Repescant el passat | La Constitució de 1978 és una Carta atorgada?
629
post-template-default,single,single-post,postid-629,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Constitució (1978) o carta atorgada?

La Constitució de 1978 va néixer com un pacte entre les forces antifranquistes i les franquistes –aquestes últimes aleshores totalment deslegitimades però mantenint el control dels llocs clau de l’administració- per tal de facilitar el trànsit d’un règim dictatorial de tipus feixista a una democràcia europea homologable de tipus occidental. Però, amb el transcurs dels anys la Constitució del 78 ha esdevingut més aviat un corsé que paradoxalment impedeix l’evolució democràtica del sistema polític.

Podem trobar similituds històriques en el passat. No tan llunyà, a la primera meitat del segle XIX. Per exemple, l’època de la Restauració europea de l’absolutisme, després de la derrota de Napoleó i en la qual la sobirania nacional com a idea clau sobre la qual pivotava tot el liberalisme, semblava que havia perdut la partida.

Per fer-ho curt però aclaridor, el pensament bàsic d’aquella època era que els sobirans legítims absolutistes no havien de trobar-se limitats per cap restricció constitucional, ja que segons l’absolutisme el seu poder emanava de Déu. Així els reis europeus que havien perdut els seus trons per culpa de les revolucions liberals o de Napoleó havien de ser restaurats (d’aquí el nom de Restauració), i calia que restablissin l’absolutisme total en els seus estats. Un cas ben clar era el del rei espanyol Ferran VI: de totes totes, era necessària l’abolició del sistema liberal dissenyat a les Corts de Cadis i de la Constitució de 1812.

Ara bé, no a tot arreu el restabliment de l’absolutisme era tan fàcil com a Espanya, on les classes mitjanes eren molt escasses i a més el poble va rebre el rei amb el significatiu crit de “Vivan las caenas”. El cas més significatiu era el de França, on l’esperit revolucionari de 1789 era encara molt viu. Calia trobar un compromís entre l’absolutisme i alguns principis liberals, sense caure en el parlamentarisme anglès. La solució va ser la Carta atorgada de 1814, de França

En el model de Carta atorgada el rei s’autolimitava les seves funcions però sense renunciar a la seva sobirania. La Carta que pretenia ser una Constitució “low cost” era elaborada per una Assemblea més o menys representativa, però allò que la diferenciava substancialment d’una Constitució era que no existia el règim de la divisió de poders, és a dir, de l’executiu, el legislatiu i el judicial.

L’aspecte més liberal d’aquest règim era el reconeixement d’algun dret: igualtat davant la llei, dret de propietat, i teòrica independència judicial. Però el problema eren les garanties, les quals es remetien a lleis posteriors que sempre acabaven per transgredir-les.

Ras i curt ; és un intent de fer compatible allò més antic i tronat, l’absolutisme, amb allò més modern i més favorable a les altres classes socials no hegemòniques, com eren la separació de poders, el reconeixement de la sobirania nacional i el reconeixement de determinats drets. Però a l’hora de la veritat allò que pesava de debò era tota l’estructura antiga, el pes dels nobles a les dues Càmeres, però, sobretot el més important era que tot plegat era una graciosa concessió del rei, que la podia revocar quan li plagués o li semblés oportú.

Cal dir que el cas francès va durar relativament poc, ja que el 1830 una revolució liberal la va substituir per una Constitució.


Encara que la Constitució espanyola del 1978 tècnicament és una constitució, perquè té tots el “ets” i els “uts” d’una carta magna del segle XX, com la separació de poders i un reconeixement ampli de drets, alguna cosa passa, alguna cosa grinyola perquè en comptes de ser un marc susceptible de ser ampliat i perfeccionat i on la gran majoria de la població es trobi còmoda i ben representada, d’entrada s’ha convertit en una mena de “Bíblia” sagrada, interpretable només per uns “sacerdots”, naturalment sempre al seu favor.

Per altra banda, la separació de poders que sobre el paper existeix ha quedat tan trepitjada, tan escarnida que, com a conseqüència, el poder judicial, per la seva submissió descarada i barroera a l’executiu, ha perdut tota la credibilitat.

Malgrat això, es continua exaltant aquest text jurídic com si realment funcionés com una veritable constitució i alguns partits polítics –PP-PSOE- CIUDADANOS- li fan un escàs favor promocionant-se com a “constitucionalistes” tot matxucant-la pertot arreu.

Pel que fa al reconeixement de drets, s’ha encongit extraordinàriament, des del 2011 –data de presa del poder per part del PP-. A tall d’exemple tenim la denominada “Llei Mordassa”, però no és l’única, ni de bon tros, en la restricció de drets importants.

Que la Constitució de 78 actua “de facto” com una carta atorgada ho demostra l’aplicació del famós article 155 contra les institucions de Catalunya, que nombrosos juristes consideren inconstitucional, com una espècie d’estat d’excepció ocult, propi de dictadures, que ha permès la repressió i la brutalitat contra un miler de ciutadans, alguns d’ells amb ferides greus, que volien exercir un dret bàsic, el de vot. Alhora ha propiciat l’empresonament de líders civils de gran prestigi i fins i tot processant i engarjolant el govern legítim de Catalunya i de la Presidenta del Parlament.

Ras i curt: els articles de protecció de drets fonamentals han estat violats pel executiu i el legislatiu amb la col·laboració indispensable del poder judicial, sota l’aquiescència del rei Felip VI, utilitzant la Constitució com si es tractés d’una Carta atorgada, com van fer els seus avantpassats en els anys 30 del segle XIX. Tot això amb la benedicció de la suposada esquerra. A l’Estat espanyol no és que no hi hagi democràcia, és que no hi ha en funcionament un veritable Constitució que protegeixi els drets del ciutadans. Simplement ho fan veure.



Translate »