Repescant el passat | Remodelant el passat: “El règim del 78”
1816
post-template-default,single,single-post,postid-1816,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Remodelant el passat: “El règim del 78”

“M’indigna que es parli del règim del 78. M’emprenya molt. És una injustícia. Ara resulta que tot va ser un conjunt d’omissions i un atac col·lectiu d’amnèsia i no sé quantes coses més. Critiquen el rei Joan Carles, critiquen la Transició… Quina irresponsabilitat! No podíem fer altra cosa. Vull dir que efectivament no podíem explicar “tota” la veritat i encara menys actuar coherentment en relació a “tota la veritat”. És clar que van fer plantejaments esbiaixats. Però no podíem fer res més… l les coses van anar com van anar i no hi podíem fer res”.

Omissions comprensives

Així s’exclama un dels protagonistes de l’obra que ha publicat recentment Ferran Sáez, Els morts riallers, però que va escriure als anys 90, quan la Transició espanyola era una cosa sagrada, intocable i, per tant, el llibre era impublicable.

Aquest protagonista, un editor de “biografies comprensives”, explica amb pèls i senyals com va anar el dau. Bàsicament, se centra en l’explicació i justificació de la vida de dos personatges sinistres, els quals aprofitant la postguerra es van enriquir amb pràctiques d’allò més repulsives, però que a finals de la seva vida aconsegueixen –quan es produeix allò que, de manera pudorosa, es deia el “fet biològic”, és a dir la mort de Franco- reescriure la seva pròpia història i convertir-se en uns dels Artífexs de la Transició –títol de la col·lecció on van aparèixer les seves “biografies modulades” o en la homòloga en castellà “Artífices de la Transición”. D’aquí el títol del llibre de Ferran Sáez El morts riallers, de com aquests personatges van passar avall feliços com un gínjol…

Les crítiques van ser magnífiques i l’editorial va passar d’estar ofegada econòmicament a fer-se d’or. Totes les ressenyes –Tele/Exprés, El País, etc.., segons l’autor– utilitzaven les mateixes expressions: “reconciliació”, “cauteritzar velles ferides”, “una democràcia naixent”, “un exercici d’honestedat”. Van contribuir a consolidar el mite de l’“aperturisme” d’una manera magnífica i sòlida. Tot plegat era inversemblant, però, és clar, l’evolució no va ser dissenyada per a ser coherent, sinó per a sobreviure. No sabem si això Darwin ho sabia, però els polítics de la Transició espanyola, segur que sí.

El relleu

Un dels aspectes més divertits alhora que il·luminador és l’explicació de la trajectòria del fill d’un d’aquests “biografiats”, un tal Eudaldo María Ubach de Planelles, anomenat “Daldo” en la seva infància, però que quan olora que les coses estan canviant es fa dir “Dadi” i aprèn a correcuita el català.

Els Ubach de Planelles estaven convençuts que no havien robar res: simplement van aprofitar els béns dels que se n’havien anat –en aquells temps els “exiliats” no existien, una mica com ara i tot plegat ho van fer amb el consentiment de l’autoritat. Aquells robatoris legals es basaven en una expropiació seguida d’una subhasta que normalment només tenia un sol·licitador.

Curiosament, el pare d’en Dadi quan va tornar de la guerra es deia simplement Ubach Planelles, sense cap “de”, però ja se sap que els funcionaris del Registre Civil llavors estaven tan mal pagats…

Però l’Eudald Ubach de Planelles, llavors Dadi, no volia ser només l’amo d’un grup industrial i prou: volia manar de debò. Per això necessitava dues coses: anar-se’n a Madrid i renegar públicament del seu pare. I el joc i va sortir bé, tot utilitzant una retòrica revolucionària marxista, retòrica tan sols, eh?, típica de l’època, i finalment va resultar que els obrers de la fàbrica familiar militaven al seu mateix partit, quan n’era el propietari! I, a més, va sortir diputat. Rodó. Va començar a escriure articles esmolats a El País tot utilitzant llocs comuns del tipus: “a les guerres no hi ha vencedors i vençuts, tothom hi surt perdent… bla,bla,bla…”.

A partir del 1980 va anar afegint altres elements al seu discurs esquerranós. “Hay una lengua pequeña y ensimismada y otra que es universal. Hay una lengua de la burguesía y otra que pertenece a los trabajadores. Hay una lengua que separa y otra que une. Hay una lengua que apunta al pasado y otra que, en cambio, se proyecta al futuro. ¿Y todavía queda alguien que dude sobre cuál debería ser hoy el idioma vehicular en las escuelas de Cataluña?”. El 1981, fou un dels impulsors del manifest Para entendernos . Començava així: “La lengua de la burguesía catalana no es la misma que la de sus trabajadores”. Es tractava d’un atac frontal contra la immersió lingüística. En el fons, deia el mateix, exactament el mateix, que els franquistes que van entrar per la Diagonal el gener del 39, però ho feia amb un llenguatge d’esquerres. A Madrid, estaven entusiasmats.

Dadi no s’ho acabava de creure que tot allò hagués estat tan fàcil, tan elemental! Es va adonar que, al cap i a la fi, havia estat coherent i fidel a les seves idees: qui li podia negar que no havia participat en la lluita de classes si n’acabava de salvar una, de classe? Tot just la seva, i quan estava en perill de mort.

Guanyar la postguerra

A diferència d’una opinió força generalitzada, les veritables batalles on es decideix qui tallarà el bacallà en el futur acostumen a produir-se quan les armes han callat. A les postguerres es poden donar combats duríssims, de resultat incert, que a vegades duren dècades. L’arma més apropiada i eficaç en la postguerra consisteix a saber doblegar-se en el moment oportú davant de certes persones.

Les postguerres fan repensar el símbols i també fan aflorar la intel·ligència, l’egoisme, el cinisme i una molt particular joie de vivre, una mena d’erotisme molt especial, típic de la postguerra, que potser té a veure amb l’emergència de nous símbols i la putrefacció dels vells. Tot plegat és absolutament previsible i passa a tot arreu.

A finals dels anys 70, a Catalunya i encara més a Espanya, les persones que havien guanyat la postguerra no les tenien totes: es pensaven que la gent recordaria certes coses i elles en sortirien escaldades. Però no va ser així, sinó tot al contrari. A començaments dels anys 80, ja no tenien por de res. Se sabien impunes. La impunitat és com una mena de droga d’efectes molt ràpids. El qui la tasta, es converteix en addicte i repeteix una vegada i una altra.

Primer havien guanyat la postguerra -a base d’extorsions, robatoris, delacions, un sistema infal·lible, negocis molt i molt bruts i fins i tot fent desaparèixer del món dels vius persones que els incomodaven- , però ara tenien l’oportunitat de modular el record i fer veure que havien perdut la guerra retroactivament, a base de “biografies comprensives”. Fins i tot es podien permetre el luxe de fer retrets –com buscar morts per part dels parents- des de l’altura moral que només fa possible l’amnèsia col·lectiva.

Les dues postguerres actuals

Doncs, sí, encara que no ho sembli vivim immersos en dues postguerres, la del Procés català i la del Covid i això explica algunes coses.

Pel que fa a la postguerra del Procés –que s’havia de produir fatalment després dels fets extraordinaris del 2017–, és ben clar que tota una sèrie d’individus, del tipus Daldo/Dadi, fan una cosa semblant: intentar degradar els fets, fer veure que ells són, sobretot, persones sensates, utilitzar la mala fe i el cinisme, la tergiversació conscient, tot per tocar una miqueta de poder, encara que sigui tan migrat com l’autonòmic a Catalunya actualment. I, a més, la majoria són prou ineptes. Força previsible.

En canvi, a la política espanyola tot és molt més clar. Després de 40 anys fent el “paripé” democràtic, ara, amb tota tranquil·litat, sabent-se del tot impunes s’han tret la careta, això sí, sense emprenyar massa la “mama Europa”, que afluixa la pasta. Tant els fills i néts dels guanyadors de la postguerra, com tota una sèrie d’arribistes, formalment d’esquerres, amb moltes ganes de remenar les cireres, es passegen tranquil·lament, com a depredadors de raça que són, amb total impunitat. Copen totes les institucions, tant polítiques, econòmiques com judicials. Aleshores per què han de dissimular? Són els hereus del franquisme i n’estan ben orgullosos.

Quant a la postguerra del Covid, ha estat una ocasió d’or, que han aprofitat alguns sectors del tipus Ayuso, amb una barra descomunal, per a apropiar-se de la paraula “llibertat” i d’altres han intentat amb resultats desiguals, aprofitant allò que “el Pisuerga pasa por Valladolid” per a reforçar l’autoritarisme i el centralisme de l’Estat….

Ah!, i allò que dèiem, una postguerra genera sempre una certa joie de vivre, es manifesta obertament amb els famosos “botellots” descontrolats…, però d’això ja en parlaren un altre dia…



Translate »