Repescant el passat | D’aquí a tres-cents anys encara se’n recordaran
558
post-template-default,single,single-post,postid-558,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

D’aquí a tres-cents anys encara se’n recordaran

Entre els nombrosos testimonis de la situació penosa que va viure Barcelona en el setge, que va de juliol de 1713 fins al setembre de 1714,  trobem el frare Soler, el qual va deixar escrita una frase que ha resultat profètica: “Lo strago no es pot dir, però de vuy a 300 anys se’n recordarà”.
Un cop finalitzat el Tricentenari, convé repassar què  sabem, ara, del conflicte, molt contaminat per prejudicis ideològics, de la mà  d’historiadors, de llarga trajectòria però rigorosos, com Joaquim Albareda, Carlos Martínez Shaw i Josep Maria Torras i el ja traspassat Pere Voltes.
Així doncs, hem plantejat una sèrie de preguntes sobre el tema tot buscant  respostes per part dels historiadors mencionats.

Per què han d’interessar als
ciutadans d’avui els fets de 1714?

Segons Joaquim Albareda, la raó de l’interès actual rau en el fet que la resolució d’aquests fets va tenir repercussions indiscutibles per al futur de Catalunya i també d’Espanya, i encara en té avui dia. La configuració política unitària que hi ha en aquests moments a Espanya ve d’una ruptura, un canvi polític que va tenir lloc entre el 1701 i el 1714. La prova més evident és que el 2006 es va aprovar un Estatut d’Autonomia, que després va ser laminat per la sentència  del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (2010), i encara ara parlem de drets històrics, d’un finançament més just, de la idea d’Una Espanya plurinacional, de sobirania, del dret a decidir i fins d’independència, qüestions que ens remeten al que va passar fa tres-cents anys. Ens agradi o no, el passat pesa molt, en el present.

Per què Catalunya es va rebel·lar contra FelipV,
tenint en compte que el rei Borbó va jurar les lleis catalanes?

Per a Joaquim Albareda a l’arrelat sentiment antifrancès (el record de les guerres recents contra els francesos era molt viu) s’hi van sumar altres factors que van precipitar la revolta entre 1702 i 1705; la prohibició de comerciar amb els anglesos i els holandesos, base del comerç català de l’època; l’actitud despòtica dels virreis castellans, en especial Velasco, que no van respectar les Constitucions – Carta Magna de Catalunya – i el suport dels aliats, anglesos, austríacs i holandesos, que el 1705 van fer decantar els indecisos.

En canvi, per a Carlos Martínez Shaw, no hi ha un motiu clar. Quan Felip V va arribar a Barcelona va jurar les Constitucions i va accedir a una sèrie de demandes. Van ser els catalans els que no van voler el rei Borbó. L’historiador assenyala que si els catalans no haguessin canviat d’actitud, la història del segle XVIII a Catalunya hagués sigut molt diferent. Hauria mantingut, com Navarra, la seva Constitució.

Només hi va haver resistència a Catalunya?
La repressió va ser arreu del territori?

Joaquim Albareda contesta afirmativament a la primera part de la pregunta per dues raons: per l’evolució del front de guerra i perquè els catalans van lluitar fins a l’últim moment per les Constitucions que els defensaven de l’arbitrarietat del rei. Això només no s’explica sense tenir en compte que a Catalunya el constitucionalisme era molt viu i que l’home comú s’hi sentia identificat. No eren lleis caduques que només servissin els privilegiats. A qui interessaven unes lleis que protegissin els catalans en els àmbits de la guerra, la fiscalitat, l’economia, la justícia i la llibertat? Als senyors feudals o a l’home comú?

Per a Carlos Martínez Shaw la resistència de Catalunya és un petit miracle. Altres països van admirar molt el cas dels catalans. Però després del Pacte d’Utrecht era absolutament impensable la victòria, de fet es va tractar d’una resistència numantina. Felip V guanya perquè  Catalunya queda absolutament aïllada. És una veritable proesa des del punt de vista de resistència d’una societat civil. També s’ha de dir que les notícies que arribaven des de València i Aragó no animaven gaire, perquè la població va ser sotmesa a un veritable corró polític. A Barcelona, però, la decisió de pactar una rendició en condicions l’11 de setembre de 1714 va ser un gran encert perquè es van respectar les vides els béns i les honres. Martínez Shaw  afegeix que la reconstrucció va ser fàcil: no hi va haver afusellaments ni es va atemptar contra la propietat privada i es va salvar l’honra de les dones. Al cap de poc temps, Catalunya ja estava al capdavant de l’economia de la monarquia. Els únics represaliats van ser els militars que van resistir fins al final i no superaven la trentena.

Es pot justificar que Felip V abolís l’Estat,
fet insòlit que cap canvi dinàstic no havia provocat?

Hi ha historiadors que ho sostenen però Joaquim Albareda recorda que els juristes catalans deien que si un rei que no respecta les lleis (com va passar entre 1702 i 1705) els súbdits no li deuen obediència. És el dret de revolta al qual se suma el dret de defensa quan les tropes borbòniques entren a Catalunya. Segons aquest historiador per quina raó s’ha de donar per bona la justificació del rei que va originar el “derecho de conquista” i no la de les autoritats de la ciutat de Barcelona – els Tres Comuns? La història dels vencedors ho ha justificat…

En canvi, Carlos Martínez Shaw sosté que Felip V i els juristes que estaven al seu costat sempre van creure que un jurament de fidelitat proclamat solemnement davant les Corts unia radicalment el rei i els seus súbdits sempre més. Els Estats de la Corona d’Aragó es van aixecar contra un rei legítim al qual havien jurat fidelitat i, per tant, acceptat.  Quan es van firmar els Tractats d’Utrecht, Felip V va pensar que havia perdut els territoris europeus, Menorca i Gibraltar, i s’havia quedat sense el monopoli del comerç amb Amèrica. Tot per culpa d’uns súbdits rebels que no havien sigut fidels. Eren deslleials i, per tant, no es podia confiar en ells.

640px-Sitio-barcelona-1714

Diagrama de les trinxeres al setge de Barcelona, amb les tres paral·leles al nord-est davant la muralla (part de baix del mapa)

Felip V com a rei, després de la guerra, què va aportar a Catalunya?

Joaquim Albareda ens explica que un tipus de govern absolutista i militaritzat va substituir la cultura política constitucionalista, que limitava considerablement el marge d’acció del rei i garantia la participació al govern. El divorci entre societat i estructura de poder jerarquitzada va ser tan gran al llarg del segle XVIII que ni la prosperitat econòmica va poder-lo atenuar o dissimular. Sense mecanismes de representació política ni instruments de control dels càrrecs públics, la corrupció als municipis va assolir nivells insospitats. Amb tot, hi ha historiadors que associen el creixement econòmic de Catalunya al govern de Felip V. Però cal recordar que les bases del creixement, l’especialització i els intercanvis comercials ja existien al 1700. Una cosa diferent és que la política borbònica oferís estímuls a una societat preparada per a aprofitar-los.

Per la seva banda, Carlos Martínez Shaw afirma simplement que la política econòmica borbònica va beneficiar Catalunya, sense entrar en detalls.

Fins als anys 90, en la historiografia espanyola predomina la tesi del “reformisme borbònic”, segons el qual els Borbons haurien estat els modernitzadors d’Espanya. Quan i per què es produeix un punt d’inflexió en la historiografia especialment la catalana?

Segons Josep Ma Torras, el punt d’inflexió es va produir a partir de la presentació de la tesi doctoral de Joaquim Albareda, que, gràcies a treballar amb materials nous, va arribar a conclusions molt diferents de les que fins llavors s’havien afirmat. Una altra aportació fonamental va ser la d’Ernest Lluch, que va ser el primer que va plantejar la Guerra de Successió com un enfrontament internacional i també com un xoc entre dos projectes ideològics. Cal afegir-hi altres aportacions fonamentals com la de Josep Ma Torras sobre la repressió borbònica i els desastres de la guerra i les d’Alberto García Espuche sobre la vitalitat de la vida quotidiana a Barcelona o els aspectes militars estudiats per Xavier Hernández entre d’altres.

Quin va ser l’abast de la repressió contra els catalans?

Josep Ma Torras explica que a l’arxiu de Simancas hi ha llistes de centenars de persones  que van ser enviades a galeres. I com que al final hi havia més presoners que places, se’ls va aplicar el “diezmo de horca”; és a dir, un de cada deu era penjat. A partir de la derrota definitiva de 1714 comença la gran repressió perquè hi havia un projecte que anava molt més enllà de la simple qüestió dinàstica i que tenia l’objectiu d’esborrar la nació catalana. Felip V va aplicar mètodes d’extermini i control propis de les dictadures modernes. Així el comte de Montemar arribà a teoritzar les pautes de comportament del que avui en dirien assassinats selectius que després duran a terme personatges com Videla o Pinochet. La norma era fer desaparèixer la gent “sin estrépito de justicia”; és a dir sense judici previ. I el problema és que molts delators van utilitzar aquest sistema per desempallegar-se d’enemistats veïnals o venjar odis familiars. Entre el 1714 fins als anys trenta del segle XVIII Catalunya va estar sotmesa a un estat d’excepció persistent. Això vol dir que, per exemple, a Barcelona hi va haver 20 anys de toc de queda i tothom que es trobés fora de casa en fer-se fosc era detingut per conspirador. En resum, segons l’historiador especialitzat en la repressió d’aquesta època, aquells que no van morir o no van marxar a l’exili, se’ls va aplicar unes tècniques de control i d’espionatge radicalment modernes.

XEVIVARELA_3131610736_da73724ed3_o

Fossar de les Moreres. Foto: Xevi Varela

Per contra, Carlos Martínez Shaw afirma que és un mite que Catalunya fos exclosa del negoci amb Amèrica o la repressió en termes físics de Felip V a Barcelona. Tampoc no és cert, segons el seu parer, que al Fossar de les Moreres s’afusellés massivament la gent; era un lloc on s’hi enterrava tothom.

Finalment, el conflicte va ser únicament de caràcter dinàstic ?

El 1953, en l’etapa més negra del franquisme, l’historiador Pere Voltes, deixeble de Vicens Vives, publica una biografia del rei austríac, Carles, amb el títol “ El archiduque Carlos de Austria, rey de los catalanes”. No costa gens d’entendre que l’estudi i publicació d’un llibre sobre la Guerra de Successió en aquella època només es podia fer sota el format d’una biografia reial. De tota manera, enmig d’una erudita i extensa documentació sobre el monarca Carles III, el futur Carles VI d’Àustria, hi podem trobar una reflexió sobre la pregunta inicial: “és evident que si Catalunya hagués lluitat per l’Arxiduc a seques hauria deposat les armes quan el 1713 deixa d’onejar la bandera d’aquest. Per altra banda, si Madrid hagués lluitat  només per assegurar la corona de Felip V, la repressió de la rebel·lió barcelonina no hauria estat tan dura ni l’hauria simultaniejat un reajustament centralista”.

 

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »