Repescant el passat | Il·lusions i desencís: Montserrat Roig
975
post-template-default,single,single-post,postid-975,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Il·lusions i desencís: Montserrat Roig

Durant el període històric conegut com la Transició, entre una dictadura basada en un règim totalitari que es resistia a morir i una etapa marcada per les manifestacions al carrer i episodis de violència amb morts i ferits –els fets de Vitòria o els de Montejurra, per exemple–, la tensió política estava situada en el que es denominava la reforma o la ruptura amb el règim anterior. La paraula reforma és ben clara, es reforma una cosa amb la intenció de mantenir-la, i aquest era l’objectiu dels franquistes més llestos, mentre que la ruptura amb l’etapa franquista era l’objectiu clar de l’oposició més conseqüent. Finalment, va acabar per imposar-se la reforma –molt modificada dels seus plantejaments inicials gràcies a la pressió del carrer i de l’oposició organitzada–, perquè el paper de l’exèrcit, el que aleshores es denominava “soroll de sabres” va ser determinant i, sobretot, l’aparell de l”estat profund” –jutges i cossos de “seguretat”– és va mantenir intacte. El resultat, una democràcia d’ínfima qualitat, com per dissort estem comprovant amb astorament dia sí, dia també.

Imatge de la manifestació de l’11 de Setembre de 1976, a Sant Boi de Llobregat

Però anem als inicis de la Transició: el 15 de juny de 1977 van tenir lloc les primeres eleccions des del 1936. A Catalunya, la majoria que en va sorgir estava formada per forces polítiques, bàsicament d’esquerres i catalanistes, que exigien el restabliment de la Generalitat i de l’autonomia, dissoltes el 1938 pel dictador Franco. La diada de l’Onze de Setembre del 1976, centenars de milers de catalans es van manifestar a la ciutat de Sant Boi de Llobregat, sota el lema “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. Tot plegat va forçar el govern espanyol, presidit per Adolfo Suárez, a restablir provisionalment la Generalitat, el 29 de setembre de 1977, i a permetre el retorn de l’exili del president Tarradellas, que constituí un govern provisional amb el suport de totes les forces polítiques, que van preparar el text d’un nou Estatut d’Autonomia i les posteriors eleccions de 1980.

L’època d’il·lusió, fruit d’un temps de lluites i esperances, no va estar exempta de mirades crítiques i d’un desencís, especialment remarcable en el món cultural i intel·lectual, per les renúncies i les promeses incomplertes que acumulava el procés democratitzador, especialment tangibles a la llum actual. I llavors només se sabia de la missa la meitat, menys, molt menys de la meitat!

Montserrat Roig, la intel·lectual fortament compromesa amb la lluita antifranquista, ja es va ensumar de què anava tot plegat i en va deixar constància en el fragment de l’article que reproduïm:

Montserrat Roig, fotografiada per la seva amiga i fotoperiodista Pilar Aymerich

Va de debò?

Montserrat Roig. Mundo Diario. 4 d’octubre del 1977

Cal haver-te sentit estrangera dins la teva pàtria; cal haver passat per “provinciana” durant molt de temps, quan pretenies parlar a les assemblees universitàries d’ara farà deu anys; cal haver-te llençat a llegir els teus gairebé d’amagat, com en un ritu;… cal haver anat pel món i sentir-te com els jueus sense ser-ne, haver explicat amb obstinat cansament allò de “sóc catalana i això vol dir…”; cal això i moltes altres coses, latents però indefugibles perquè desitgi, bojament, que els canvis d’ara vagin de debò, que la Generalitat no sigui descafeïnada com temen alguns, que la reculada passi a ser nostàlgia per als qui temen la nostra llibertat.

Cal haver penetrat la veritat dels ulls sense fons de tants i tants exiliats; cal haver-te remuntat amb ells, dins del seu passat, quan, gairebé com ara, creien que el futur seria d’ells; cal haver sentit durant vespres la remor de les seves veus quan, explicant la seva vida privada, et referien el trencaclosques perdut dels somnis col·lectius; cal pensar en els que han mort i en els que sobreviuen encara, en els que ho han fet possible, en els que, gairebé muts, ens han ajudat a guanyar la paraula; cal tot això, doncs, perquè cridis que sí, que ara sí, que no retornin els anys de la por gelada, que callin, que no matin, que se’n vagin, caram! aquests talps que tenen por de la llibertat.

Per això, encara hi ha coses que no m’agraden; encara que només homes, de moment, han de regir els meus destins de dona: encara que entre nosaltres també hi ha que matarien sa mare per un bri de poder; encara que la condició humana ens arrossegarà altra vegada cap a la decepció, penso que tant se val, que prefereixo la decepció del no-res, car per decebre’t també cal l’esperança, penso, doncs, que voldria que fos l’hora definitiva de reconstruir-nos a nosaltres mateixos des del nostre entorn.

Simplement, vull començar a ésser catalana sense haver-ho de dir a cada moment, que formi part de la meva pigmentació. Vull començar a ésser de la meva terra d’una manera tan plena que el salt per a sentir-me ciutadana del món sigui un salt tranquil, ple de serenitat. Com diu l’Antígona de l’Espriu: “Que la maledicció s’acabi entre nosaltres i que el poble, oblidant el que el divideix, pugui començar a treballar”.

Si no és així, més val que pleguem veles…

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:


Translate »