Repescant el passat | Els botellots i la generació Google
1827
post-template-default,single,single-post,postid-1827,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Els botellots i la generació Google

Macrobotellor a les Festes de la Mercè de Barcelona (Gianlucca Battista)

Aquest estiu la proliferació de botellots descontrolats m’ha fet reflexionar sobre aquest tema i, ja en l’article anterior, apuntava que una possible causa era una derivada molt particular de la joie de vivre, una mena d’erotisme molt especial, típic de les postguerres que es dona arreu, en aquest cas,en la postguerra de la Covid.

Certament, aquest és un element a tenir en compte, però em sembla que paga la pena aprofundir una mica més i tenir present que aquests botellots, cada cop més, van acompanyats de comportaments clarament incívics –festes a vegades multitudinàries, altres no, però en tot cas massives, amb música i gresca a tot volum, sense el mínim respecte cap al dret al descans dels veïns, ocupació d’espais públics de manera desordenada i violenta i últimament amb destrosses importants de mobiliari urbà, sense parlar de restes de brutícia de tota mena que queda per recollir, una mena d’allò “per aquí va passar Atil·la”…

Cal recordar que, cap a l’inici de l’estiu, es va produir una coincidència en el temps entre un nou rebrot del virus amb moltes festes de final de curs. Curiosament el “mass media” -premsa, ràdio, TV-, van començar una campanya de desculpabilització d’aquells individus que havien tingut uns comportaments poc sensats, tenint en compte un context d’una pandèmia tremenda i que clarament estava, encara, fora de control.

Es justificaven aquests comportaments com a naturals per part de gent força jove, ja que- es remarcava que aquests joves havien patit molt durant el confinament i les restriccions imposades a causa de la pandèmia. Segur que això era del tot cert en alguns casos, però els estralls de la Covid es poden trobar en totes les franges d’edat, sobretot en els morts, en els seus familiars i amics, en la gent que ha patit dificultats econòmiques immenses, en la precarització d’un treball ja de per si precari,etc. El missatge era que les depressions i altres problemes mentals feien estralls entre el jovent, com a conseqüència de la reducció de la socialització, dit de manera col·loquial “ per no haver pogut fer una birra amb els amics durant força temps”.

És clar que ha estat fumut per a molts, no exclusivament per als més joves…, però el problema és que aquests s’ho van creure i van jutjar necessari rescabalar-se, és a dir, recuperar el temps perdut… i ningú els va explicar que nombroses generacions del segle XX, de la seva edat, s’havien trobat abocats a unes situacions molt més dures, a matar o morir (Guerra Civil espanyola o la II Guerra Mundial, per exemple) i que, potser, no n’hi havia per tant…

Tot plegat m’ha fet pensar que hi ha un fil conductor entre aquests comportaments lúdico-incivics i el tipus d’educació que han rebut les últimes generacions en els darrers 15 o 20 anys i que jo vaig intentar reflectir fa 10 anys dins el llibre La Generació Google. Com que no hi hagut canvis substancials en el model educatiu ni en el comportament de les famílies, ans el contrari, sinó que més aviat s’han intensificat, francament a mi no m’estranya gens que passi el que passa i que siguem on som…

Sé perfectament que el tema és polèmic i d’entrada vull deixar clar que no es tracta de culpabilitzar, ni tan sols responsabilitzar d’una manera directa una part significativa del jovent actual, sinó de fer paleses les conseqüències del tipus de societat en la qual vivim, simplement a base de l’observació del sistema educatiu vigent i dels pressupòsits en què es recolza.

En parlar de joves, bàsicament de quinze a trenta anys, normalment és fàcil caure en la simplificació. La diversitat i la pluralitat dels joves d’aquesta edat aconsella de rebutjar visions úniques i reduccionistes. En la societat del segle XXI –incerta, amenaçant, però també oberta, amb informació abundant però esbiaixada, plural, tolerant i relativista– d’una banda els joves es caracteritzen com sempre per la força biològica que els empeny cap endavant; per l’altra, hi ha alguns aspectes propis de l’època que val la pena remarcar. Deia a la Generació Google i això, en general, no s’ha revertit gens, més aviat el contrari:

Sense necessitat de transgressió

La permissivitat genera intolerància al NO. La important tasca dels pares i educadors de posar límits, en no ser practicada de manera clara, oberta i constant, ha provocat un dels trets més característics i mal compresos de les noves generacions de casa nostra: la manca de recerca de l’autonomia personal. Si els joves no senten uns límits que els empenyin a buscar el seu espai vital tampoc tenen cap necessitat de transgredir-los. En tot cas es donen transgressions de tipus estèril i infantil acompanyades d’evasió (alcohol, drogues). I ara, macroentrompades, però en el fons és el mateix, només canvia l’escala.

-Una manca de futur en una cultura de la abundància

És clar que les circumstàncies econòmiques –els preus astronòmics dels pisos i la precarietat laboral– no hi han ajudat, però també cal tenir present que això també s’ha donat en altres èpoques i el fenomen no s’ha generalitzat com avui dia. Certament la manca de perspectives vitals i professionals s’han agreujat aquests 10 últims anys, però cal remarcar que les autoritats –tant d’esquerra com de dreta– són incapaces de revertir-ho i, per tant, tenen una tolerància insòlita cap als comportaments clarament incívics (el cas de Barcelona és paradigmàtic). Segur, doncs, que hi ha un fort i just malestar dels joves, només que la manera de canalitzar-lo és ben particular i potser no la més adient.

Formalment molts nois i noies d’avui dia són poc rebels, en el sentit clàssic de la paraula, però manifesten un clar rebuig a les normes i obligacions imposades. Viuen preocupats també per la imatge, sobretot la personal, -l’obsessió creixent pel cos, en alguns casos esdevé patològica- i senten una gran atracció, fins i tot fascinació, per la realitat virtual que acaba sent un veritable refugi.

-Manca de models positius

Totes les cultures, en qualsevol temps i espai, han generat uns models de comportament, de conducta, on els valors que aquella societat volia transmetre a les generacions posteriors quedaven reflectits. N’és un bon exemple el paper que l’heroi i la heroïna de civilitzacions més antigues duien a terme. En el segle XX els joves trobaven aquest rol, en part, en el cinema. En les últimes dècades, els models positius s’han anat diluint mentre que els models negatius, basats en la superficialitat i l’agressivitat, fins i tot la grolleria, s’han anat escampat a través dels mitjans de comunicació de masses… Si no troben models positius opten pels negatius o simplement glamurosos, com personatges impresentables que surten a la televisió o bé, actors, models i jugadors de futbol que, això sí, cobren uns i altres molts diners. La sobreexcitació i la pèrdua de sensibilitat trameses pels mitjans de comunicació són interioritzades, amb gran eficàcia, per una part cada cop més gran de noves fornades. No per tots, sortosament, però el problema rau que cada vegada això es veu amb més naturalitat. I de natural no n’és.

-Drets i deures

… en algun moment de la segona meitat del segle XX, la combinació de drets humans amb la del deure individual, amb la cura d’un mateix, i amb l’esforç personal es va anar diluint. S’iniciava, així, “la cultura dels drets” sense cap mena de contrapartida. Fins i tot, ara, la paraula “deures” no s’ha deslliurat del tot de certa connotació antipàtica, sona a “deures escolars”, a obligacions feixugues i imposades. Això és força lògic tenint en compte que “el desig” –com ja fa anys va constatar Lipovestki- és el motor ideològic de la societat occidental. Per tant, “deures” ens remet a repressió del desig, a alguna cosa intolerable. Sovint en parlar d’aquest tema, de seguida surt allò que “els drets comporten deures,” però en realitat és una figura retòrica, que no s’associa, a la pràctica, a la maduresa, a la responsabilitat, a una convivència harmònica.

…La pedagogia a la societat occidental fins la segona meitat del segle XX, amb poques excepcions, es basava en la submissió de l’alumne, que era un subjecte de deures i no de drets. En el cas espanyol, i també català, -amb algunes excepcions a l’època de la II República- la pedagogia, basada en la subordinació de l’alumne a allò que el professorat i la família consideraven convenient per a ell, es va perllongar més que en altres llocs d’Europa degut al franquisme. La desaparició d’aquest va desprestigiar i arrossegar en el món educatiu qualsevol idea basada en l’autoritat, ni que fos l’autoritat personal i professional, ja que s’associava a la repressió, i aquella idea fou substituïda per una altra de llibertat tremendament individualista i sense cap mena de límits.

…Hem escapat d’una societat autoritària, disciplinària i coercitiva per anar a parar a un egoisme rabiós, a ser esclaus dels objectes, i estar sotmesos només als nostres desitjos més immediats. El resultat és força decebedor.

L’individualisme ferotge

Cal tenir present que l’educació hiperpermissiva i les conductes que se’n deriven es donen en un context on la ideologia neoliberal està present a tot arreu. Així doncs, per què aquests comportaments clarament incívics no es donen en altres països , si més no amb la mateixa intensitat? Crec que una possible explicació rau en què en altres societats, la cultura imperant i uns sistemes educatius molt més sòlids fan de contrapès.

D’altra banda, com han argumentat molts crítics, entre ells l’historiador Enzo Traverso, el neoliberalisme és molt més que un model de societat basat en la desregulació dels fluxos financers, la privatització dels serveis públics i dels sectors estratègics de l’economia, la fi de l’Estat del Benestar i l’augment vertiginós de les desigualtats socials. El neoliberalisme és “una raó del món”, una “conducta de vida” que inclou la competició generalitzada i la remodelació de les relacions socials segons les regles del mercat i la transformació dels individus, induïts a concebre i a conduir les seves vides com a empreses.

Com a mostra, a Espanya,ens trobem que la persona qui millor ha entès com treure rèdit polític de la postguerra de la Covid ha estat la flamant presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Ayuso, perquè a la seva ideologia ultraliberal hi ha sumat una tradició castellana molt antiga del tipus Aznar –“oiga, ¿quién tiene que decirme cuánto he de beber?”- i una profunda intuïció de com una gran part de les últimes generacions anteposen, en general, els seus desitjos personals a les necessitats del bé públic, concepte, aquest últim, força estrany a la cultura espanyola.



Translate »