Repescant el passat | Crònica d’una mort anunciada: la Restauració 1919-1923
1637
post-template-default,single,single-post,postid-1637,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Crònica d’una mort anunciada:
la Restauració 1919-1923

Alfonso XIII, al passeig de Gràcia de Barcelona, el 1924

El final de la Primera Guerra Mundial, el 1918, provoca en l’anquilosada Restauració borbònica una sotragada que farà trontollar definitivament un sistema incapaç d’evolucionar, per la manca de lucidesa de les elits espanyoles d’aquell moment i per la intromissió política de la Corona, en la persona d’Alfons XIII, el qual va donar suport als sectors més retrògrads de l’exèrcit i de la societat. Cent anys després, salvant totes les distàncies, ens trobem de nou a Espanya amb unes elits que només vetllen pels seus interessos i amb el besnet d’aquell infaust rei, Felip VI, que sembla que vulgui seguir els seus passos.

Cal recordar que la Restauració borbònica (1876-1923) va ser una època caracteritzada per l’aparent estabilitat política, mentre que els veritables problemes de fons, la modernització del país, el creixement del moviment obrer i l’aparició del catalanisme polític com a reacció a la decadència d’Espanya, restaven totalment al marge de l’actuació tant dels polítics com de la monarquia.

La restauració Borbònica i el final de la I Guerra Mundial

El final de la Primera Guerra (novembre del 1918), va significar una intensificació de la crisi política i econòmica que arrossegava Espanya des de feia anys, però amb especial intensitat des del 1917. Pel que fa a l’economia, el retorn de les indústries britàniques, franceses i nord-americanes als nivells de producció anteriors a la guerra va enfonsar l’economia espanyola en la crisi: la fam, l’atur generalitzat i les seves derivades cap a vagues, disturbis i saquejos de comerços, van ser contestats amb una repressió brutal.

Des del punt de vista polític, la Restauració borbònica, molt tocada després de la crisi de 1917, s’aguantava pels pèls, però no havia mort del tot. Això va ser, en gran part, gràcies a la divisió del Moviment Obrer (entre la CNT, anarquista, i la UGT, socialista), i a la col·laboració de la Lliga. Les esquerdes del sistema de la Restauració van empitjorar a causa de les maquinacions del rei Alfons XIII. El cínic rei preocupat per la caiguda d’altres monarquies, com la d’Àustria-Hongria, i tement que l’esclat de la revolució a Barcelona arrossegués la seva, el 15 de novembre de 1918, va intentar aconseguir la lleialtat del líder de la Lliga, Cambó, prometent-li la concessió de l’autonomia per a Catalunya. Cambó va caure en la trampa i va preparar un projecte d’estatut d’autonomia, que va ser rebutjat violentament a les Corts, tant per part dels liberals com dels conservadors. Segons l’historiador Paul Preston, les intromissions d’Alfons XIII en la política contribuirien a provocar la ruptura definitiva entre el catalanisme conservador i la monarquia.

La situació al sud d’Espanya era terrible: la fam era arreu, això sovint derivava en vagues, però els terratinents no estaven disposats a fer concessions substancials. Preferien esclafar els vaguistes amb la violència desfermada dels seus guardes jurats, que comptaven amb el suport de la Guàrdia civil. En algunes poblacions, com Puente Genil, la burgesia local va crear una milícia ben armada per ajudar la Guàrdia Civil en els seus enfrontaments amb els vaguistes, un antecedent del que passaria a moltes ciutats andaluses a l’estiu i la tardor de 1936. Alguns terratinents van abandonar les seves finques i van fugir a Madrid, mentre que els que es van quedar van comprar armament.

La resposta intransigent de la majoria dels terratinents va intensificar l’odi dels bracers cap aquests i els seus administradors. El que quedava del paternalisme que mitigava la brutalitat quotidiana de la vida dels bracers va desaparèixer bruscament. Costa molt d’entendre l’actitud d’aquells señoritos: no tenien el mínim interès a fomentar la cohesió social, ni que fos en profit propi. Vivien les conseqüències econòmiques i socials derivades del final de la I Guerra Mundial i el que es va denominar el trienni Bolxevic (1919-1921), com si visquessin a l’Edat Mitjana. No buscaven cap mena de concertació, sinó demostrar el seu poder amb prepotència i gallardia.

Mentre que el camp espanyol estava farcit de conflictes, la crisi social de les ciutats industrials es van veure exacerbada pel final de la Gran Guerra. La siderúrgia basca va quedar afectada perquè la Gran Bretanya i els EEU van vendre els seus excedents de guerra a preu del saldo, pràctica coneguda com a dumping ,i la construcció naviliera també va rebre quan el transport de mineral d’Anglaterra va començar a minvar. Durant la guerra, les mines asturianes i la indústria tèxtil catalana s’havien expandit, però els beneficis no s’havien reinvertit per tal de crear indústries més eficients. A tots els sector de la indústria i de l’agricultura, la fi del conflicte va provocar retallades salarials i acomiadaments dels treballadors. Com a resposta a aquesta situació anguniosa, va augmentar la militància de la classe treballadora, i la repressió militar. De fet, l’Estat espanyol s’enfrontava a uns reptes molt semblants als de les nacions que havien perdut la guerra, és a dir, Alemanya, l’antic Imperi Austro-hongarès i Itàlia.

El final de la Restauració a Catalunya

A Catalunya, a partir de 1919, els industrials intransigents, grup petit però molt ben relacionat amb les esferes del poder, es van decidir a esclafar la CNT, utilitzant qualsevol mètode, la violència més brutal inclosa. Tenien el suport de Joaquín Milans del Bosch, capità general de la IV regió Militar, és a dir, de Catalunya. Aquesta decisió es va tirar endavant després de la famosa vaga de la Canadenca, que cal subratllar que no havia estat violenta, però que va espantar molts empresaris en comprovar que la CNT tenia la força suficient per a paralitzar Barcelona. La consigna era destruir el sindicat anarquista, tot copiant les seves tàctiques i la seva estructura: el lock-out patronal (el tancament o vaga patronal) que deixava a la misèria total els obrers afectats i la creació dels sinistres Sindicats Lliures, que es dedicaven a l’assassinat dels principals líders obrers.

A Barcelona, com a Bilbao, Madrid i València, els membres més durs de la Confederación Patronal Española, eren els petits i mitjans empresaris del sector metal·lúrgic, de la construcció i de la fusta, els quals van quedar greument afectats per la crisi econòmica de la postguerra i la radicalització dels obrers. El govern va intentar buscar una conciliació però això no interessava gens ni a Milans del Bosch ni a la Confederació Patronal, que ho van boicotejar totalment. Cal tenir present, també, que la identificació d’Alfons XIII amb els elements més reaccionaris de l’exèrcit i de l’Església es convertiria en una rèmora permanent que arrossegaria qualsevol intent del govern d’adoptar una política social més conciliatòria. De fet, el rei flirtejava cada vegada més amb la idea d’una dictadura militar.

L’ofensiva contra la CNT, el gran i poderós sindicat anarquista, la va dirigir Martínez Anido, un brutal africanista i favorit d’Alfons XIII, que havia estat nomenat feia poc governador militar. Com més bèstia era la repressió i més freqüents els assassinats dels líders sindicals, la credibilitat dels sectors més moderats entre els membres del sindicat anarquista es va anar afeblint. I, a mesura que la repressió econòmica era més dura i creixien els acomiadaments dels treballadors, hi havia més homes disposats a convertir-se en pistolers a canvi d’una paga modesta. Barcelona es va convertir en un infern, una mena de Xicago dels anys 30. Aquesta bestial situació la va denunciar a les Cortes el diputat per Sabadell, Francesc Layret, de 39 anys. Aquest advocat patia una greu discapacitat com a seqüela d’una poliomielitis que va contraure amb 2 anys. Com a conseqüència necessitava un aparell ortopèdic i dos bastons per a caminar. Però era un advocat brillantíssim i en el seu discurs en seu parlamentaria va denunciar el paper dictatorial de Milans del Bosch i dels militars a Barcelona, va revelar les amenaces de Martínez Anido, i va acusar de covardia Romanones, cap de l’executiu en aquell moment, per dimitir en comptes de destituir Milans del Bosch. Layret havia signat la seva pròpia sentència de mort, que es va produir pocs mesos després quan anava a sol·licitar l’alliberament del seu amic i company Companys.

Quan la Restauració borbònica ja no funciona…

Els disturbis constants a Barcelona feien palès que el sistema polític de la Restauració ja no era un mecanisme adequat per defensar els interessos econòmics de les classes dominants. Entre bastidors el rei, cada cop més comprensiu amb les insinuacions dels militars de dretes, feia comentaris cada vegada més hostils sobre el sistema constitucional.

Cal tenir present que el trauma que va representar per als militars i les classes dirigents espanyoles la pèrdua de Cuba es va intentar contrarestar amb la creació d’un imperi nou al nord d’Àfrica. Això va suposar una llarga i sagnant guerra d’Espanya al Marroc sobretot per a les classes populars, que només va beneficiar aquells que tenien interessos empresarials al Protectorat, entre ells Alfons XIII. La conseqüència va ser la pèrdua de suport social a la monarquia. L’hostilitat a l’aventura africana va intensificar l’hostilitat popular no sols a l’exèrcit, sinó a totes les institucions del sistema de la Restauració.

Finalment, l’agost del 1923, Alfons XIII va discutir la idea d’un cop d’Estat amb diverses persones, perquè estava obsessionat amb el bolxevisme i amb un informe que s’havia de discutir a las Cortes, conegut com l’Informe Picasso pel nom del ponent que, certament, era parent del genial pintor. L’informe sembla que implicava el rei en el desastre militar a l’Àfrica el 1921, a l’Annual, on havien mort més de 8.000 soldats espanyols, és a dir, el monarca continuava jugant amb la idea d’una dictadura, que el deslliuraria de les seves responsabilitats a la guerra al nord d’Àfrica.

El 13 de setembre, Primo de Rivera va donar el cop d’Estat, tan anhelat pel rei. Segons alguns historiadors va assassinar la democràcia, segons altres no va fer sinó enterrar un cadàver.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »