Repescant el passat | La corrupció endèmica
1566
post-template-default,single,single-post,postid-1566,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

La corrupció
endèmica

La càrrega, de Ramon Casas, pintura a l’oli realitzada entre 1899 i 1902, representa l’ambient de tensió social de final del segle XIX

Els ciutadans de l’Estat espanyol contemplem bocabadats, dia sí i dia també, que la corrupció o les pràctiques corruptes afecten gairebé totes les institucions, des de la monarquia fins a una part significativa de les Corporacions locals, dels Governs autonòmics i de tota classe d’organismes dependents de l’Estat central. Podríem dir que es tracta d’una corrupció sistèmica, però també endèmica.

Quan parlem d’una corrupció endèmica no ens referim solament a la que es donava en el franquisme, que no sols era tolerada sinó també propiciada pel Règim, sinó a un tipus de pràctiques fraudulentes que es duien a terme ja molt abans. En aquest article ens referirem a l’època de la I Restauració Borbònica, és a dir, des de finals del segle XIX fins al primer terç del segle XX (1876-1931). No volem pas dir que abans d’aquesta època no existissin, ben al contrari, però durant aquest període es van institucionalitzar, per dir-ho d’alguna manera.

El torn pacífic

Rebobinem cap al 1876: ens trobem Cánovas del Castillo, un polític culte que creia que la prosperitat de la Gran Bretanya, la gran potència de l’època, era el resultat de l’estabilitat política que li proporcionava el seu sistema bipartidista. O sigui que va copiar l’invent -el sistema bipartidista-, però perquè aquest funcionés, a aquella Espanya de finals del segle XIX, era del tot necessari el frau electoral. Va ser batejat com a “torn pacífic” perquè es basava en l’alternança pacífica dels dos partits monàrquics o “dinàstics”. Ara bé, era ben lluny de ser una imitació del sistema britànic i es va arribar a dir que era “una parodia ridícula en que todo era farsa y mentira”. Salvador de Madariaga va descriure Cánovas “com una persona honesta i honorable” però “el més corrupte de la vida política que l’Espanya moderna hagi conegut”.

Tanmateix, en el seu descàrrec cal dir que estava ben decidit a excloure l’exèrcit del poder polític i a consolidar la monarquia dels Borbons, acabada de restaurar, en la figura d’Alfons XII. Volia evitar la situació anterior, la que es donava des de principis del segle XIX, en la qual predominaven els constants “pronunciamientos” de l’exèrcit, la violència social, les guerres civils o carlines, que impedien la consolidació d’un Estat-nació, com França o Gran Bretanya, i la modernització del país. Però el preu va ser la falsificació total de la vida política.

Es va equivocar del tot en el diagnòstic i, per tant, en el tractament: la modernització, és a dir, la industrialització, era contrària als interessos de les classes dominants, bàsicament els grans latifundistes de Castella i d’Andalusia, i per això aquests la frenaven. El frau electoral va permetre durant quasi cinquanta anys que el poder restés en mans de les mateixes famílies que l’havien ostentat abans de 1876. Dinasties senceres, pares, fills i gendres i cunyats monopolitzaven els escons de les Corts i controlaven províncies senceres. Per exemple, la família Figueroa, comte de Romanones, Guadalajara; el magnat del blat, Germán Gamazo, Valladolid; Pedro Rodríguez de la Borbolla, Sevilla, i moltes altres. Només n’és una petita mostra.

Tot era aparent, ni la vida política ni l’econòmica van canviar de manera significativa amb la Restauració. Superficialment les coses anaven relativament bé, però les tensions socials i polítiques creixien per la manca de canvis que apropessin la societat espanyola a la modernitat en la qual es trobaven altres països europeus. I el que es pitjor, aquestes tensions socials no tenien cabuda en el règim polític de la Restauració; no es van canalitzar i, per tant, es van radicalitzar. La prova és que es tractaven com a problemes “de orden público”, no com a problemes polítics. Això va passar tant amb el creixement del moviment obrer com més endavant amb la cristal·lització del catalanisme polític.

Els dos partits

El sistema de fals bipartidisme funcionava gràcies a l’alternança en el poder de dos partits: el Conservador i el Liberal. Cap dels dos tenia una ideologia o unes polítiques clarament definides, sinó que eren grups de notables que representaven els interessos de l’oligarquia terratinent, com afirma l’historiador Paul Preston. Els conservadors vetllaven sobretot per la tranquil·litat del viticultors i olivarers del sud, mentre que els liberals es preocupaven dels interessos dels cultivadors de blat del centre. Les diferències entre ells eren mínimes, i es basaven sobretot en el comerç. Els conservadors eren partidaris del lliure comerç, que representava els interessos dels exportadors de fruita i vi i també dels bascos, que exportaven mineral de ferro. En canvi, els liberals donaven suport als ineficients productors de blat, que volien estar protegits de la competència que els feien els productors internacionals com Canadà, Argentina i Austràlia.

Com funcionava la corrupció ?

La tasca d’assegurar l’elecció dels candidats seleccionats estava en mans dels governadors civils de cada província, els quals s’encarregaven de negociar amb els cacics locals. No és casual que la figura dels governadors civils fos rescatada tant per la Dictadura de Primo de Ribera com per, sobretot, pel Règim Franquista del qual fou una peça política angular. De tota manera, en l’època de la Restauració la clau eren els cacics.

Els cacics, intermediaris privilegiats entre el Govern i els votant, donaven protecció a la família i els amics davant la llei, el fisc o el servei militar, una mica com la Màfia siciliana. Això assegurava la xarxa clientelar que sovint cobria una província sencera. El Govern compensava els interessos del cacic, tot fent una carretera o una línia de ferrocarril allà on al cacic li interessava per a consolidar el seu prestigi a la seva àrea. Cal afegir que, en una època en què el servei militar no era obligatori, tenir la protecció d’un cacic era gairebé una necessitat ineludible per a les famílies pobres, que no podien pagar les 25 pessetes per alliberar els seus fills de ser carn de canó a les guerres colonials -ja fos primer a Cuba i després al Marroc. A més, les condicions dels pobres soldats enviats a lluitar “per la Pàtria” a les colònies eren del tot miserables, sovint no tenien ni calçat, i això es devia, segons els rumors, que l’administració militar també era corrupta i feia negocis amb les partides destinades a la intendència i armament de la guarnició. Se sap que un jove tinent, Primo de Ribera -sí, el futur dictador- estava indignat pel fet que els fusells amb els quals es van armar els rifenys –els habitants del Rif, zona muntanyosa del Marroc, que lluitaven contra l’ocupació espanyola- els els hagués venut el general García y Margallo -sí, el besavi del patriota ex ministre d’Assumptes Exteriors.

A vegades, els funcionaris locals dependents del Ministeri de “Gobernación” es passaven de llestos i falsificaven llistes amb més del 100% electoral, i era força habitual que es publiquessin els resultats abans de celebrar-se les eleccions. Quan es va introduir formalment el sufragi masculí universal, la cosa es va complicar una mica i una solució habitual era incloure persones difuntes en el cens electoral. Tanmateix, a principis del segle XX, els sistemes de frau eren bàsicament la compra de vots i l’exercici de la violència. L’elecció entre aquestes dues opcions depenia, en part, dels recursos financers del grup polític. Els industrials i els propietaris de mines rics del País Basc solien recórrer a la compra, mentre que els cerealistes de Castella la Vella no s‘estaven d’utilitzar tota mena de coaccions, com executar hipoteques o no comprar el blat dels petits productors. A Catalunya aquests tipus de pràctiques també eren freqüents, tot i que el caciquisme era menys habitual que en altres zones.

El sistema corrupte de la Restauració va sobreviure al Desastre del 98 –pèrdua de les restes de l’Imperi–, però l’augment de la competència electoral, com va passar a Catalunya amb l’aparició de la Lliga, va fer que s’intensifiquessin les pràctiques corruptes. Per exemple, pocs anys després de la pèrdua de Cuba, els comptes de la societat March Hermanos revelen pagaments substancials fets a carrabiners, guàrdies civils i espies, així com despeses electorals en suborns.

Uns altres exemples els tenim en la figura del comte de Romanones, tot un personatge de la vida política de principis del segle XX, que va utilitzar la seva immensa fortuna per a crear un arsenal de favors i amenaces que els seus agents feien servir per a comprar vots. Un altre cas rellevant va ser el ministre de Governació el 1907, Juan de la Cierva, al qual l’historiador britànic Paul Preston qualifica d’“infame”, una de les figures més corruptes de la història d’Espanya. Anticatalanista furibund, feia un ús tan descarat de la manipulació electoral que els seus propis companys de partit se sentien incòmodes amb les seves “triquiñuelas”, però no per això deixaven d’aprofitar-se’n per aconseguir el poder. Un cas significatiu va ser el del líder del partit Conservador, Antonio Maura, que pretenia una regeneració autèntica de la política espanyola a principis del segle XX, però que per por a no poder controlar les noves masses electorals va confiar en la manipulació electoral del corrupte Juan de la Cierva, la qual cosa va tacar la seva política de manera inesborrable.

Fins i tot, hi va haver ocasions en què els ministres del Govern participaven activament de la corrupció, no sols de l’electoral sinó de l’econòmica. A tall d’exemple, durant la I Guerra Mundial, el ministre d’Hisenda, Santiago Alba, va amassar una fortuna considerable gràcies a la seva aliança amb el magnat mallorquí Juan March, que obtenia beneficis colossals, tant gràcies a l’exportació d’aliments als bel·ligerants com al seu negoci clau: el contraban de tabac, tot aprofitant l’addicció general a la nicotina dels espanyols.

Per tot plegat, la política a Espanya s’havia convertit en una farsa reservada a una minoria de privilegiats. Una de les conseqüències va ser que el moviment obrer se’n va apartar totalment, sobretot el sector anarquista, que en no veure cap possible sortida a les seves justes reivindicacions, es va anar escorant cap a l’acció directa, cap el terrorisme. Vet aquí la causa, per la qual els anarquistes es declaraven “apolítics”. Volien dir que aquella política, l’única que coneixien, els feia fàstic.

Segons l’historiador Paul Preston (2019), l’època de la Restauració il·lustra clarament la relació entre la corrupció administrativa, la incompetència política i la violència social a Espanya.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:


Translate »