Repescant el passat | La gran crisi espanyola de 1917
642
post-template-default,single,single-post,postid-642,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

La gran crisi espanyola de 1917

Aquesta crisi es deu a la incapacitat del règim constitucional de la Restauració (1876) per afrontar la postració d’Espanya en l’època de la I Guerra Mundial, que es va manifestar en una insòlita protesta dels militars, els intents d’alguns partits, com la Lliga, d’instaurar un règim descentralitzat i en una vaga general que recollia les protestes dels obrers, els quals patien una disminució notable del seu nivell de vida.

Aquest any, el 2017, s’ha recordat abastament el centenari de la revolució a Rússia, fet cabdal de la història del segle XX. Però, en canvi, ha passat molt desapercebut els cent anys transcorreguts des de la gran crisi de 1917 a Espanya, ambdós fets emmarcats en el desenvolupament de la Primera Guerra Mundial. L’any 1917 va ser, doncs, un any crucial per la coincidència d’una crisi internacional i una crisi interna espanyola.

L’Espanya de 1917 va viure una triple crisi: militar, política i social, i la seva resolució, tancant en fals els problemes de fons que l’havien provocada, no va fer més que exacerbar-los. Espanya va entrar, doncs, en el segle XX amb el pes de totes les qüestions no resoltes del segle XIX, més les pròpies del segle XX, com, per exemple, un procés d’industrialització també mal resolt i incomplert. Tot plegat havia d’abocar el país a la tragèdia, els propers anys 30.

Tornant a la I Guerra Mundial, com explica Cambó a les seves Memòries, “Espanya havia de ser neutral… perquè no podia ser una altra cosa. Ni posseïa un exèrcit eficient, ni tenia un ideal internacional”. Tot i així, l’Espanya neutral va trobar durant els anys 1914-16 un mercat europeu obert a l’exportació de la producció nacional, que permeté una plena ocupació i una pujada general del sous.

Però, a mesura que la guerra avançava i sobretot des del moment que els EUA entren a la guerra abocant-hi tots els seus recursos, la crisi econòmica va anar apareixent a Espanya. La pujada dels preus superà la dels salaris i els productes bàsics de primera necessitat van començar a escassejar i això derivà en una greu crisi d’abastament. Com més avançava la guerra, més gran era la diferència entre sous i preus, i pitjor era el nivell de vida de les classes populars urbanes.

D’altra banda, la guerra europea va desembocar en una llarga etapa d’inestabilitat política i social; el més rellevant va ser, com ja hem comentat, la caiguda de l’Imperi dels tsars i la proclamació de la República a Rússia. Aquest fet va aixecar extraordinàriament la moral del es forces republicanes i de l’esquerra obrera de tot Europa i sens dubte a Espanya. A tall d’exemple, el sindicat anarquista CNT va passar de 100.000 afiliats el 1917 a 700.000 l’any 1919.

A Espanya, amb un fort ambient d’agitació laboral i malestar obrer, el 1917, van aparèixer diferents focus de descontentament:

Militar: va ser el primer. Nombrosos militars descontents del que consideraven privilegis i favoritismes dintre de l’exèrcit, pels ascensos per mèrits de guerra en la crònica lluita contra el Marroc, van formar un mena de moviment parasindical, (influïts pel potents sindicats de Barcelona) que van denominar “Juntes de Defensa”, totalment al marge de les ordenances militars. Tot i que els militars que li donaven suport eren de baixa graduació, el fet d’arrodonir les seves reivindicacions amb qüestions polítiques va acabar d’alarmar el govern, que va decidir reprimir el moviment amb duresa.

A més el perill de les Juntes era l’intent de propagació entre els cossos de funcionaris estatals –correus, telègrafs, funcionaris dels Ministeris, etc- fet que portaria cap a un sindicalisme intern enfront dels organismes de govern corresponents. Realidat que era afavorida per la gran pujada, en molt poc temps, del cost de la vida, que afectava també els que vivien de sous fixos, com els funcionaris i els militars.

Francesc Cambó s’adreça al públic durant l’acte de coronació de la Verge de Covadonga, en presència del rei Alfons XIII

De tota manera, el funcionament del cos de funcionaris era força peculiar. Segons explica Cambó, quan va prendre possessió del càrrec de Ministre de Finances, el 1919, no era gens estrany que en els Ministeris hi treballessin un gran nombre de periodistes i protegits de personalitats polítiques, que figuraven en l’escalafó sense que fessin cap servei. Era corrent que hi hagués uns funcionaris que feien la feina i altres que, sense fer-la i sovint sense aparèixer mai a la feina, no sols cobraven sinó que ascendien i podien arribar als primers llocs. Un dels casos típics era el d’un famós periodista, cronista de salons a la revista La Epoca, que signava amb el pseudònim de “Montecristo”. No ho sabia ningú, però aquest alt funcionari d’Hisenda, havia arribat a les més altes jerarquies sense haver anat un sol dia al Ministeri, ni tan sols a cobrar perquè la paga se li duia a casa. Quan Cambó va posar ordre dictaminant que tot el personal havia de trobar-se a les 9 del matí a l’oficina, aleshores va rebre infinitat de cartes de les primeres dames de la Cort intercedint en favor de “Montecristo”… sense èxit, ja que va passar pel raser com els altres.

Cánovas del Castillo fou l’inventor e impulsor de la Restauració

Polític: A més, el desgast sofert per una constitució envellida –continuava vigent la canovista de 1876- i el mal funcionament del torns de partits, que vetllaven només pels seus interessos de partit i pels personals, al marge de l’estat de postració dels país, va motivar també la intervenció d’uns quants polítics que buscaven el ressorgiment i la modernització del país.

Diversos diputats i senadors, el juny del 1917, a instigació de la Lliga Regionalista, demanaren repetidament l’obertura de les Corts, però toparem amb la negativa del govern. Aleshores Cambó, cap de la Lliga, proposà l’organització d’una Assemblea de Parlamentaris oberta a tots els diputats i senadors, per tal de fer pressió sobre el govern. El 5 de juliol va tenir lloc a Barcelona una primera reunió de parlamentaris catalans (nomé hi van faltar els dos partits dinàstics, els conservadors i els liberals, que s’alternaven en el poder mitjançant eleccions arreglades), en la qual, per primer cop, es va sol·licitar la transformació de l’Estat centralitzat en un Estat d’autonomies! El govern va respondre negativament i considerà la proposta com “un acto verdaderamente sedicioso”. Curiosament la paraula “sedición” torna a circular, és pròpia dels règims dictatorials, però no forma part del vocabulari dels països democràtics. Paral·lelament va fer tancar tots els diaris catalanistes i republicans. Finalment, el 19 de juliol es va celebrar a Barcelona l’Assemblea de Parlamentaris en la qual es demanava la convocatòria de Corts constituents per tal de resoldre el problema de la nova organització de l’Estat. El màxim que va aconseguir l’Assemblea, després de ser dissolta pel governador i que els assemblearis fossin detinguts simbòlicament, va ser el final del sistema trucat de torn de partits dinàstics, perquè enmig dels esdeveniments, va fer aparició la vaga general, fruit del creixent malestar social.

Repressió de la vaga a València

Social: el malestar dels ferroviaris valencians feia esperar una vaga, però aquesta esclatà sobtadament a València el 19 de juliol de 1917. El fet que comencés el mateix dia que s’iniciava la reunió de parlamentaris a Barcelona ha fet pensar a alguns autors que hi intervingueren agents provocadors del Govern, a fi de fer fracassar l’Assemblea. No ha estat confirmat però és probable. La vaga dels ferrocarrils valencians va ser la metxa que va encendre la vaga general la qual va ser un semifracàs notable, segurament a causa d’una preparació improvisada. D’altra banda, l’exèrcit, un cop declarat l’estat de guerra, posà ordre als carrers. Segons xifres governamentals va haver-hi setanta-un morts i cent cinquanta ferits en diferents enfrontaments. Es produïren mil detencions i els membres del comitè de vaga foren condemnats a cadena perpètua i traslladats a la presó de Cartagena .

Manifestació a Barcelona
reclamant la llibertat dels presos polítics

La vaga d’agost desbordà els polítics reformistes de l’Assemblea de Parlamentaris, que es veieren obligats a frenar el seu radicalisme i que des d’aleshores es mostraren més moderats, especialment els membres de la Lliga, que eren els que havien iniciat i impulsat el moviment. Els militars tornaren a la defensa de l’ordre públic i a la salvaguarda del règim.

Amb el fracàs de l’Assemblea de Parlamentaris es va perdre l’ocasió d’una renovació política a fons i tot va acabar en la formació d’un govern de concentració nacional, en el qual primer van entrar dos homes de la Lliga i més tard Cambó. El final de la Guerra europea només va fer que enverinar l’ambient social, amb l’aparició del pistolerisme, i el que podia haver estat un canvi polític constitucional hipernecessari va quedar en un no-res i va acabar amb la Dictadura militar de Primo de Rivera el 1923, que desembocà en la II República i la denominada Guerra Civil.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »