Repescant el passat | La terra pertany als vius
545
post-template-default,single,single-post,postid-545,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

La terra pertany als vius

plaza-colon1

La bandera espanyola oneja a la plaça de Colon de Madrid

El món pertany als vius. És una de les màximes de Thomas Jefferson, arquitecte de la independència dels EE.UU, –quan afirmava “the earth belongs to the living”–, i de les que ha tingut més impacte en la política internacional. És una idea senzilla però molt potent. Vol dir que cada generació té el dret a decidir i a canviar les lleis i les normes per les quals es regeix col·lectivament. Thomas Paine va incidir en la mateixa direcció, quan en la seva obra The Rights of Man va afirmar “La vanitat i la presumpció de governar més enllà de la tomba és la més ridícula i insolent de las tiranies”. Per tant, la sobirania no és qüestió d’història, de “conjunt nacional”, si és això el que ens preocupa, ni de pedigrí.

La història ens pot ajudar a definir un conjunt nacional, si això és del nostre interès: quins pobles són nacions, quins no ho són, i fins i tot quins ho són a mitges. Ara bé, en aquest punt ens hem de preguntar des de quan el concepte nació és present en la vida política i cultural dels pobles.

L’estat-nació

S’ha parat poca atenció al fet que abans de la consolidació dels estats-nació , és a dir abans de la Revolució Francesa, no hi ha nacionalismes reactius, senzillament perquè no calia. Certament, hi havia revoltes contra la tirania del sobirà i la dels senyors feudals però estaven relacionades amb les fams periòdiques i sobretot amb els impostos, però no amb la defensa d’una llengua, uns costums i unes lleis. Això no es produia, perquè la monarquia era de tipus patrimonial, és a dir, formada per territoris sense cap nexe en comú, com per exemple Flandes, Milà, Borgonya, Navarra, Castella, la Corona d’Aragó, –com un milionari actual que té un pis o una mansió a Paris, Tokyo, Londres i Nova York i Xangai–. L’única cosa que interessava a la Corona eren els impostos i els homes que podia aconseguir per engrossir el seu exèrcit particular.

Més tard, amb la Revolució Industrial i el capitalisme apareix la necessitat de crear un mercat nacional. Aquesta segurament és la raó bàsica que consolida els estats-nació. Però ara, això del mercat nacional ha quedat més passat de moda que un vals vienès. Tanmateix les coses tenen inèrcia i tots tenim tendència a creure que allò que vivim ha existit i existirà sempre.

murodeadriano1

El ‘limes’ o frontera romana. A la imatge, restes del mur d’Adrià, de 117 km

En realitat, com han demostrat molts historiadors, el concepte de frontera fou una invenció de l’estat absolutista, especialment a França. Si reculem cap als inicis de la modernitat, els segles XV i XVI, veurem com la noció de “territori”, fix i delimitat, va aparèixer en aquesta època. En les ciutats i repúbliques antigues, i també en les medievals, no existia el concepte de frontera, més aviat eren dominis vinculats a determinades extensions geogràfiques. Fins i tot el “limes” de l’Imperi romà no era una frontera, era més aviat una zona de transició, comerç i comunicació entre el món romà i el bàrbar.

Políticament, la modernitat es tradueix en la figura de l’estat nacional, de base territorial, amb clares atribucions de competència i sense zones ambigües de sobirania. Però aquest període, com afirma el filòsof Daniel Innerarity (2013), és un episodi de la història que es veu ultrapassat cap a finals del segle XX, quan s’accentua un procés que hem anomenat globalització. Aquest fenomen té tendència a portar-nos de nou cap a un espai que s’assembla més a la indeterminació marítima dels imperis que a la solidesa terrestre dels estats, que era la situació habitual en els segles XVI i XVII quan hi havia un fort antagonisme entre els poders terrestres autàrquics i els poders marítims il·limitats: entre una filosofia política de la terra i una filosofia política de l’oceà, entre un pensament del límit contra un pensament d’allò il·limitat.

El vell estat-nació apareix ara, amb la crisi, com una potència sense autoritat, ja que no té el monopoli de la violència legítima. Clarament els fluxos digitals, financers o comunicatius s’han alliberat de la constricció territorial. Això és un canvi brutal i cal tenir-ho ben present per entendre de què va tot plegat.

A més, l’estat-nació clàssic està desbordat per la irrupció de nous problemes que no poden ser resolts en solitari: el canvi climàtic, els recursos energètics, la complexitat creixent del desenvolupament i la promoció de béns comuns, com la pau, la salut, l’alimentació o els drets humans. Ara bé, encara que ha estat desemmascarada, la sobirania dels estats no ha estat abolida. Amb tot, la diferència rau en què no pot ser esgrimida com un valor absolut. Dit d’una altra manera, cap Estat no té dret a existir per la gràcia divina…

9788483199305El nacionalisme espanyol

Ara, fem com si juguéssim amb Google Map; atansem el focus sobre Espanya i intentem veure una cosa, la qual s’afirma, amb tota rotunditat, que no existeix, però que, en canvi, és ben real i operativa: el nacionalisme espanyol. El professor Carlos Taibo, professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid, ha publicat fa poc un llibre “Sobre el nacionalismo español” en el qual sosté la seva manifesta realitat per les següents raons:

Si no es dubta de l’existència d’un nacionalisme alemany o francès, per bé que aquests es presentin amb la pàtina de civilitzats patriotismes, no sembla que sobrin els arguments per negar la realitat del nacionalisme espanyol. En canvi, la general negativa a acceptar l’existència d’aquest últim contrasta poderosament, amb la tranquil·litat amb què accepten la seva condició la majoria de nacionalistes, catalans, gallecs i bascos.

En segon lloc, bàsicament es nega que el nacionalisme espanyol existeixi per diferenciar-lo dels nacionalismes perifèrics (denominació que dibuixa llocs importants i altres que no ho són), perquè així es pot afirmar que el nacionalisme és per definició un acte negatiu. Per tant, els nacionalistes sempre són els altres i la seva condició es contraposa a la dels que diuen o creuen defensar valors saludables, sovint auto-retratats com a demòcrates o com a constitucionalistes. És clar que, a vegades, el raonament s’expressa d’una altra manera, no a través de la negació del nacionalisme espanyol, sinó per l’afirmació rotunda que qualsevol nacionalisme és abominable.

En tercer lloc, és curiósa la insistència d’alguns a demostrar que Espanya és una nació, i en paral·lel, una tossuderia immensa a negar que aquesta nació és ben probable que vagi acompanyada d’un nacionalisme. Una variant d’aquesta versió afirma que un tal nacionalisme va existir fins la mort de Franco, però que, avui dia, només perviu en determinats cercles de la ultradreta.

Taibo també afirma que moltes de les dificultats de definició i auto-definició d’allò que és el nacionalisme espanyol neixen de l’apropiació que en va fer el règim de Franco, i, en canvi, de la legitimitat que van passar a disfrutar els discursos nacionalistes de la perifèria. En definitiva, de l’absència d’un consens antifeixista com el que es va produir en altres països.

Manuel Azaña

Manuel Azaña

Essencialisme i pragmatisme

L’autor del llibre esmentat sosté que el nacionalisme espanyol es mou entre dos pols: l’essencialista i el pragmàtic.

Segons la seva tesi, l’essencialisme no afecta només les versions reaccionàries i ultramuntanes del nacionalisme. La seva petjada es pot trobar fàcilment en un munt de declaracions de líders republicans dels anys trenta; des d’Azaña fins a Negrín, el qual, per exemple, va declarar que preferia el triomf de Franco a una possible secessió de Catalunya.

Juan Negrín

Juan Negrín

Pel que fa al nacionalisme pragmàtic, aquest admet que els discursos propis de les nacions sense Estat, són intel·lectualment respectables, però francament prescindibles, ja que no porten a res saludable, en clara al·lusió a la violència: Iugoslàvia, per posar un exemple recurrent. Ara bé, aquesta versió obvia, com assenyala el professor Taibo, que la violència és resultat de la que exerceixen els defensors de l’Estat prèviament existent, ja sigui per part dels nacionalistes essencialistes o pragmàtics. La subtil combinació d’uns i dels altres, porta inexorablement a defensar la condició inalterable dels Estats, del seu caràcter sagrat, i de l’excomunió dels que han decidit optar per la via de l’autodeterminació i de la secessió.

Ultramuntans i liberals

El professor de Madrid aprofundeix una mica més i parla d’una altra distinció en el nacionalisme espanyol: la des ultramuntans i la dels liberals, la qual cosa no vol dir que la versió ultramuntana resideixi actualment només en el PP i que la liberal sigui patrimoni del PSOE. La línia que els separa té un abast molt limitat.

Encara que, històricament, és cert que el nacionalisme espanyol va sorgir de la mà dels liberals, el pes dels règims no democràtics és fàcilment apreciable en l’esquelet del nacionalisme espanyol. Aquest sembla molt més còmode amb aquest règims, que no pas amb formules polítiques més benignes i tolerants. Així que les idees de fraternitat, solidaritat i sobretot voluntarietat hi són força absents. La trama històrica del nacionalisme hispànic s’ha situat més a prop dels moviments conservadors que d’aquells que volien vincular-se a alguna mena de modernitat. El cas paradigmàtic és el de la “cruzada” de Franco que –cal subratllar-ho les vegades que calgui– no anava dirigit només contra “les esquerres”: un dels seus objectius centrals era acabar amb els nacionalismes de la perifèria i apuntalar, en paral·lel, la unitat d’Espanya. Eren “els nacionals”. El terme emprat és revelador.

Ara bé, encara que tant la versió ultramuntana com la liberal són portadores d’arravataments essencialistes, sembla clar que aquest últims tenen més pes en la primera versió, fins a convertir-s’hi en un element central. Així mentre que les versions ultramuntanes han begut del feixisme, del racisme, de la xenofòbia i de la violència– per dir-ho d’alguna manera–, les versions liberals han utilitzat una “construcció mental” col·lectiva menys tòpica, més plural i més concessiva, però sense renunciar a elements com “Espanya és una realitat heretada, per tant, intocable, i a més amb un únic subjecte de sobirania, el poble espanyol.”

Diapositiva 1 Per altra banda, després de la mort de Franco, en l’anomenada Transició, no es va aprofitar per dur a terme una revisió dels suats conceptes que eren a la base del nacionalcatolicisme. A tall d’exemple, l’arribada al poder del PSOE l’any 1982, lluny d’aprofitar-se per escombrar aquests tronats fonaments ideològics del nacionalisme espanyol, de fet, va servir per apuntalar la idea historicista d’Espanya defensada per la dreta tradicional. Així, la lectura modernitzada de la Hispanidad es va traduir en la defensa del “Doce de Octubre” como a festa nacional en detriment del aniversari – el Sis de Desembre- de la Constitució de 1978, que curiosament no es considerada la data fundacional d’una Espanya nova. Es pot afegir que el dia de la Hispanidad és una denominació relativament recent del que es coneixia com a Dia de la Raza – raza, terme que en castellà antic s’utilitzava per a designar una tara en un teixit.

Finalment, tornant a l’inici, –a les paraules de Jeffersson, “La terra pertany als vius” i aquests decideixen com es volen organitzar col·lectivament–. Queda clar que és un bon referent per passar d’un nacionalisme únicament identitari a un altre, més del segle XXI, el qual s’acostuma a denominar cívic: és més ampli i es fonamenta en la voluntat de la comunitat o dels seus ciutadans. És un recorregut que alguns nacionalismes europeus estan fent i pel qual seria molt interessant que el nacionalisme espanyol comencés a transitar.

 

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »