Repescant el passat | La corrupció a Espanya: el franquisme (1)
1945
post-template-default,single,single-post,postid-1945,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,sfsi_actvite_theme_default,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

La corrupció a Espanya:
el franquisme (1)

D’entrada, la corrupció a Espanya s’assumeix amb naturalitat. S’accepta que les pràctiques indecents formin part del paisatge institucional. Certament, hi ha crítiques a les pràctiques corruptes contínues des de l’humor, l’estoïcisme, la indignació i l’autoodi.

La degradació progressiva del sistema de la primera Restauració i el col·lapse moral per a les institucions que va representar la dictadura de Franco van provocar que la corrupció arribés a cotes espectaculars. La ”democràcia”, posterior al franquisme, no ha estat capaç, fins ara, d’impulsar les reformes necessàries per a acabar amb aquesta lacra. Ras i curt: es cert que la corrupció existeix arreu, però en altres països europeus, durant el segle XX, s’han fet profundes reformes estructurals que fan de contrapès i que són força dissuasives, de tal manera que els nivells de corrupció són sensiblement més baixos.

Recentment, Espanya ha suspès en totes les recomanacions que en matèria de corrupció li havia fet el Consell d’Europa. El Grup d’Estats Contra la Corrupció (GRECO) ha elaborat un informe demolidor, en el qual es fa constar que el govern espanyol no ha complert cap de les dinou recomanacions que se li van fer per a millorar la transparència i el funcionament de l’Administració i per a prevenir la corrupció.

Tot i que en el segle XIX la corrupció dels polítics i de l’Administració de l’Estat era ja notable i venia de lluny, la tesi central del llibre que ha publicat fa poc el jutge Joaquim Bosch, “La patria en la cartera”, és que la dictadura de Franco és una clau històrica per a entendre la corrupció a Espanya. Comprendre el pes de la corrupció de l’època franquista no significa atribuir-li la corrupció actual ni passar per alt totes les accions i omissions posteriors dels dirigents “democràtics”. Tanmateix, les seqüeles del franquisme van generar insuficiències institucionals que encara perduren i que les circumstancies de la Transició no van permetre que fossin qüestionades. Cal tenir ben clar que la lluita contra la corrupció no va formar part de cap dels pactes de la Transició.

Per aquesta raó, és important entendre fins a quin punt la corrupció del franquisme va marcar el país espanyol d’una manera tan profunda, que encara ara, no se n’ha pogut desempallegar.

La corrupció franquista

El franquisme va institucionalitzar del tot la corrupció. La victòria dels colpistes, de fet, va permetre una mena de repartiment del botí, a tall de recompensa. En primer lloc, la llarguíssima duració del règim va propiciar uns comportaments sociològics molt favorables a la corrupció. En aquelles quatre dècades, es va produir en el món occidental un immens creixement de l’actuació estatal (tota mena d’infraestructures, carreteres, serveis públics…), però en l’Estat espanyol la intervenció estatal del franquisme va anar acompanyada de tota classe de corrupteles.

D’altra banda, els historiadors que més han analitzat els negocis del dictador, Paul Preston i Ángel Viñas, no dubten a qualificar Franco de corrupte. No cal oblidar que l’escola on s’havia format Franco era la del nord d’Àfrica, que era extraordinàriament corrupta. A més, “el caudillo” va entendre ràpidament que la corrupció dels càrrecs públics era un element que cohesionava el règim. Els interessos solen ser un pegament més potent que la ideologia. S’ha investigat d’on provenia la fortuna de Franco, i la conclusió és que a part dels donatius i de l’apropiació de la denominada Subscripción Nacional per a sufragar les despeses de la guerra, el dictador va decomissar personalment un enorme carregament de cafè que havia enviat el president del Brasil, l’equivalent a 85 milions d’euros del 2011. El cas del Pazo de Meirás és paradigmàtic i és una de les poques actuacions de Franco que s’han pogut jutjar als tribunals.

Per un altre costat, es va fer habitual la pràctica de donar tot tipus de regals al dictador amb l’expectativa d’aconseguir algun tracte favorable o simplement buscant el tràfic d’influències. Paul Preston ha calculat que els donatius entregats a Franco equivaldrien a 4.000 milions de pessetes, uns 24 milions d’euros actuals, però aquest càlcul no inclou els cents de medalles commemoratives que Carmen Franco va decidir convertir en lingots. L’esposa del dictador es va convertir en la gestora d’aquest regals. Preston explica com va condicionar una habitació, de manera que va fer folrar les parets des de dalt a baix amb quaranta columnes de vint calaixos cadascuna on guardava joies, or, plata i pedres precioses. A la mort del dictador, segons Preston, la pròpia Carmen Polo es va encarregar d’embalar i carregar en camions tota mena de joies, antiguitats, quadres i tapissos per traslladar-los a altres propietats de la família o a refugis a l’estranger.

Els tractes de favor als parents dels governants és un “clàssic” en la història de la corrupció. En això el franquisme no va ser cap excepció. Per exemple, com diu Ángel Viñas sobre Nicolás, “el hermano del Generalísimo era sin duda uno de los personajes más corruptos de la época”. Però, el gendre de Franco, el marqués de Villaverde va ser el personatge estrella. Conegut com “el marqués de Vespaverde” per les seves martingales en importació de motos Vespa des d’Itàlia, en va fer de tots colors. Qualsevol empresa sabia que el contacte amb Cristóbal Martínez-Bordiu garantia l’accés directe al Generalísimo.”. La societat va acabar acceptant que els vencedors podien enriquir-se a través de mitjans lícits o il·lícits.

Els sectors empresarials beneficiats pel Règim

Els empresaris que havien donat suport al colp d’estat no necessitaven formar part de l’aparell estatal per a obtenir beneficis econòmics. Simplement en tenien prou amb la captura de l’Estat. Ho va expressar amb total claredat el propi Franco en un discurs a Lugo el 1942: “Nuestra cruzada es la única lucha en la que los ricos que fueron a la guerra salieron más ricos.

Entre els empresaris que van finançar la revolta militar destaca, i molt, Juan March. Mallorquí, havia fet una fortuna immensa amb el contraban i amb la República va creure que els seus interessos estaven en perill. Després de la guerra va rebre un tracte privilegiat: després de molts “chanchullos” es va apoderar de la “Canadenca” i la va convertir en FECSA. L’operació va ser tan rendible que va pagar deu milions per una companyia que ell mateix valorava en mil cinc-cents.

El sector elèctric

Durant el franquisme les empreses elèctriques van aconseguir uns privilegis que són la base del seu poder actual. Vegem un parell de casos prou significatius: Naturgy i Iberdrola.

L’origen de l’actual Naturgy es remunta a la companyia elèctrica FENOSA que va fundar Diego Barrié de la Maza, company de les jornades de pesca i tertúlia en el iot Azor i l’home de palla que era al darrera de totes les activitats econòmiques de Franco, com l’adquisició del Pazo de Meirás i el palau de Cornide a A Coruña. Va aconseguir comprar una eficaç empresa elèctrica gallega d’una manera força tèrbola: es va apropiar de l’empresa després que el seu propietari fos afusellat per ser diputat republicà, com va passar amb tants d’altres represaliats per la dictadura. Va aconseguir que Franco li atorgués el títol, prou pintoresc, de comte de Fenosa, acrònim de Fuerzas Eléctricas del Noroeste Sociedad Anónima. Anys després aquesta societat es va fusionar amb Unión Eléctrica Madrileña i finalment va ser absorbida i va passar a ser Gas Natural Fenosa. Actualment es diu Naturgy, que queda més verd!

Pel que fa a Iberdrola, el seu origen està en l’empresa Hidroeléctrica Española, que també va ser especialment protegida per la dictadura. El seu propietari, José Luís de Oriol, no solament va finançar la revolta franquista sinó que també va comprar directament armament per a les tropes requetés. Al 1941 va ser substituït pel seu fill, José Maria de Oriol y Urquijo, alcalde de Bilbao, designat per Franco. El 1992, es va fusionar amb Iberduero i la societat resultant es va denominar Iberdrola, que és la principal companyia elèctrica espanyola.

Unes poques companyies elèctriques van rebre l’enorme privilegi d’imposar les mesures d’autoregulació que marcaven el funcionament d’un sector tan estratègic. I, ara, són un oligopoli poderosíssim i així ens va…

El sector bancari

Va ser un dels altres sectors que van rebre el favoritisme del règim. Per exemple, es van prendre mesures per impedir la entrada de la banca estrangera i així reservar tot el pastís per a la banca addicta. Mentre que a l’Europa occidental, en la mateixa època, l’estat controlava els bancs i en alguns casos els va nacionalitzar, a Espanya els bancs es van convertir en pràcticament intocables. Era la recompensa pel seu ajut a la victòria de Franco. Van arribar a ser tan poderosos que van controlar les decisions polítiques que els afectaven i així obtenir una regulació financera laxa i favorable.

RENFE, l’altra cara de la moneda

L’única nacionalització que es va produir durant el franquisme va ser la que va crear RENFE. L’Estat va adquirir, durant els anys quaranta, les empreses privades de ferrocarrils, i la raó va ser perquè es trobaven en una situació molt precària. L’Estat va pagar 2.500 milions de pessetes, una quantitat molt per sobre del valor real d’aquestes empreses, perjudicant d’aquesta manera els pressupostos de l’Estat en benefici dels principals accionistes d’aquestes empreses, que, quina casualitat, eren majoritàriament del sector bancari. En aquella Espanya de la postguerra, amb fam, escassesa i penúries, l’Estat va pagar uns indemnitzacions del tot desmesurades per a acontentar els sectors més acomodats d’aquella societat, per contra d’adoptar mesures d’emergència davant la situació social. Era, clarament, una forma més de transvasament de rendes.

El sector de la construcció

Actualment, hi ha empreses constructores molt grans i potents i la majoria cotitzen a l’Ibex-35. Però, el que no és tan conegut és que la majoria van néixer i créixer gràcies a les prebendes que la dictadura els va atorgar, ja que era una manera de premiar la seva fidelitat al règim. Tenim com a exemple el cas d’Huarte, que és paradigmàtic.

El constructor més emblemàtic del règim, José Banús, es va enriquir amb la construcció del Valle de los Caídos mitjançant mà d’obra esclava, de presoners republicans. Ara bé, no va ser l’únic, sinó que el mateix vergonyós sistema va ser utilitzat per Félix Huarte. La seva empresa va ser l’encarregada de construir i aixecar l’elevada creu distintiva del monument. A part de finançar la insurrecció, va dur a terme tota mena d’actuacions constructives a favor de les tropes “nacionals”. Aquest suport decidit el va convertir en un dels constructors més importants del règim. L’empresa Huarte es va fusionar el 1999 amb les societats Obrascón i Laín i va donar lloc a la societat mercantil OHL, actualment propietat de Juan Villar Mir.

Les seqüeles de la corrupció

A partir de 1959, amb l’aprovació del Pla d’Estabilització, quan Espanya va estar a punt de fer fallida en el pagament del deute exterior a causa d’una política basada en la irracionalitat burocràtica d’inspiració totalitària, es va engegar una nova etapa coneguda com a “desarrollismo”. La dimensió potencial de la corrupció va augmentar i els àmbits van canviar. La corrupció més significativa d’aquesta etapa, segons Joaquim Bosch, a més de la vinculada a la construcció que va ser espectacular, va ser la lligada a l’obtenció de crèdits privilegiats, exempcions fiscals i altres privilegis que suposaven reduir els costos de producció o de venda per a les empreses afavorides. Malgrat que aquesta nova corrupció era del tot generalitzada, passava més inadvertida per a l’opinió pública que el flagrant estraperlo o el contraban de postguerra.

Les seqüeles d’aquesta corrupció tan consolidada van deixar una petjada profunda. Aquest tipus de situacions acaben produint desmoralització perquè indueixen a la majoria a creure que les coses no poden ser d’una altra manera i s’acaba assimilant resignadament la corrupció com si fos una maledicció bíblica. Durant la dictadura es va normalitzar la idea que al poder se li ha de pagar el preceptiu peatge i que el tracte de favor és la regla general.

Aquestes concepcions van passar intactes a la societat, que a la mort de Franco, va iniciar el camí cap a la democràcia amb moltes il·lusions , però carregada, sense ser-ne del tot conscient, de pesats llastres.



Translate »