Repescant el passat | El capitalisme europeu: el nòrdic i el mediterrani
1630
post-template-default,single,single-post,postid-1630,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

El capitalisme europeu: el nòrdic i el mediterrani

L’any 2012, arran de la virulenta crisi econòmica i social desfermada a Espanya com a conseqüència de la crisi financera del 2008, vaig publicar un article on em preguntava per què la crisi financera afectava d’una manera tan desigual l’Europa nòrdica i central i la l‘Europa meridional. Ara, arran de les conseqüències que està provocant l’epidèmia de la Covid-19, molt diferents, també, a Espanya i a la resta d’Europa, la pregunta torna a ser rellevant. I encara més, quan es constata que l’Europa nòrdica, que agrupa els països als quals es denomina “frugals”, veu amb molta reticència que la Unió Europea aboqui un gavadal de milions d’euros als països mediterranis, en especial Espanya, tot obligant a un control estricte d’on van a parar aquests diners. La imatge que il·lustra a la perfecció la manera tan diferent d’entendre i d’estar en el món, la podem percebre amb nitidesa comparant les rodes de premsa setmanals a Espanya arran de l’estat d’alarma -amb tres civils i dos militars- i les que es feien a Finlàndia, protagonitzades per cinc dones. Així doncs, repesquem aquell article, tot adaptant-lo a la situació actual, al 2020.

Mirant cap enrere, hem intentat trobar algun fil conductor que ens aporti una mica de llum, encara que sigui tènue, sobre la pregunta que ens hem fet. Inevitablement, hem arribat a l’obra de Weber –L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme– i la de Fromm –La por a la llibertat–. Totes dues obres tenen molts anys però no han estat superades, és a dir que els seus plantejaments –un cop treta la pols superficial– s’aguanten prou i, el que és més important, donen pistes sobre per on buscar i trobar l’entrellat de la nostra recerca.

Comencem per Weber. En primer lloc, sosté que “l’afany de lucre” i la tendència a l’enriquiment màxim són molt anteriors al capitalisme. Per tant, cal abandonar, per elemental i simplista, el concepte que identifica capitalisme amb ambició il·limitada. En totes les civilitzacions conegudes, afirma, des de Babilònia fins a la Xina, ha existit el tipus que qualifica de “capitalista aventurer”, que ha utilitzat tota mena d’estratègies per a enriquir-se de manera obscena. Pel contrari, el capitalisme en els seus orígens ha de ser considerat un fre, una moderació racional d’aquest impuls irracional lucratiu. Certament, el capitalisme inicial va identificar l’aspiració al guany amb el treball incessant i racional. Però, ¿com va sorgir, i sobretot com es va obrir pas la idea de la bondat del guany racional, obtinguda a base del treball, que és totalment aliena a les civilitzacions anteriors?

Segons Weber, una idea clau va ser la generalització en els països de la Reforma, a partir del segle XVI, del concepte de professió (Beruf, en alemany), com una missió imposada per Déu. Aquest sentit del terme, tenyit per aquest matís religiós, no existia en els pobles predominantment catòlics, i també era del tot inexistent en l’antiguitat clàssica. Aquesta concepció deriva, segons l’autor, del sentit sagrat, i del tot nou, del treball, segons el qual per a Déu val molt més el compliment en el món dels deures que comporta la vida que no recloure’s en un monestir. Això últim és considerat una fugida dels deures bàsics. D’aquí deriva, és clar, la valoració ètica de la vida professional, que és una de les principals aportacions de la Reforma luterana a la concepció de la vida europea. Per tant, allò més propi i específic del moviment reformista, en contrast amb la concepció catòlica, és haver accentuat de manera clara el matís ètic del treball en el món, racionalitzat com a professió.

Més endavant, aquesta nova concepció del treball va ser portada a l’extrem pel puritanisme ascètic, en especial, però no únicament, pel calvinisme. E. Fromm, tot recollint els vincles que estableix Weber entre la doctrina de Calví i l’esperit del capitalisme, afirma que la doctrina de la predestinació –aquella que, segons Calví, sosté que la salvació de l’ànima és coneguda per Déu i, per tant, la persona humana no hi pot fer res, és a dir, està predestinada a la salvació o la condemnació eterna– va provocar una angoixa psicològica tan gran que només va poder ser contrarestada per l’observació constant de signes de salvació. D’aquesta manera, l’èxit econòmic es va convertir en signe de la gràcia divina i el fracàs en el signe de la condemnació. Aquesta nova actitud enfront de l’activitat i del treball com a fins en ells mateixos pot ser considerada com la més important de les mutacions psicològiques sofertes per l’home d’ençà de les darreries de l’Edat mitjana. Sense cap mena de dubte, el capitalisme no s’hauria desenvolupat, si la majoria de les energies de l’home no haguessin estat acanalades en la direcció del treball.

El més curiós de tot plegat és que ni Luter ni tampoc Calví estaven interessats en la potenciació del nou ordre econòmic, el capitalisme, més aviat el contrari, sinó en la salvació de l’ànima. És del tot sorprenent com una religió, la calvinista, amb una concepció de la vida i de Déu tan lúgubre, contribuís de manera tan rellevant al desenvolupament de l’esperit del capitalisme. Ras i curt: els efectes de la Reforma en el decurs de la civilització europea van tenir unes conseqüències imprevistes i espontànies, contràries al que els reformadors pensaven i es proposaven.

El capitalisme actual i els del països del sud d’Europa

És ben cert que en general el capitalisme actual s’ha distanciat claríssimament d’aquell capitalisme original racional i de matriu puritana. En els últims vint anys, l’evolució ha anat cap al que s’anomena capitalisme “de casino”, descripció que assenyala molt bé com la denominada economia de mercat s’ha allunyat de les regles originals: austeritat, treball incessant i moderació. Paral·lelament, la concepció del treball també s’ha allunyat dels paràmetres puritans…

Tornant a Weber, aquest sociòleg afirmava que la manca total d’escrúpols per tal d’enriquir-se era una característica dels països sud-europeus i asiàtics ,- tot i que la referència als països asiàtics segur que Weber, al cap d’un segle, la matisaria molt- perquè el capitalisme racionalista s’hi va desenvolupar amb un retard considerable en contrast amb els països de matriu luterana. En aquests països, la figura del “capitalista aventurer-especulador”, gens escrupolós, apte per a les aventures econòmiques, com el que s’ha donat en totes les èpoques de la història, trobaria en la seva societat molts pocs entrebancs, tant socials com morals. Comencem a entreveure que l’evolució esbojarrada del capitalisme dels últims vint anys no ha trobat, en països com Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal, i també Irlanda, cap mena de contrapès de caràcter social. I, segons Fromm, caràcter social vol dir “nucli de l’estructura de caràcter compartida per la majoria d’individus de la mateixa cultura” , és a dir, la concepció de la vida i de les relacions personals d’una cultura determinada.

En el cas del capitalisme hispànic, la majoria de l’opinió pública i publicada assenyala un únic culpable de la baixada sobtada i espectacular del país a la segona divisió de l’economia mundial: els polítics. La responsabilitat o, més ben dit, la irresponsabilitat dels polítics espanyols és poc discutible. Ara bé, els polítics es mouen en un context, en un caràcter social, com diria Fromm. Per tant, podem veure amb nitidesa que el concepte de “professió” no té a Espanya la càrrega ètica que es dóna en els països de cultura reformista.

Aquest és un Estat on els poderosos tenen impunitat i la corona també. Segons Carlos Jiménez Villarejo, “La tolerància judicial davant la delinqüència financera” (Revista General de Derecho Penal 11- 2009), Espanya té un sistema judicial totalment mancat de severitat en relació als delictes financers, que, de manera sistemàtica, indefectiblement arxiva o absol o eternitza processos de tots aquells perseguits per aquesta mena de delictes (Albertos, Botín, Sáez, Piqué, Millet…). I de la immunitat de la corona, tema ben candent i actual, de moment, la societat espanyola hi està reaccionant d’una manera més aviat poruga i sense gaires conseqüències….

Repassant la història recent de l’Estat espanyol, ens trobem que el seu capitalisme, que fins llavors havia estat bastant raquític, es va començar a deixondir a partir de 1986 (entrada al Mercat Comú) i al cap de poc temps ja es va veure cap on enfilava. Les declaracions del ministre socialista Solchaga: “En España quien no se hace rico o es porque no quiere o bien porque es tonto,” van ser premonitòries de cap on aniria el dau. Cap als anys 90 va anar quallant una manera d’entendre el binomi economia-política, el qual ha rebut molts noms –capitalisme radial, capitalisme Cibeles, capitalisme especulador–, i que consistia i consisteix en un engranatge d’allò públic i allò privat que funciona amb la precisió d’un rellotge suís. Per posar algun exemple, tenim el sector energètic subvencionat durant un munt d’anys pels diners dels contribuents i finançat amb el diner de les tarifes regulades que el govern aprova contra l’interès dels usuaris i consumidors. I això ha estat practicat durant els últims quaranta anys tant pel PSOE com pel PP. Per tant, és ben clar que la corrupció transversal no és de dretes ni d’esquerres i que uneix els qui aparentment són irreductibles enemics polítics i, en realitat, són cooperadors necessaris en activitats lucratives.

Amb la crisi del 2008, els poders públics es van mostrar sol·lícits a l’hora de rescatar amb diners dels contribuents les grans empreses monopolístiques en règim de mercat captiu, que col·loquen polítics o financen generosament els partits. A les classes mitges i als pobres, en canvi, se’ls va rebaixar les pensions, se’ls va allargar l’edat de la jubilació, se’ls va aplicar una reducció salarial i se’ls va apujar els impostos i les tarifes dels serveis privatitzats amb empreses mimades pels governs.

Però ara, amb la Gran Pandèmia, tot és diferent, no n’hi haurà prou a rescatar empreses, en particular bancs. Aquest cop s’han de rescatar ciutadans, també. A Espanya, aquest rescat ciutadà és ineludible, amb pagament directes a ciutadans individuals, augments en prestacions d’atur, suspensió de pagaments d’hipoteques i moratòria de desnonaments, perquè hi ha la por a una Gran Depressió a l’estil dels anys 30. Però aquest rescat ciutadà a Espanya pràcticament no ha començat i, si hi ho ha fet, ha estat de manera raquítica i molt inferior a les necessitats reals. L’economia espanyola necessita de totes totes, l’ajut de la Unió Europea, però aquí ens trobem amb la transparència que reclamen els països denominats “frugals”, amb un context cultural i social, com hem vist, molt diferent de l‘espanyol.

Ara, s’afirma que sense transparència no hi ha democràcia. Abans a la transparència se’n deia, sense més, honradesa.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »