Repescant el passat | Els amnèsics, o viure en la mentida
1703
post-template-default,single,single-post,postid-1703,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Els amnèsics,
o viure en la mentida

La veritat necessita ser dita, perquè si no es diu no existeix
Maria Aurèlia Capmany

La sèrie de televisió ‘Un poble francès’ reflecteix com va ser la relació entre alemanys i francesos durant l’ocupació

La veritat té moltes cares, però la mentida només una. És un dels principis amb els quals vaig iniciar aquest blog i el mantinc. Dit d’una altra manera, pot haver-hi diferents interpretacions sobre la història, però els fets són els fets.

He estat llegint un llibre molt recomanable, “Los amnésicos. Historia de una familia europea” de Geraldine Schwarz, publicat per Tusquets Editores. L’autora és una periodista francoalemanya que narra de manera esplèndida el blanqueig del nazisme. Ho fa amb equanimitat, amb una sensibilitat exquisida, sense apriorismes ni morbositat, però amb una busca obsessiva de la veritat. Es centra en la dantesca història dels jueus en el III Reich, tot i que també tracta altres temes enllaçats, com els capítols del llibre que mostren els horrors del nazisme i les reverberacions que va tenir a França i Itàlia i encara té a Àustria, Hongria, Polònia i a l’Alemanya unificada.

Amb un estil planer i una narració que t’atrapa com la millor novel·la de suspens, arrenca preguntant-se com ho van viure els seus avis alemanys, que sense estar ni tan sols afiliats al partit nazi es van beneficiar de l’espoli dels jueus, tot adquirint a baix preu una petita però rendible empresa i van redecorar casa seva amb mobles i porcellanes exquisides, d’origen jueu, d’una qualitat molt superior al seu poder adquisitiu. Geraldine Schwarz es pregunta: ¿Sabien tants i tants adeptes a aquell règim el que estava passant? ¿Ho sabien els seus fills i nets? No veien els seus conciutadans, marcats com anaven amb l’estrella groga, quan anaven camí dels camps de concentració? ¿No sabien que allò significava la mort? ¿Desconeixien que del que s’apropiaven eren riqueses robades a molta gent propera, uns espolis dels quals molts dels beneficiats encara frueixen? ¿No s’interrogaven sobre l’origen de les seves propietats i el preu irrisori que n’havien pagat? ¿No creien que la vida dels jueus sota el nazisme era horrible, i els jueus no eren sants ni malvats, sinó simplement éssers humans? ¿No demanaren mai als seus avis o besavis explicacions de la barbàrie, de les atrocitats i tots ells es van tornar amnèsics?

Com diu l’autora, hi ha moltes maners d’adaptar-se a situacions obscures: des del silenci fins al servilisme. El seu llibre va d’això.

L’actitud alemanya enfront el seu passat

Geraldine Schwartz deixa molt clara la seva posició d’entrada: tots els alemanys, excepte els que es van oposar activament al nazisme, van ser responsables de les atrocitats del III Reich. Analitza en detall l’evolució de l’actitud alemanya davant el seu fosc passat a partir de 1945. Hi distingeix diverses etapes:

· Durant l’època Adenauer (1949-1963) la posició oficial va consistir a negar la col·laboració de la població alemanya amb el nazisme, i al mateix temps, es va produir la integració, sense cap mena de vergonya, d’antics quadres nazis en llocs rectors de la nova República Federal. Això en gran part va ser degut a l’inici de la Guerra Freda i a les necessitats dels aliats, sobretot els americans, –que l’autora reconeix que els dos primers anys, a partir del 1945, són els que van practicar una política de desnazificació més clara– de la reconstrucció econòmica d’Alemanya i de la seva lluita contra un nou enemic, els comunistes.

· A partir dels anys 60, una nova generació, la del pare de l’autora, es va començar a fer preguntes, fet al qual va contribuir molt la revolta estudiantil i el clima de llibertat sexual de l’època. Una aportació fonamental va ser la de l’Escola de Frankfurt que, amb potents pensadors filosòfics, va començar a denunciar de manera clara el passat nazi del país.

· En els anys 80 es va produir el que es va anomenar la disputa dels historiadors. Bàsicament, es van enfrontar dues posicions: la més conservadora proclamava que el nazisme va ser un desvarieig circumstancial obra d’un grup de criminals. Altres historiadors assenyalaven que darrere del nazisme hi havia la cultura nacionalista militarista i bel·ligerant del II Reich, o sigui l’època imperial anterior a la Primera Guerra Mundial. Aquella polèmica va fer sortir els records sepultats i Alemanya es va convertir en l’excepció en la forma de processar el seu passat. Així s’explica la reacció de la cancellera Àngela Merkel i l’acollida entusiasta als trens de refugiats del 2015. Era un intent de redimir, si això fora possible, els trens de 1942-1944 que van portar els jueus i altres indesitjables als camps d’extermini.

Com a conclusió, Alemanya ha construït una democràcia més sòlida del que s’esperava, gràcies en part a un gran treball de memòria. No a unes polítiques de “memòria històrica” de pa sucat amb oli, com les que s’han donat i es donen a Espanya. Una gran part dels alemanys han interioritzat uns valors i un esperit crític que són la base da la seva democràcia.

Dolça França

La periodista franco-alemanya no només tenia avis col·laboradors dels nazis per via paterna, sinó que el seu avi matern francès havia estat un gendarme a les ordres de Vichy durant l’ocupació alemanya. Va morir quan ella tenia 10 anys, per tant abans que ella pogués interrogar-lo, però es va adonar que a França, on ella vivia, les responsabilitats per la col·laboració amb els nazis van anar de tota una altra manera.

D’entrada, de Gaulle va fer amb el passat francès una mica el mateix que Adenauer, però a la inversa, fent creure que tots els francesos havien estat resistents. Això era una mentida. Aquest embelliment del paper galdós de França va durar molts anys. La realitat era tot una altra: el govern de Vichy va col·laborar estretament amb els ocupants nazis, sobretot, amb la deportació vil dels jueus francesos o que vivien a França.

És veritat, tanmateix, que després de l’Alliberament es va produir un gran esclat a França contra els col·laboracionistes. Alguns hi van deixar la pell, però d’altres, com a Alemanya, al cap de poc temps ocupaven càrrecs importants a l’Administració.

Fins l’any 1973, en què es va publicar el llibre La France de Vichy del historiador americà Robert O. Paxon, basat en d’arxius alemanys i nord-americans, no va sortir a la llum el que els arxius francesos mantenien amagat. La Resistència activa mai no va passar del 2% de la població. També desmuntava el mite que els alemanys havien volgut imposar la seva ideologia a França. La França de Petain, a Vichy, tenia molt en comú amb el nou ordre alemany: des de l’antisemitisme fins al rebuig del parlamentarisme i la República.

L’amnèsia a Espanya

I pel que fa al cas d’Espanya, què? Certament, Espanya no va participar a la II Guerra Mundial, però, just abans, va viure una guerra civil, provocada per l’alzaminento d’uns militars, clarament influïts pel feixisme europeu, contra una República, totalment legal. Fet històric indiscutible, que sovint s’intenta obviar.

Aquesta guerra incivil, bàrbara, cruel i despietada, a diferència del III Reich alemany, va ser molt més ideològica que ètnica, és a dir, el tema dels jueus era un simple afegitó per complaure els compinches feixistes, i va desembocar en un sistema totalitari, no en una simple dictadura, llarg –quaranta anys–, cruel, caspós, bèstia que, a més a més, pretenia, si més no en els primers temps, tornar a muntar un imperi.

És evident que aquest sistema totalitari no es va mantenir tant de temps només a base d’una repressió ferotge, que les noves generacions –de menys de 45 anys– ignoren o en tenen una visió molt superficial, sinó que de la mateixa manera que a l’Alemanya nazi, molta gent hi va col·laborar, ja sigui per conformisme, per raons econòmiques o per l’assumpció de la ideologia nacionalcatòlica. Ras i curt: tota aquesta gent van fer el mateix paper que els avis de l’autora del llibre citat Los amnésicos, és a dir, eren Mitläufer espanyols, que es pot traduir com persones “que segueixen el corrent”. Però, a diferència dels amnèsics alemanys, ningú no els va demanar comptes, ni ara ni mai.

Ara bé, aquestes persones van contribuir en gran manera, segurament sense una intenció deliberada, al fracàs ara del tot evident de la Transició. L’argument que sovint s’utilitza, que hi havia una consciència general de no repetir els horrors d’aquella guerra terrible, és parcialment cert, però no invalida, de cap manera, el fet que a la majoria dels Mitläufer espanyols ja els va estar bé un blanqueig del franquisme: aquest va consistir en un desmantellament purament decoratiu de l’estructura institucional de la dictadura, tot suprimint els símbols més ostentosos, però renunciant a cap mena de depuració. I, a sobre, es va justificar que, en aquella tragèdia passada, tots hi havien tingut alguna mena de culpa, la qual cosa era radicalment falsa, perquè la causa i l’únic origen va ser el cop militar.

I ara, a molts els produeix estranyesa que el franquisme suri per tot arreu: judicatura, exèrcit, forces de seguretat i molts altres, a més, dels nets dels falangistes i feixistes que treuen el cap en la seva pitjor versió, la de Vox, però, no oblidem que van de bracet amb una colla de milers i milions d’espanyols, que fan cara d’amnèsics i que s’apunten a versions semi-feixistes, o sense semi, del tipus PP o C,s. Quan les vaques eren grasses i la democràcia, a través de la UE, feia arribar a moltes d’aquestes mans milers i milions d’euros, visca la democràcia! Ara que això ha canviat radicalment , surt el que hi havia. És del tot natural: a Espanya, mai dels mais, no s’ha perseguit el franquisme, variant espanyola i rància del feixisme. Ara, és evident que a diferència dels nazis, els franquistes van guanyar la guerra.

Només cal llegir el llibre de l’autora franco-alemanya, d’una total honestedat intel·lectual i sense gens ni mica d’esperit venjatiu, per a comprendre que l’eradicació del nazisme, encara que no sigui del tot completa, deu molt a la proscripció d’aquesta nefasta ideologia en tots els camps, des de l’escola fins al sistema judicial i als cossos de seguretat. Un esforç immens que, de manera gairebé increïble, ha donat els seus fruits: la democratització d’una gran part del poble alemany. Es podria considerar un miracle, però és molt més senzill: voluntat, coratge, determinació i ganes d’eliminar les arrels d’una època terrible. Perquè els alemanys han après que el passat pesa molt i tendeix a repetir-se, sobretot, si se’l vol ignorar o simplement blanquejar. És el cas espanyol. Com es pot comparar, per posar un exemple, l’obligació de participar en debats sobre el perquè del nazisme a tots els alumnes alemanys de secundària, durant més de 50 anys, i el que ha succeït i succeeix, ara mateix, a l’escola espanyola? ¿Com és que l’esvàstica no està prohibida en l’ultima Llei de Memòria històrica, promoguda pel PSOE?

Guillem López Casasnovas, catedràtic de la UPF, va escriure, fa cosa d’una any, un article, “Tot s’hi val”, que em va posar sobre la pista del llibre, però que conclou amb aquestes paraules: “Es tracta d’un llibre meravellós, que acaba, ai!, amb un epíleg d’Álvarez Junco, que escriu en clau espanyola el que a ell li inspira el text… ves per on, Álvarez Junco extreu de la dictadura allò que considera que s’hi pot homologar en l’actualitat: la persecució de la llengua espanyola a Catalunya!!!! La veritat és que m’he quedat de pedra. Primer, perquè no entenc per quina raó l’editorial Tusquets ha encarregat aquest epíleg sobreafegit, que altrament canta com una cigala. Diu: […] pero hoy, con la democracia consolidada, ha estallado en Cataluña el problema más grave con que se enfrenta el país, alrededor de una reivindicación de la independencia alimentada por otra visión simplificadora [com la del nazisme, s’entén] y victimista del pasado, impulsando políticas lingüísticas de fomento del catalán que recuerdan a las franquistas en pro del castellano”…

I afegeix López Casasnovas: “¿És conscient l’autora que Tusquets ha fet aquest afegitó a l’obra? No ho veig entre els agraïments. ¿S’ha llegit amb detall el seu contingut? ¿Hi està d’acord? ¿No és aquesta una banalització del feixisme com la que la periodista intenta combatre? No ho sé… Però em queda la idea que, com en tantes altres coses que veiem en els nostres dies, per a alguns sembla que tot s’hi val”.

Vassili Grosmann a Vida i destí diu… “tot el que és viu és irrepetible. És impossible que dos éssers humans, dos rosers silvestres siguin idèntics… La vida s’extingeix allà on hi ha l’afany d’esborrar les diferències i les particularitats mitjançant la violència”.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »