Repescant el passat | Federalisme, una qüestió de fe?
394
post-template-default,single,single-post,postid-394,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,sfsi_actvite_theme_default,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Federalisme, una qüestió de fe?

Fa pocs dies vaig llegir un article del periodista, que té una bona base històrica, Toni Soler, un fragment de qual em va cridar l’atenció. Deia: …”S’ha tornat a repetir el vell argument: les esquerres espanyoles sedueixen els votants catalans amb promeses, capten els seus vots, obtenen una posició de força, s’obliden del que han promès apel·lant a un bé superior (la derrota de les dretes espanyoles) i, si a Catalunya algú intenta reclamar, se l’acusa d’insolidari. Va passar exactament igual el 1873, quan Lostau va proclamar l’Estat Català, i Pi i Margall el va convèncer que no posés en perill la Primera República. I el 1931, quan a Macià li van dir que l’acte de sobirania del 14 d’abril donaria ales als monàrquics. I el 2004, quan el PSOE de Zapatero va arrasar a Catalunya després d’haver fet la promesa -finalment incomplerta- de donar suport a la reforma de l’Estatut que aprovés el Parlament. Ara som al 2016, i un cop més la reivindicació catalana és utilitzada per interessos aliens. Deu ser la nova política, però el guió és el de sempre. Vivim en una pel·lícula dolenta, previsible; un “remake” de mala qualitat”.

Així com els episodis històrics dels anys trenta i del 2004 m’eren ben coneguts, desconeixia totalment qui era el citat Lostau. Això em va encuriosir i vaig decidir esbrinar-ho. Vet aquí, doncs, el que he trobat i que a continuació refereixo. D’entrada, cal situar els fets en el marc de la I República espanyola. Un context gens fàcil de sintetitzar, més aviat és força embolicat. Però ho intentarem:

El federalisme

El pronunciament militar de 1868, que va desterrar Isabel II, va ser l’inici d’un procés revolucionari, que a Catalunya va tenir un fort caràcter antiborbònic  (crema de retrats de Felip V -considerat destructor de les llibertats de Catalunya- i d’Isabel II, etc.) i republicà. En aquell moment, la Junta Revolucionària de Madrid va ordenar la dissolució de les juntes revolucionàries locals (que eren molt més democràtiques que les de Madrid).

A Barcelona el Club de Federalistes, que havia creat seixanta organitzacions similars per tot Catalunya, va protestar enèrgicament per aquest fet. Els federals de Barcelona es van estrenar, doncs, en la vida pública protestant contra un acte centralitzador de la Junta de Madrid. Més tard, el govern provisional, que s’havia format després dels fets revolucionaris del setembre del 68, va ordenar a les juntes provincials entregar  les armes. I això volia dir, es clar, a l’Espanya del segle XIX, que qui tenia les armes feia la llei, i qui era al govern guanyava les eleccions.

El principal punt del programa federal era la supressió de l’injust i classista sistema de quintes que consistia que l’exèrcit espanyol reclutava els seus efectius entre els nois d’una determinada edat –un de cada cinc, d’aquí prové el nom de “quintes”-, però les classes adinerades podien redimir els seus fills d’anar a la guerra pagant unes substancioses quotes de diners. Per aquesta raó, les “quintes” eren especialment odiades per les classes populars. L’altre punt fort del programa republicà federal era l’abolició de l’impost de “consums”, una mena d’IVA de l’època, que requeia fonamentalment de nou sobre la població amb menys recursos econòmics.

Així, doncs, aquestes revindicacions molt sentides per les classes populars, tant camperoles com urbanes, van fer que l’obrerisme acceptés de ple el republicanisme federal. La contrapartida d’aquesta actitud “social” dels federals va ser una dura crítica contra l’apoliticisme que s’estava estenent entre les files obreres. Com a mostra tenim els escrits de Fernando Garrido que deia “con razón se ha dicho que las víctimas fueron siempre cómplices de sus verdugos; y esto puede aplicarse con justicia a las clases trabajadoras… Por su indiferencia política han contribuido a sostener el despotismo y la corrupción de los reyes…”. En el mateix sentit es conserven cartes de Baldomer Lostau. Aquí, doncs, ens apareix per primer cop l’esmentat Lostau.

Divisió entre els federals

El partit Federal va començar a dividir-se per la qüestió del jurament de la constitució monàrquica de 1869. Uns (els anomenats “intransigents”, segons la terminologia de l’època) es negaven a jurar una constitució monàrquica. Entre ells, Valentí Almirall. D’altres, coneguts com a “benèvols” eren partidaris de jurar la constitució, que traduït volia dir que acceptaven fer pactes i coalicions amb partits àvids de poder i de pressupost. Sona una mica, oi? A més , els “benèvols” acusaven ja, “els intransigents” de ser catalanistes més que federalistes.

És evident, que els “intransigents”, federals igual que els “benèvols”, eren, però, més catalanistes, sense arribar al plantejament de la separació no federativa. Els intransigents, doncs, eren partidaris, de la federació, però partint de la igualtat entre Estats, i aquest era un punt de vital divergència amb els benèvols, els quals, per no esfereir els enemics de la república federal, volien una federació feta des de dalt, des del poder, és a dir, sense passar per la separació prèvia dels Estats hispànics, que, evidentment, posava en perill l’existència del vell Estat espanyol.

La República de 1873

Un cop fracassada l’experiència monàrquica, -la d’Amadeu de Savoia, després de buscar per tot Europa una casa reial que no fossin els detestats Borbons-, es va proclamar la República a principis de 1873, per decisió conjunta de la Cambra de Diputats i del Senat.  Institucions on  predominaven els monàrquics constitucionalistes que van acceptar votar un nou règim, encara que fos republicà, a canvi que els republicans els permetessin participar en el poder, cosa que volia dir, de fet, el dret a continuar participant del pressupost.

A Catalunya tot el republicanisme era federal, cosa molt diferent de la resta de l’Estat on predominava el republicanisme de caire unitari. Els republicans federals catalans van pressionar perquè la nova República es configurés segons el model federal, però la direcció a Madrid, aliada amb els monàrquics constitucionalistes, no ho va acceptar, perquè això hauria donat força real a les ciutats i “regions” amenaçant la de l’Estat central, més el perill revolucionari que això comportava.

A Barcelona aquests fets van contrariar molt els federals intransigents. Finalment el malestar va portar que els diputats provincials presents a la Diputació de Barcelona fessin una proposta demanant la proclamació de l’Estat federal de la província, la convocatòria de noves eleccions i el llicenciament dels soldats. A més, els obrers organitzats s’hi afegiren i anunciaren una gran manifestació per al dia 9 de març de 1873. Uns dies abans, Baldomer  Lostau, per tal d’evitar l’enfrontament directe amb el poder central, va fer una maniobra política que consistia a proposar la dissolució de la Diputació de Barcelona però no la proclamació de l’Estat català en un marc constitucional federal espanyol. Lostau va afirmar que havia accedit a les peticions del  president de la República, Estanislao Figueras, i del cap de files del partit Federal, Pi i Margall, per tal de no perjudicar la nova República i, per tant, posposava per a més endavant la petició. A canvi es prometia la dissolució de l’exèrcit espanyol a Catalunya, cosa que també va quedar posposada ad calendas graecas.

Per acabar, segons el lingüista Pau Vidal, l’etimologia de federació prové del llatí i significa “unió per aliança”,  l’aliança que el matrimoni simbolitza amb l’anell tot conservant la denominació llatina original: fede, fe. Res a veure, doncs, segons el lingüista,  amb la raó, la igualtat i la justa distribució: resulta que federalisme és una qüestió de fe i prou.



Translate »