Repescant el passat | El futur de les pensions
528
post-template-default,single,single-post,postid-528,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

El futur de les pensions

reforma pensionesEs comenta sovint que el sistema de les pensions es troba en crisi, que no és sostenible i que a mig termini, i fins i tot abans, la Seguretat Social no podrà afrontar el seu pagament. Ara bé, el tema de les pensions és particularment sensible (actualment moltes famílies subsisteixen gràcies a les pensions dels pares o dels avis, ja sigui en metàl·lic o en espècies –via tupper, per parlar d’un exemple prou comú i conegut-) i per tant aquest tema s’ha prestat i es presta a molta demagògia i confusió. La pretensió és, tan sols, oferir una senzilla i raonable dimensió del problema, realment complex.

'Capital', un ensayo de Thomas Piketty

‘Capital’, un ensayo de Thomas Piketty

Per una banda, una de les conclusions a què l’economista Thomas Pikety ha arribat en el seu llibre El capital en el segle XXI –autèntic bestseller del 2014- és que les dècades centrals del segle XX han estat una anomalia. Això vol dir, que de la fi de la II Guerra Mundial, el 1945, fins a la caiguda del Mur a Berlín, el 1989, passant per les crisis energètiques dels 70, les economies i societats occidentals van viure una situació privilegiada que no s’havia donat en cap altra època històrica.

Carles Boix, també, en un article recent apuntava que a partir de 1945 es va donar un període (amb força retard en el cas d’Espanya a causa del franquisme) que va permetre combinar capitalisme i redistribució a través d’un estat del benestar que reforçava el mercat. Tanmateix, explica Boix, la sortida de centenars de milers de persones de la pobresa a Àsia i a altres del llocs del món (països emergents) a partir de 1970 ha suposat una desestabilització absoluta del sistema excepcional de la postguerra. Això, més la informatització i digitalització de l’economia, que comporta la progressiva automatització i desaparició de molts llocs de treball, està produint la destrucció no només del teixit industrial occidental sinó també del teixit social amb la irrupció de la desigualtat.

Catalunya i sobretot Espanya no són una excepció. La seva especialització històrica en sectors productius de valor afegit baix o mitjà basats en l’ús intensiu de mà d’obra (tèxtils, mobles, joguines, construcció, etc…) les ha fet particularment vulnerables a aquestes transformacions. Cal recordar que les pensions a Espanya són un d’aquells aspectes de l’estat del benestar que les generacions, que van viure la seva maduresa a la primera meitat del segle XX, gairebé no van tastar. Per aquesta raó, van néixer ja a finals del segle XIX les Caixes d’Estalvis i de Pensions…I ara, nosaltres amb raó, ens preguntem si els nostres fills en gaudiran i, fins i tot si nosaltres, que ja en som beneficiaris, quant de temps ho podrem fer i amb quina quantitat…

Espanya

En primer lloc, cal insistir en un tema prou conegut, però que és bàsic per entendre el sistema de funcionament de les pensions a Espanya. El sistema de la Seguretat Social espanyola és un sistema de repartiment: això vol dir que les cotitzacions que recapta en cada moment serveixen per afrontar les pensions que s’han de pagar. Per tant en el cas espanyol no existeix una borsa, un fons d’on s’extreuen mensualment l’import de les pensions. Per contra en els sistemes de capitalització, les aportacions van a parar a un fons individualitzat que s’inverteix (generalment en actius financers) i, en el moment que s’origina el dret a pensió, les prestacions es paguen amb el capital estalviat. Un exemple de sistema de capitalització són els plans i fons de pensions individuals.

En aquest moment, cal partir del fet que actualment la S.S. espanyola està en fals, perquè les pensions i les prestacions que està pagant són un 22% superiors a les contribucions que està recaptant. Aquesta diferència s’està “eixugant” recorrent a la “guardiola” que es va acumular entre els anys 2000 i 2011.

Però, quins són els factors determinants perquè les cotitzacions arribin a cobrir les pensions. Bàsicament tres: la natalitat de fa una generació (quantes persones en edat laboral hi ha en relació a les que estan en edat de jubilació), la taxa d’atur (quantes de les que haurien d’estar treballant ho estan fent) i la productivitat (relació entre els sous del treballadors actuals i els que tenien els pensionistes, perquè els primers determinen la quantitat que es pot pagar i els segons el dret a una determinada pensió).

Pel que fa a la natalitat, a curt termini, vivim un època molt favorable, perquè el màxim de la natalitat es va assolir el 1974, que correspon a les persones que ara tenen 40 anys i, per tant, estan en plena etapa laboral. Malgrat això, la S.S. espanyola està en dèficit perquè Espanya és un país amb una taxa d’atur persistentment elevada (durant els últims trenta anys un de cada tres ha superat el 18% d’atur) i amb salaris massa baixos. A partir d’ara, les coses segurament poden empitjorar: en primer lloc, perquè la generació nascuda en els 70 ha tingut pocs fills i la immigració en ocupar, en general, llocs de baixa qualificació i mal pagats no ha alterat substancialment el problema; en segon lloc, perquè la proporció de joves que abandonen l’ESO triplica els índexs dels països més endreçats d’Europa: i en tercer lloc, perquè la riuada de diners que ha entrat a Espanya en les últimes dècades, i que en bona part es deuen, no s’han invertit de manera productiva. Probablement el sistema espanyol de pensions està abocat al col·lapse perquè aviat hi haurà pocs treballadors per a mantenir els jubilats i perquè seran poc productius

Analitzem-ho amb més detall: segons les prediccions de l’ Institut Nacional d’Estadística (INE) per al 2029 (màxim horitzó sobre el qual s’atreveix a fer estimacions a llarg termini), la relació entre població laboral i en edat de jubilació haurà passat de 3,6 a 3. Miquel Puig fa la hipòtesi que la productivitat evolucionarà com en els últims 20 anys i que l’atur haurà baixat al 10%, per tant, el dèficit seguirà estant, com aram al voltant del 20%. En aquesta situació la “guardiola” s’haurà exhaurit i per equilibrar el sistema, o bé les pensions hauran de perdre un 20% del seu poder adquisitiu o bé l’edat de jubilació haurà d’arribar als 70 anys. Tot plegat porta a concloure a M. Puig que el problema de les pensions no és sinó una manifestació més del model productiu de llocs de treball poc qualificats i mal remunerats que es va adoptar a Espanya un cop es va acabar la reconversió industrial dels 80. Sense una reorientació cap un model més productiu, el sistema de pensions només serà sostenible endarrerint l’edat de jubilació.

Catalunya

Es diu que la posició dels pensionistes catalans seria més favorable en una Catalunya independent que dins del sistema espanyol. En canvi, la ministra Báñez feia uns mesos advertia (i ara ha sortit amb l’estirabot delirant que gràcies a la solidaritat dels espanyols es paguen les pensions a Catalunya) que Catalunya no podria afrontar les prestacions perquè justament ara aquestes superen les contribucions que s’hi recapten. De fet, totes dues coses són certes. Cal recordar que en tractar-se d’un sistema de repartiment en què els ingressos de cada moment paguen les prestacions de cada moment, és fonamental conèixer el saldo (és a dir, els ingressos menys les despeses).

A Catalunya el saldo acumulat de la Seguretat Social en el període 1995- 2010 és positiu amb 24.774 milions d’euros, mentre que a la resta de l’Estat seria negatiu amb -86.332 milions d’euros. Amb la crisi econòmica el sistema ha entrat en dèficit, però aquest dèficit és molt superior a la resta de l’Estat (per exemple el 2010, any en el qual el dèficit s’accentuà, les prestacions van superar les contribucions en un 5% a Catalunya, mentre en la resta del conjunt espanyol ho van fer en un 21%. (Font: Elisenda Paluzie).

Quines són les raons d’aquesta diferència? Per la banda dels ingressos hi ha dos factors: una major taxa d’ocupació i un major PIB per ocupat (més productivitat). Pel costat de la despesa, la conclusió és interessant: a Catalunya la despesa en pensions és superior, en termes de PIB, a la de la resta de l’Estat, perquè hi ha una taxa de cobertura major (més gent que cobren pensions), cosa lògica tenint en compte que hi ha més ocupació. Quant a la demografia, la població catalana és relativament més jove que l’espanyola en conjunt, bàsicament perquè ha rebut més immigració.

Així doncs, la Seguretat Social a Catalunya genera més ingressos i més despeses. Però, el saldo és favorable o no? La resposta, segons l’economista Miquel Puig, és que el sistema està ara en dèficit a Catalunya, però aquest dèficit és la meitat que en el conjunt espanyol: del 10%. La raó fonamental és que la taxa d’atur és més baixa a Catalunya (la taxa d’activitat també és una mica més alta, però molt poc). Com que el problema és la meitat de gran, la conclusió és que l’any 2029, seguint els supòsits anteriors, caldria aplicar solucions la meitat d’enèrgiques: o bé una reducció de les pensions un 10%, o bé allargar l’edat de jubilació fins el 68 anys i mig.

Ras i curt: la posició de partida d’una Catalunya independent és millor que la d’una que resti dins d’Espanya, però els beneficis de la independència no són prou grans per obviar la necessitat de construir un país ben governat (per exemple, amb inversions públiques més sensates). És una conclusió no gaire diferent de la que la majoria d’economistes constaten en analitzar les perspectives econòmiques des d’altres àmbits.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »