Repescant el passat | Diferències i semblances entre la Covid-19 i la pesta de Milà de 1630
1620
post-template-default,single,single-post,postid-1620,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Diferències i semblances entre la Covid-19
i la pesta de Milà de 1630

La gran pesta de Milà es va cobrar la vida d’aproximadament 280.000 persones a les ciutats de la Llombardia i el Veneto.

Tot llegint durant el confinament l’obra de Manzoni I promessi spossi (Els promesos, 1842), que inaugura la literatura italiana moderna –la llengua que utilitza, el toscà, esdevindrà la llengua literària a la nova Itàlia unificada (1860), i serà la base per a la creació de l’italià estàndard actual- se’m va fer palès, en llegir els dos capítols dedicats a la descripció de la pesta de Milà de 1630, les semblances i diferències entre aquella epidèmia de pesta bubònica i la pandèmia actual de la Covid-19.

Segons les conclusions de Manzoni, “la malaltia es va estendre a tota velocitat perquè les restriccions foren insuficients, la seva aplicació laxa i els seus conciutadans no les van respectar”. L’epidèmia va començar a la Llombardia (en particular el territori entre Milà i Bèrgam, una mica com ara, però es va propagar per tot el nord d’Itàlia).

Cal tenir present que al Milanessat, en els dos anys anteriors, s’havia produït una tremenda escassesa d’aliments, bàsicament cereals, i havia provocat la clàssica hambruna acompanyada de revoltes, típica de l’Antic Règim. Certament, això va debilitar el sistema immunitari de la població i va ajudar a la difusió de la pestilència. Aquest fenomen era ja prou conegut pels romans, que tenien una dita per a anomenar-lo, pestem post famem, és a dir, la pesta -qualsevol malaltia infecciosa rebia aquest nom- troba un camp propici per a la seva difusió després d’una època de subnutrició. Això es va complir de manera inexorable al Milanessat a principis del segle XVII.

A més, cal afegir que el territori era l’escenari de guerres constants entre la monarquia hispànica i la francesa pel control d’aquella rica i estratègica zona. De fet, se sap amb certesa que van ser els soldats mercenaris a sou de l’Imperi hispànic, els que van propagar la pesta a la Llombardia. Concretament, la infecció començà a propagar-se a Milà la tardor de 1630, i tots els testimonis coincideixen que el primer cas va ser el d’un soldat italià al servei d’una Espanya, que governava, com és sabut, tota la regió.

El principal contrast entre aquella pesta del segle XVII i la pandèmia actual de principis del segle XXI, sobretot en el cas europeu, és la situació sanitària. La diferència -els avenços mèdics, el nombre i formació de metges i de personal auxiliar, com infermers/res, etc-, és abismal. Cal afegir-hi, evidentment, el nombre i la qualitat dels hospitals i la xarxa de l’assistència primària. Però, el més rellevant és que l’actual situació sanitària està en mans dels estats, dels seus aparells administratius, i no de l’Església en forma de caritat i, en el millor dels casos, com a Milà al segle XVII, de les corporacions municipals. I sobretot, els ciutadans del segle XXI consideren que la salut és un afer públic i exigeixen a les administracions públiques que se n’ocupin.

La situació sanitària que descriu Manzoni de la pesta de Milà al 1630 és dantesca : els sospitosos d’estar infectats eren traslladats a la força, ells i sovint la seva família, al llatzeret, una mena d’“hospital” súperprecari als afores de la ciutat, la qual cosa significava, en un 90% dels casos, la mort segura en unes condicions horroroses. Al llatzeret la manca de coordinació i de subministraments bàsics complicaven extraordinàriament la situació, fins que les autoritats municipals encarregades van aconseguir que uns heroics pares caputxins se’n fessin càrrec.

El terror de la segregació i al llatzeret -explica Manzoni- feia que tothom se les enginyés per a evitar-ho: no es denunciaven els malats, es subornaven els enterramorts i els subalterns del tribunal de la sanitat, enviats per a la revisió dels cadàvers, perquè declaressin en fals, la qual cosa, certament, ajudava la difusió de la pesta.

S’arribà a un tal extrem d’impotència i de desesperació que moltes situacions llastimoses i urgents no s’atenien de cap manera. Per exemple, una munió d’infants morien per abandó, perquè les seves mares havien mort de la malaltia.

Malgrat que, com hem vist, la situació sanitària ha canviat radicalment en aquests últims segles, en canvi, és fàcil constatar en llegir l’obra de Manzoni (basada en fonts molt rigoroses de l’època), que la reacció psicològica de la població i l’actuació de les autoritats públiques, sobretot governamentals, de fa quatre segles enrere, tenen molt en comú amb les actuals. Això resulta sorprenent i invita a la reflexió.

En primer lloc, pel que fa a les autoritats, trobem que també a Milà les autoritats municipals van minimitzar, i fins i tot ridiculitzar, el perill i no van prendre mesures fins que la pesta s’havia estès per tota la ciutat i les poblacions del voltant. La incredulitat va empènyer la gent i les autoritats a negar el fenomen i a considerar-lo “un efecte ordinari de les emanacions de la tardor dels aiguamolls” o en el pitjor dels casos de “febres malignes”.

Els metges, que tractaven d’alertar sobre la perillositat de la infecció, van ser agredits i acusats de voler beneficiar-se de la situació, i les disposicions dictades pel Tribunal de la Salut varen ser boicotejades com a vexacions arbitràries sense motiu ni fonament de cap mena.

Un comportament anàleg van tenir les institucions eclesiàstiques que van convocar una processó solemne que va sortir del Duomo i va recórrer tota la ciutat , portant el sarcòfag amb el cos embalsamat de sant Carles Borromeo, a qui s’atribuïa el “miracle”d’haver alliberat la ciutat de l’epidèmia de pesta que havia esclatat uns cinquanta anys enrere. Una trampa mortal que la malaltia no va deixar escapar, tot sembrant la ciutat de cadàvers: es calculen uns 500 morts diaris. En pocs mesos, els morts van ser prop de 150.000 sobre una població de 250.000.

Resulta curiós, si més no, comparar les peticions que van fer les autoritats milaneses al governador espanyol de la regió, que és el que tenia el control militar de la zona, amb un èxit perfectament descriptible, amb les del govern espanyol actual adreçades a la UE. Els milanesos van demanar quatre coses: que els impostos fossin suspesos, com s’havia fet cinquanta anys enrere en una situació de pesta similar; que s’enviessin diners per part de la Corona espanyola; que el governador informés el rei de les misèries de la ciutat i de la província; i que dispensés de nous allotjaments militars al país arruïnat per les anteriors campanyes militars. La resposta del governador Ambrosio Spínola, només preocupat pel curs de la guerra (al quadre de Velázquez La rendició de Breda és el personatge que rep les claus de la ciutat de Justin de Nassau), va arribar amb una signatura, una mena de gargot, tan clar com les seves promeses… Això sí, va disposar unes celebracions públiques pel naixement del príncep Carles, primogènit de Felip IV, sense sospitar o prendre cura del perill d’una gentada en aquelles circumstàncies, comenta Manzoni. Molt diferent de la torrentada de diners, milers i milers d’euros, que Espanya rebrà de la Unió Europea, malgrat la reticència dels països nòrdics que volen controlar on aniran a parar aquest gavadal de diners. Tenen una llarga experiència en el tema, més de trenta anys….

Mentrestant un altre efecte col·lateral comença a propagar-se amb la mateixa velocitat que el contagi: la idea que es tractava d’encisos malèfics, operacions diabòliques de conjurads per escampar la pesta per mitjà de verins contagiosos, filtres i males arts. És a dir, es busca un culpable extern, ras i curt, la teoria de la conspiració, tan present aleshores com ara.

La credulitat no trigà a trobar el nom per als malfactors que escampaven la infecció: “untadors” de l’acte diabòlic d’“ungir” o “untar” tot allò que podien: portes, murs, mobiliari urbà, fins i tot les cordes de les campanes del Duomo. Per ser acusat d’“untador” n’hi havia prou que et sorprenguessin en actes absolutament inofensius, com tocar una paret amb les mans o saludar algú amb efusió particular o portar roba informal com els estrangers, que vestien de manera diferent que els autòctons. Manzoni atribueix aquesta follia col·lectiva al fet que els ànims, sempre més amargats per la presència dels mals, irritats per la insistència del perill, abraçaven de grat aquella creença; la ràbia aspira a castigar… i li plau més atribuir els mals a una perversitat humana, contra la qual pot descarregar les seves venjances , que no a una causa amb la qual no hi ha més remei que resignar-se. L’autor d’Els Promesos continua dient en aquella opinió general hi contribuïa en gran part la credulitat, la ignorància, el terror, el desig d’excusar-se d’haver tardat tant a reconèixer el contagi i pensat a posar-hi remei. Circulava també la sospita d’un pla de la corona espanyola, encara alarmada per una revolta popular ocasionada per l’augment del preu del pa, el 1628, (i abundosament documentada a Els Promesos) per a desactivar qualsevol ulterior amenaça subversiva.

Una de les terribles conseqüències d’aquesta teoria conspiranoica dels “untadors” que es va produir no només a Milà, van ser una sèrie de processos (com els de les bruixes) instruïts contra innocents acusats de propagar la infecció, que acabaven sovint en condemnes i execucions sanguinàries. El recurs a la tortura era recorrent i la llei ho acceptava, i l’únic objectiu era trobar els bocs expiatoris de l’epidèmia.

Ara, també, es busquen bocs expiatoris, amb mètodes més moderns! Sense adonar-se, però, que el model actual -globalització descontrolada, consums innecessaris i desbocats, final de l’època dels combustibles fòssils, i emergència climàtica per l’escalfament global, disminució constant i inexorable de les matèries primeres, una bretxa cada cop més gran entre rics i pobres, etc…- per una banda o una altra havia de començar a petar. Vet aquí.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »