Repescant el passat | La Generalitat, intervinguda molts cops en 400 anys
635
post-template-default,single,single-post,postid-635,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

La Generalitat, intervinguda molts cops en 400 anys

La Generalitat va néixer al segle XIV com un organisme per a recaptar impostos, mentre no es reunien les Corts. Amb el temps es va convertir en la institució que vetllava per la defensa de la lleis catalanes, les anomenades “Constitucions”. Això va fer que tingués nombrosos enfrontaments amb la monarquia hispànica que van portar que fos intervinguda diverses vegades i fins i tot suprimida arran de la Guerra de Successió. En l’article ens hem centrat, sobretot, en les intervencions dels segles XVI i XVII i en les del segle XX.

Creació de la Generalitat
La Generalitat de Catalunya té els seus orígens en les Corts catalanes. Pere III el Cerimoniós va crear la Diputació del General (coneguda posteriorment amb el nom de Generalitat) durant la guerra contra el rei de Castella, el 1359. La intenció era forjar un organisme permanent, que actués de forma eficient, per tal de recaptar impostos necessaris per a la guerra, mentre les Corts no estaven reunides. Al principi tenia una estructura simple, sis membres, dos per cada estament i un caràcter d’organisme fiscal i financer, però amb el temps –successives reformes- va anar adquirint més competències polítiques.

La Generalitat al segle XVI
Com expliquen Arnau Cònsol i Àngel Cases en un article recent, tot i que anteriorment hi havia hagut desacords significatius, la Generalitat va xocar de veritat amb la monarquia dels Àustries en la segona meitat del segle XVI, durant el regnat de Felip II. Per un conflicte de competències entre la Inquisició i les institucions catalanes –la Inquisició no era gens ben vista a Catalunya-, el juliol de 1569, oficials del rei van ocupar la Generalitat i van detenir-ne els diputats.

La desconfiança mútua va anar augmentant, sobretot, a partir de 1585, quan en celebrar-se Corts a Montsó, la Generalitat va descobrir, després de molts anys d’estira-i-arronsa, que les actes d’aquelles Corts catalanes, que havien rebut de Madrid, havien estat manipulades: bàsicament, alguns acords havien desaparegut i d’altres eren falsos, com un augment de sou per als membres del Consell Reial.

La conseqüència fou que la Diputació es va anar consolidant, a ulls de la població, com l’única institució que vetllava pels interessos polítics i econòmics dels catalans, mentre la monarquia s’apuntava a projectes de tipus imperialista –guerres a Europa i colonització d’Amèrica- que portaven indefectiblement la guerra i la misèria al país. Per altra banda, arran de l’afer de les actes manipulades, el virrei va fer empresonar alguns diputats i la gent va cridar visques a la Generalitat i “mort als traïdors de la terra”. Quan la notícia dels aldarulls, que havia provocat la detenció dels diputats, va arribar a Madrid, el rei va considerar que era el moment idoni per enviar-hi tropes: 12.000 soldats, una veritable invasió militar. Però la repressió duta a terme va provocar l’efecte desitjat per Felip II: va crear el pànic i va dividir les autoritats. Alguns diputats, espantats per la violència, van buscar l’entesa amb l’Audiència Reial –màxim organisme judicial controlat pel monarca- i el virrei. Es van arribar a crear dos partits i la Generalitat va arribar a tenir dues seus.

La Generalitat al segle XVII
Va ser el comte duc d’Olivares, en nom de Felip IV, el que va continuar la política que Felip II havia iniciat. Quan el favorit del rei va voler aplicar a Catalunya la “Unión de Armas”, que traduït volia dir que els catalans aportessin recursos per a les seves guerres europees, cosa que les Constitucions catalanes prohibien del tot, la Generalitat s’hi va oposar de manera rotunda. El conflicte és conegut com la Guerra dels Segadors. El final de la guerra va frenar momentàniament els projectes autoritaris de la monarquia, però suposà un retrocés per a la utilització de les competències de la institució.

Els fets van anar d’aquesta manera: un cop acabada la guerra, el 1652, el Principat, com és sabut, va tornar a l’obediència castellana, però la monarquia no va suprimir la Generalitat. Es va estimar més controlar-la des de dintre: inspecció de les finances, supervisió del comandament etc… en definitiva, vigilar estrictament els ressorts de poder del tossut i rebec poble català. La fórmula va ser “la Real reserva”, que, a partir de 1659 obligava a totes les institucions a enviar una llista dels llocs de treball vacants a l’administració al virrei. Aquest enviava l’informe a Madrid, tot indicant les tendències polítiques dels aspirants i així el monarca podia vetar qui li convenia. Va ser d’aquesta manera, com el govern català va passar a mans reialistes, les quals mai no es van oposar a cap decisió dels oficials de Felip IV, encara que anessin contra les Constitucions catalanes, és a dir, contra la llei del país.

La cultura política catalana no desapareix
Però ni els dirigents catalans ni la Generalitat es van resignar mai a la retallada que havia imposat Felip IV. S’hi sumem l’actitud de menyspreu habitual de tots els virreis en l’època de Carles II. S’entén perfectament, doncs, que, a finals, del segle XVII, l’ambient era força carregat a Catalunya. Comencem a comprendre la resistència a ultrança del poble català a la propera guerra: la de Successió, a principis del segle XVIII. A tall d’exemple, encara que és una mica anterior, quan els diputats es van queixar a la Corona, el 1653, la reacció monàrquica en boca del virrei va ser fulminant i ben explícita: “Aqui no vota la razón , sinó la fuerza”.

Com diu Núria Sales a la Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar, cal entendre que Catalunya era un estat de sobirania imperfecta, però estat a la fi, malgrat l’absència i “desnaturalització” del monarca, l’espaiament de les Corts, les massives infraccions de les Constitucions i la supeditació, tot i l’existència d’una separació de corones i de regnes, a una monarquia espanyola de nom però castellana de fets. Tampoc la feblesa demogràfica –entre 250.000 i 350.000 habitants a la primera meitat del segle XVI- no impedien la seva sobirania. La paraula “sobirania, tal com l’entenem actualment es forja en els segles XVI-XVIII a partir d’un mot preexistent, que és simplement un indicador de superioritat –Pallars Sobirà, Casa Sobirana equivalent a Casademunt, per exemple,- i allò que s’acostava més al modern concepte de sobirania era el de “potestat”.

Malgrat l’absentisme del rei, les Corts, segons J.Nadal, es van convocar “cinc vegades en l’època de Ferran el Catòlic, sis en la de Carles I, només dues vegades per Felip II, una per Felip III i cap per Carles II”. Aquesta institució que tenia el poder legislatiu, és a dir elaborar les lleis, no va renunciar mai a les seves prerrogatives en la seva representació “parcial”, que era la Diputació del General. Juntament amb les “Constitucions de Catalunya” constituïen el nucli del govern del país.
Per cert, “constitució” no volia dir el mateix que al segle XIX o en l’actualitat: les Constitucions catalanes no eren unes simples recopilacions de “furs” o altres privilegis (drets), sinó que constituïen “unes lleis generals del regne” i estaven per damunt de la voluntat del rei fins que no fossin acceptades per les Corts. Això està recollit en frases com les següents “ el Rey ab la Cort està per damunt d’ell tot sol”, que vol dir que el rei no pot exercir el poder executiu sense el consentiment de les Corts.

Setge de Barcelona el 1714

La desaparició de la Generalitat
1714: aquell any es produí el final d’una institució de gairebé quatre-cents anys. Amb tot el país ocupat pels borbònics, la Generalitat va tenir un paper molt secundari. Va ser el Consell de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, que s’havia posat de la banda de la causa austriacista, el que tenia el comandament militar.

Formalment, va ser el 16 de setembre d’aquell fatídic any, quan el duc de Berwick, el cap militar, i José Patiño, el cap civil de la ocupació flipista, van convocar els oficials de la Generalitat per a informar-los que la institució quedava “extinguida”, aplicant els Decrets de Nova Planta, que a més extingien també tots el consells i lleis catalanes. Els canvis dinàstics eren relativament freqüents en aquella època, però el que era del tot inusual és que aquest fet signifiqués la desaparició de totes les institucions d’un país.

Curiosament, el desfici per a prohibir el color groc ja es va produir en aquella època. L’explicació la trobem en la figura de Jordi de Darmstadt, un militar alemany simpatitzant de la causa austriacista, que, el 1701, es va convertir en el principal dirigent conspirador contra l’absolutisme borbònic a Catalunya. El 1704 va intentar prendre el control de la capital de Catalunya, però el virrei Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar el va descobrir i va haver de fugir, i es va refugiar a Gibraltar, protegit pels austriacistes. Però pocs mesos després es va embarcar per tornar a Barcelona i defensar la ciutat del setge borbònic. Mentre era fora, exiliat, molts catalans ja l’havien erigit en el defensor del país, i van prendre el color groc –el color de la divisa imperial del príncep- com a símbol de solidaritat amb aquell heroi que havia hagut d’abandonar el país perseguit pels Borbons. Aleshores, milers de barcelonins, però també altres catalans arreu del país van dur llaços grocs i mocadors del mateix color.

Dos segles després
Cal deixar passar dos segles de foscor, fins a principis del segle XX, concretament fins a 1923, per veure una altra intervenció de l’autogovern de Catalunya, no de la Generalitat recuperada, que encara no existia, sinó del seu precedent, la Mancomunitat. Cal reconèixer que aquells anys, a principis dels anys XX, eren molt durs: el final de la primera Guerra Mundial va agreujar terriblement la crisi social i económica, cosa que va propiciar l’aparició del pistolerisme, sobretot a Barcelona.

Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va dur a terme un cop d’estat en forma de dictadura, amb la complicitat del rei Alfons XIII i la simpatia d’una part de la burgesia catalana, espantada per la radicalització social que vivia el país. La revolució russa feia molts pocs anys que havia esclatat i s’estava consolidant.

Aviat aquesta burgesia catalana se’n va penedir, perquè s’havia deixat entabanar pel caràcter del dictador, que era afable, simpàtic, totalment inculte, intel·ligent i amb una gran intuïció per guanyar-se amics, com explica Cambó a les seves “Memòries”. Quan era la màxima autoritat a Catalunya, anava a totes les Festes Majors dels pobles i procurava parlar sempre en català. Ara bé, quan va arribar a Guadalajara, via Madrid, ja havia desaparegut el seu regionalisme, com si hagués de desmuntar les seves simpaties cap a Catalunya, i ràpidament va començar els seus atacs contra les institucions i tradicions populars. Va prohibir, fins i tot, ballar sardanes!

Es va dissoldre la Mancomunitat: per tal de fer més difícil la seva reconstrucció, es van liquidar els seus béns, fins i tot els préstecs que havia demanat. Es va destruir la unitat administrativa de Catalunya, retornant a l’esquarterament provincial. Els professors de tots els centres d’alta cultura, de simpaties catalanistes, van ser expulsats dels seus llocs de treball. Es va suprimir arreu la bandera de Catalunya i les inscripcions en llengua catalana. A tots els catalans que estaven disposats a claudicar, se’ls oferien esplèndides col·locacions en la burocràcia municipal i provincial, regida des de llavors per homes d’esperit anticatalà. Els que es mantenien fidels a la causa de Catalunya eren destituïts inexorablement.

Però les estúpides persecucions dictatorials produïren l’efecte contrari, una revifalla catalanista, que s’anà desplaçant rapidíssimament cap a l’esquerra. La raó era que malgrat que la Lliga no podia ser acusada de col·laboracionista amb la Dictadura, en canvi, havia participat en els últims governs constitucionals, és a dir, els anteriors al cop d’estat de Primo de Rivera. Ras i curt: la ineptitud d’aquests governs era considerada la causa de l’adveniment de la Dictadura.

La Generalitat republicana del segle XX
Amb la caiguda de la Dictadura, el règim de la Restauració (1874-1931) es va enfonsar definitivament. Els republicans espanyols van pactar amb els catalans, l’abolició de la monarquia, la proclamació de la república espanyola i l’autonomia política de Catalunya en el famós Pacte de San Sebastian.

Ara bé, arran dels fets d’octubre de 1934 i el fracàs de la proclamació d’un Estat català (en el marc de la República Federal espanyola), Madrid es va afanyar a suspendre de fet i de dret l’autonomia a partir de gener de 1935. Es va aprofitar per a imposar una dura repressió contra l’esquerra catalana. L’estat de guerra -el 155 de l’època- va facilitar desmantellar les institucions, sense eliminar-les legalment, que era el que pretenia el govern espanyol, tot seguint la política de Felip II. Van designar governadors generals, que actuaven com a “presidents”, fins al 16 de febrer de 1936, quan el president Companys i el govern legítim, després de més d’un any de presó, retornaren al seu lloc a la Generalitat, gràcies a l’èxit a les eleccions del febrer del 36.
En el segle XXI, tot això semblava cosa del passat, perquè no hi havia democràcia, però…

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »