Repescant el passat | I diuen que hi ha una nova Espanya...
457
post-template-default,single,single-post,postid-457,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

I diuen que hi ha una nova Espanya…

Gener 1939. Després de la caiguda de Barcelona el 26 de gener d’aquell any, apareix la “Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos” (DERD) amb la missió d’apoderar-se de tot un món i segrestar el cos i l’anima de les persones. La reconstrucció d’aquells fets es feta en base a les investigacions de la historiadora Neus Moran, facilitada pel periodista Francesc Canosa.

 

Ramón Serrano Suñer, Miguel Mateu i Pla i el general Eliseo Álvarez Arenas saludant la multitud des del cotxe que els portava del Port cap a la Jefatura Provincial del Movimiento al seu pas per la Rambla. 14 de juny de 1939. Pérez de Rozas (AFB)

Per damunt de la DERD hi ha Eliseo Alvárez Arenas, general en cap dels Serveis d’Ocupació, que instaura el Nou Ordre basat en l’exèrcit i la policia. Sota les seves ordres treballen a la DERD al voltant de cent persones, que s’ocupen de diferents tasques: arxiu i classificació, personal, serveis especials i serveis d’escorcoll. Hi col·laboren també desenes de “simpatitzants” del Servei d’Informació. La seva feina consisteix en la confecció de fitxes de persones i de llistats d’objectius.

El mètode de treball és brutal. Entren a les cases i als locals sense trucar ni demanar permís. És el botí de guerra, és clar, segons la seva primitiva concepció de la guerra. Busquen noms, adreces, carnets, papers. Qualsevol cosa pot servir per a perseguir, reprimir i eliminar tota persona i entitat considerada enemiga del règim.

Els objectius: Generalitat, ajuntaments, partits, sindicats, associacions, editorials, diaris, biblioteques, llibreries, escoles, domicilis…, són més de 1600. Entre finals de gener i juny de 1939, és a dir, en poc més de quatre mesos hi ha 1690 escorcolls només a Barcelona. Tota la documentació que van confiscant la van emmagatzemant en locals requisats, i un dia va desaparèixer. Fins ara, se sap que va anar a parar a quatre destins:

1er. Salamanca. Entre juny de 1939 i febrer de 1940 van sortir dels dipòsits de Barcelona, Tarragona, Igualada, Lleida, Linyola… camions i més de dotze trens de mercaderies, carregats de la documentació requisada. Es calcula que eren unes 160 tones entre documents, publicacions, llibres, objectes i fins i tot mobles.

2on. Àvila. Recentment, la publicació al web memoria.cat dels documents de Lluís Companys conservats a l’Arxiu Militar d’Àvila ha generat molt d’interès. Aquests documents ja han estat batejats com els altres papers de Salamanca. Es tracta de documents de la Generalitat, la majoria de 1937: polítics, militars, sobre indústries de guerra, agricultura, cultura i educació. S’hi troba també la correspondència de Lluís Companys i les actes d’algunes sessions del Consell Executiu de la Generalitat entre el 1936 i el 1937. L’àmbit cultural i educatiu és el que està més ben representat. Per exemple hi ha el projecte del Departament de Cultura de creació d’un “Institut de Lletres Catalanes”, un projecte d’estatut de l’Institut de Ciències Naturals de Catalunya, així com papers sobre el salvament de patrimoni artístic durant la guerra.

El juliol del 2004, en plena negociació sobre la devolució a Catalunya dels “papers de Salamanca”, el diari La Razón dedicava tota la portada, dues pàgines i l’editorial a informar que l’arxiu d’Àvila també conservava papers de la Generalitat de Catalunya que, sin embargo, nunca han sido objeto de reclamación alguna por parte de los nacionalistas.

Segons Joaquim Aloy, historiador i impulsor de l’Associació “Memòria i Història de Manresa” caldria no caure en els mateixos errors que en la nomenclatura dels “papers de Salamanca”. Els papers confiscats a Catalunya per les tropes franquistes no són “els papers de Salamanca” o “els papers d’Àvila”, sinó, en tots cas, “papers catalans a Salamanca” o “papers catalans a Àvila”. Així haurien de ser denominats.

El 10 de març de 2015 la Generalitat va instar el govern central a restituir la documentació que actualment es troba a Àvila, i que pertany al seu legítim propietari, el poble de Catalunya. Veurem.

3er: Fahrenhait 451. La crema. La DERD porta a la foguera a Barcelona entre el maig i el setembre de 1939 més de 70 quilos de la documentació robada i requisada.

4art: El robatori pur i dur. Furts, apropiacions i extorsions per part de membres de la DERD. És impossible saber-ne el muntant. Això vol dir, que avui, el 2016, encara hi ha papers, objectes, pisos i locals que pertanyen a persones que no són legítimament els seus propietaris.

Trasllat de caixes amb els ‘papers de Salamanca’, l’any 2006. / Foto: Bernando Pérez

I què se’n va fer de la DERD (1938-1944)? L’evolució de la seva denominació ens explica moltes coses de la continuïtat franquista en la “democràcia actual”. Del 1944 al 1977 passa a ser la “Delegación Nacional de Servicios Documentales”. I, és clar, del 1977 al 1979 passa a denominar-se “Sección de Servicios Documentales”. I del 1979 al 1999 és rebatejada com “Archivo Histórico General de la Guerra Civil Española”. I encara més, del 1999 al 2007 es consolida amb el volgudament neutre títol de “Archivo General de la Guerra Civil”. I a partir de 2007 es denomina “Centro Documental de la Memória Histórica”.

Ara bé, la lluita durant quaranta anys de la formigueta catalana, com diu Francesc Canosa, coneguda com a “Comissió de la Dignitat,” va fer retornar part dels papers. Però a Espanya “la vida sigue igual” que deia aquell…

Nadal 2015: Les Corts de Castella i Lleó han aprovat una declaració institucional: exigeixen a la Generalitat la devolució a l’Arxiu de Salamanca de “tota la documentació indegudament rebuda des del 2006”. El document el signen tots els partits de l’arc parlamentari: PP, PSOE, Ciudadanos, el Grup Mixt (IU, Equo i UPL) i Podemos, que, després, és l’únic partit que ha rectificat. Tal com va el dau, ja veurem…

Ras i curt: és un acte de suport al franquisme, al robatori i als assassinats. Són uns papers plens de sang que van servir per reprimir, condemnar, assassinar i enterrar en vida sers humans. Mentre uns celebraven, una mica distrets, el Nadal del 2015, altres celebraven el Nadal del 1939.

 

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:


Translate »