistia del 1977: “se justifica y se sanciona como buenas las actitudes antipatrióticas, insolidarias y de violencia común bajo el simple pretexto de una defensa de la democracia, con lo cual esta, la democracia, por muy excelsa que sea como institucionalizadora del Estado, queda por encima de la misma Patria, por encima, por tanto, de la unidad de España.”

És un text, que no ens sorprendria gaire trobar-lo, ara, a les pàgines de, per exemple, “El País”…

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:


Translate »