Repescant el passat | ELS BORBONS COM A FRACÀS 1a part (1714-1808)
La pregunta inicial que ens podem fer: per què s’introdueix aquesta dinastia a Espanya, té una resposta força senzilla. Els motius de les elits de Madrid no són difícils d’entendre, volien fugir de la decadència manifesta de l’Imperi hispànic del segle XVII i introduir reformes per tal de capgirar la situació. Però la realitat ha desmentit aquests propòsits i la història dels Borbons és gairebé la història d’Espanya dels tres últims segles.
1466
post-template-default,single,single-post,postid-1466,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Els Borbons com a fracàs. 1a part (1714-1808)

Carles IV i la seva família pintats per Goya (al fons de la imatge)

Per què s’introdueix la dinastia dels Borbons?

En primer lloc, cal entendre que a finals del segle XVII, en plena decadència, les elits governants de Madrid s’esforçaven per evitar l’ensorrament d’una monarquia materialment esgotada que els podia arrossegar en la seva ruïna. En aquest entorn, el debat era donar suport al candidat amb més possibilitats de mantenir unida la monarquia i amb capacitat d’introduir reformes per capgirar la situació política, econòmica i militar. Per tant, és del tot lògic que s’inclinessin per Felip d’Anjou, -el futur Felip V-, net de Lluís XIV, tot esperant que l’exèrcit de Lluís XIV mantindria íntegra la monarquia hispànica.

La Guerra de Successió: causes

Ara bé, l’opció pel pretendent francès va fer trontollar l’equilibri entre les potències europees, tot afavorint, de manera descarada, França. La resposta dels altres països europeus va ser la guerra: l’anomenada guerra de Successió és, possiblement, la primera guerra mundial, perquè va tenir repercussions a Amèrica, Àfrica i Àsia. A part de ser una guerra europea, també els historiadors la consideren com una primera guerra civil a l’interior del territori peninsular de la monarquia hispànica, particularment entre Castella i la Corona d’Aragó.

A la Corona d’Aragó, però sobretot a Catalunya, el problema es veia amb ulls totalment diferents dels de les elits de Madrid.

D’entrada, Catalunya va ser la principal víctima de les constants guerres amb França des del tractat dels Pirineus del 1659: costos materials, allotjaments i saquejos de tropes. Barcelona va ser ocupada per l’exèrcit gal el 1697 per darrera vegada. Per tant, la simpatia pels francesos i per la possibilitat d’un rei de la dinastia francesa era ben migrada. Aquesta inestabilitat constant no va frenar un creixement econòmic del món litoral basat en el comerç atlàntic amb Holanda i Anglaterra, i l’aiguardent com a producte d’exportació fonamental. Aquests països, socis principals i necessaris del desenvolupament econòmic català, van veure amb molta reticència la creació del temut bloc francohispànic controlat per París.

A Catalunya, la bona voluntat de Felip V per guanyar-se el país celebrant-hi Corts el 1701, aviat va ser substituïda per una política de tarannà absolutista, de poc respecte a les lleis del país i una dura repressió contra el creixent austriacisme. Fins i tot la política econòmica del nou règim, que tallava els vincles atlàntics, posava els sectors econòmics catalans en un carreró sense sortida. Les llavors per a la sublevació catalana del 1705 estaven posades. Les garanties d’ajut anglès i austríac van fer la resta: a l’octubre d’aquell any Barcelona es lliurava a Carles d’Àustria.

Repercussions a Catalunya:
mai un canvi de dinastia va suposar la desaparició de les institucions

Un cop les tropes borbòniques hispanofranceses van guanyar la guerra, les repercussions per a Catalunya van ser insòlites. Els Decrets de Nova Planta, el nou ordenament jurídic i polític, implantat “manu militari” als territoris de la Corona d’Aragó, van tenir conseqüències molt profundes: es va suprimir la Corona d’Aragó com a entitat territorial sobirana de ple dret –fet insòlit que cap canvi dinàstic no havia provocat. Dit d’una altra manera, la guerra a l’interior de la monarquia hispànica no només era de caràcter dinàstic, com alguns historiadors han intentat sostenir: és evident que si Catalunya hagués lluitat per l’Arxiduc austríac, a seques, hauria deposat les armes, quan el 1713 deixa d’onejar la bandera d’aquest. Per altra banda, si Madrid hagués lluitat només per assegurar la corona de Felip V, la repressió de la rebel·lió barcelonina no hauria estat tan dura ni l’hauria simultaniejat un reajustament centralista.

A continuació ens centrarem en els monarques borbònics més significatius entre primers del segle XVIII i primers del segle XIX.

Felip V (1700-1746)

D’entrada, segons l’historiador Carlos Martínez Shaw, el rei patia el que en el segle XVIII es deia “melancolia” i ara en diem trastorn bipolar: testimonis de l’època explicaven que cap als últims anys de la seva vida anava brut i espellifat i amb les butxaques plenes de sargantanes mortes i altres porqueries i el més espectacular símptoma del seu trastorn mental és que es passava moltes nits udolant a la lluna. Aquest trastorn el van heretar alguns dels seus successors.

D’altra banda, la historiografia castellana en estudiar la figura d’aquest monarca va crear la tesi del “reformisme borbònic”, que bàsicament consistia a presentar els Borbons com a reformadors amb un projecte modern enfront dels Àustries, com a representats, aquests últims, de la foscor de l’Antic Règim. Aquesta versió de la suposada bondat de les reformes d’un Felip V modernitzador i quasi il·lustrat, al qual Catalunya deuria la seva empenta econòmica, defensada pels nacionalistes espanyols, amaga, de manera fraudulenta, la conquesta, militarització i brutal repressió que van patir els països de la Corona d’Aragó, .

Els canvis al segle XVIII

Cal tenir present, a més, que els Borbons espanyols, com diu el professor Fontana, van restar del tot ignorants dels canvis que es van anar produint en el comerç colonial, al llarg del segle XVIII, basats en el model anglès. El nou projecte colonial de la monarquia espanyola al segle XVIII va consistir bàsicament a tornar al passat: una mena de reconquesta de les colònies, un “segon imperi” que es va basar en les anomenades “reformes borbòniques”. L’objectiu principal d’aquestes reformes era drenar la major part possible de l’excedent de les colònies cap a la metròpoli, més concretament cap a les butxaques de l’Estat borbònic. Els Borbons, el que volien era augmentar els seus ingressos a base de metalls preciosos, i no es van interessar gens ni mica per les noves formes de comerç. D’aquí ve el fracàs d’aquest “segon imperi”. Ras i curt: hauria calgut un canvi radical del sistema de relacions econòmiques entre la metròpoli i les colònies perquè haguessin funcionat “les reformes borbòniques”, cosa que no es va donar.

Primera conclusió: molt probablement, en el segle XVI, l’opció dels Àustries per un imperi europeu va anar en detriment de la creació d’un Estat modern. Però, l’opció dels Borbons, al segle XVIII, d’incrementar els seus recursos fiscals a base d’esprémer les colònies americanes, no va afavorir gens el creixement econòmic de la península i, en canvi, va estimular el procés d’independència d’aquelles en el segle següent, el XIX. O sigui, cap de les dues dinasties van beneficiar ni políticament ni econòmica els regnes peninsulars que composaven la monarquia hispànica.

Carles III (1759-1788)

Un aspecte positiu a destacar d’aquest monarca és que quan va arribar al tron a Madrid portava anys d’experiència com a governant a Nàpols. Va intentar aplicar “el despotisme il·lustrat”, teoria política de l’època que consistia bàsicament a governar a partir del conegut principi “tot per al poble però sense el poble”, és a dir, introduir reformes des de dalt, per tant, controlables i sense cap perill per a les classes privilegiades de l’Antic Règim. El “despotisme il·lustrat”era més despotisme que il·lustrat. Però, en el cas espanyol, la Il·lustració va arribar tard i va tenir moltes dificultats, per l’hostilitat de les classes privilegiades i la ignorància de la majoria de la població.

L’aplicació del “despotisme il·lustrat” va dur Carles III a impulsar l’obra pública, com per exemple, la construcció de carreteres ( xarxa radial de camins des de Madrid) de la qual el país estava tan mancat, però, és clar, posant les bases del centralisme de les comunicacions a Espanya. Carles III va ser conegut com el “rei- alcalde” per la quantitat d’obres públiques que va dur a terme a la ciutat de Madrid -segons sembla impulsat per la seva dona Ma Amàlia de Saxònia a la qual no li agradava Madrid, perquè estava acostumada a Nàpols, una gran ciutat en aquella època-, però la sobreabundància irracional pressupostària d’aquestes obres va provocar una important fallida.

Durant el seu regnat, a part d’impulsar l’agricultura, també cal destacar l’expulsió dels jesuïtes i les dues disposicions que obligaven que el castellà fos l’única llengua a l’educació a tots els territoris de la península i Ultramar i que advertien, a més, que tots els idiomes que no fossin el castellà serien perseguits arreu de l’Imperi.

Carles IV ( 1788-1808)

Quan esclata la Revolució Francesa, la política de l’Estat de l’època de Carles III canvia radicalment. Amb l’arribada de notícies de França, el nerviosisme de la Corona creix i la recepta per evitar la propagació de les idees revolucionàries a Espanya és l’aïllament. Tant és així que, Floridablanca, ministre, davant de la gravetat dels fets estableix controls a la frontera per impedir l’expansió del fenomen revolucionari. També es posa fi als projectes reformistes del regnat anterior que són substituïts pel conservadorisme i la repressió, fonamentalment a les mans de la Inquisició.

Carles IV, de caràcter abúlic i només interessat en la caça i les arts, aviat va trobar un favorit en què va delegar les tasques de l’Estat i la presa de decisions, Godoy,- un “guaperas” plebeu que tenia encaterinada a la reina- que durà a terme una política erràtica amb freqüents canvis d’aliances europees: primer, va declarar la guerra a Anglaterra (1804), però quan l’esquadra franco-espanyola va ser escombrada per l’anglesa a Trafalgar, el 1805, va modificar la situació ràpidament. Tanmateix, la derrota de Trafalgar va deixar inoperativa l’esquadra espanyola per a afrontar les primeres emancipacions de les colònies americanes. Ras i curt: les conseqüències van ser nefastes.

Al cap d’un parell d’anys, el 1807, Godoy va subscriure el Tractat de Fontainebleau, que va establir el repartiment de Portugal entre França, Espanya i el mateix Godoy – cal tenir present que Portugal era un fidel aliat d’Anglaterra- i també el dret de pas per Espanya de les tropes franceses encarregades de la seva ocupació. Però, és clar, va obrir la porta també a l’ocupació d’Espanya per part de les tropes napoleòniques.

Crisi final del regnat de Carles IV

Amb tantes guerres, la crisi de la Hisenda es va agreujar fins al límit i els ministres de Carles IV es van mostrar incapaços de solucionar-la, ja que el temor a la revolució els impedia introduir les necessàries reformes, que haguessin lesionat els interessos dels estaments privilegiats, base de l’ordre tradicional. Parlant clar, significava fer pagar impostos a la noblesa i al clergat, que n’estaven exempts.

D’altra banda, Napoleó aviat s’adona que els Borbons (Carles IV i el seu fill Ferran) no eren molt desperts , per dir-ho suaument, i en vol treure profit: tot resumint molt els fets del tram final d’aquest regnat, assenyalarem que, el 1808, davant de l’evidència de l’ocupació francesa, Godoy va aconsellar els reis que abandonessin Espanya. Llavors es va esclatar el Motí d’Aranjuez, un aixecament popular contra els reis que va aprofitar la seva presència al palau d’Aranjuez. Godoy va ser empresonat pels amotinats i Carles IV, davant del caire dels esdeveniments, va abdicar en el seu fill Ferran VII d’Espanya.

Napoleó, recelós davant del canvi de monarca i veient que era una oportunitat per fer-se amb el regne d’Espanya, va convocar la família reial espanyola a una trobada a la localitat francesa de Baiona. Tant el pare com el fill hi van caure de quatre potes, i van protagonitzar un dels episodis més esperpèntics i lamentables de la història d’Espanya. Ferran VII, sota la pressió de l’emperador francès, va tornar la corona a Carles IV. Aquest la va lliurar a Napoleó, que va designar nou rei d’Espanya el seu germà Josep Bonaparte. La història d’Espanya l’hi diu de manera molt benèvola “les renúncies de Baiona”…

Conclusió

Les esperances de les elits governants de Madrid de cent anys enrere en la nova dinastia francesa dels Borbons, es van veure del tot defraudades: si els Àustries van mirar molt més pels interessos de la seva Casa que pel dels seus súbdits peninsulars, els Borbons van entregar estúpidament el país a un invasor estranger, tot provocant una guerra, la del Francès o de la Independència, que va devastar el país i va fer inevitable la independència de les colònies americanes.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir
Segueix-nos a:
error


Translate »