Repescant el passat | Catalunya contra Castella: una visió des dels anys 30
1761
post-template-default,single,single-post,postid-1761,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Catalunya contra Castella: una visió des dels anys 30

Recentment s’ha publicat un llibre, Catalunya contra Castella, que, de fet, es va escriure i editar en els anys 30 del segle passat. L’autor, un austríac, Anton Sieberer, té la virtut, que no és gaire corrent, d’exposar allò que veu, des de fora, amb una mirada antropològica gairebé lliure de perjudicis. Bàsicament, el seu interès es centra en el perquè de l’existència del catalanisme . L’austríac afirma: “És molt més important saber quins impulsos poden despertar una idea determinada que no pas esbrinar si aquesta idea resisteix una anàlisi crítica”. Per tant, ell no s’entreté a investigar si les creences en què s’assenta el catalanisme són certes, sinó simplement a exposar-les perquè entén que són aquestes les que donen la seva veracitat al moviment popular i polític.

En el seu assaig Sieberer contraposa les veritats del catalanisme amb les respostes que es donen des de Castella, entesa com la matriu d’Espanya, que per al catalanisme simbolitza “totes les coses dolentes”. Els catalans, diu l’autor, consideren que els castellans “es comporten com si estiguessin un grau per damunt dels altres pobles de la Península, i, per tant, destinats a dominar els seus pobles germans”.

El resultat és d’una esgarrifosa actualitat. Com és possible que 80 anys després, tot i que Catalunya va ser esclafada pel feixisme espanyol, la majoria de les seves observacions tinguin encara de plena validesa?

Qui era Sieberer?

El llibre i el seu autor amaguen diversos misteris. El vienès Anton Sierberer, que havia estudiat filologia, i, per tant, no tenia una formació d’historiador, impartia cursos a l’Institut Popular Urània –una institució semblant a una altra de Berlín que ell denominava Universitat Popular– va arribar a Catalunya l’estiu de 1934. A més, ell escrivia articles, on explicava els seus viatges per Europa amb la seva dona, Emma, amb moto i una tenda de campanya.

En aquell moment la política de la Segona República vivia un estira i arronsa entre la Generalitat i el govern espanyol. Els diaris austríacs seguien els esdeveniments de manera prou detallada a través de notícies d’agència i dels corresponsals a Madrid i Barcelona. No sabem quant de temps va durar la visita ni quins llocs va visitar. Hem de suposar que la tensió creixent entre Barcelona i Madrid va despertar en Sieberer l’interès per aprofundir en la situació i li va inocular una no amagada “simpatia” pels catalans.

De Catalunya el va fascinar, de manera ben lògica, ja que era lingüista, la pervivència i la recuperació del català. Catalunya era –és– un laboratori immillorable per a observar la sociolingüística d’una llengua.

Després d’aquell primer contacte, quan Sieberer va tornar a Viena, Àustria no era una bassa d’oli. El règim autoritari del canceller Dollfuss, imitació del règim de Mussolini a Itàlia, havia posat fi a la Primera República enmig de l’enfrontament entre els seus partidaris, els austrofeixistes, el Partit Nazi d’Àustria, i els socialdemòcrates. Ja amb la idea d’escriure un assaig sobre el catalanisme, Sieberer va establir uns quants contactes i va tornar a Barcelona l’agost de 1935. Es va presentar com a catedràtic d’institut, escrivint en un castellà perfecte, a tots aquells amb qui va considerar que pagava la pena de mantenir una “conversació informativa”.

En aquell moment, però, la situació havia canviat. Companys, després d’haver proclamat “l’Estat català dins de la República federal espanyola” l’octubre de 1934, es trobava condemnat a 30 anys de reclusió al penal de Santa María de Cadis. Els diaris austríacs havien cobert la crisi amb informacions a primera plana.

L’austríac va consultar bibliografia sobre Catalunya i el catalanisme a la Biblioteca de Catalunya i a l’Ateneu Barcelonès. També es va entrevistar amb, com a mínim, 17 interlocutors d’un cert renom, tots de perfil acadèmic. En conjunt, doncs, Sieberer va tractar amb perfils d’un catalanisme moderat en l’òrbita de la formació d’intel·lectuals d’Acció Catalana. Però també va recollir bibliografia sobre autors castellans, ja que cita en Madariaga i altres. Sobretot el lingüista austríac, com queda ben clar en el seu assaig, també va trepitjar i parar bé l’orella al carrer.

Un llibre amb moltes versions

El març de 1936, un cop enllestit el seu assaig, Sieberer es va trobar amb un problema inesperat. No trobava cap editor que el volgués editar, no per la seva qualitat sinó per la manca de sortida comercial. Al mateix temps, a Àustria continuava augmentant la tensió, perquè la pressió de Hitler per annexionar-se el país anava a més i quan a l’estiu del 1936 va esclatar la Guerra d’Espanya de cop la qüestió catalana i espanyola va suscitar un gran interès.

Això va fer que una editorial vienesa publiqués d’urgència Katalonien gegen Kastilien, però l’objecte del llibre no era explicar el conflicte. Per donar-li actualitat, però, Sieberer va afegir un epíleg sobre l’inici de la guerra. Tal com va dir la reputada revista nord-americana sobre relacions internacionals Foreing Affairsa, a la ressenya del llibre, el tema tractat era “sobre un problema que continuarà sent problemàtic al marge de qui guanyi la guerra civil”.

L’anàlisi de Sieberer era molt fina. “Les dificultats econòmiques i administratives –expressava de catalans i castellans– que s’oposen a una solució satisfactòria per a tothom semblen gairebé insignificants en comparació amb el mur de nul·la voluntat d’entendre’s i la muntanya de desconfiança”. El catalanisme no podia ser aniquilat, deia l’austríac, i ell no hi veia més sortida que l’acord negociat però “això és precisament el que resulta psicològicament més difícil”.

La bona acollida del llibre i la Guerra Civil de fons va fer possible que la mateixa editorial publiqués una nova versió amb un títol diferent, Spanien gegen Spanien, evidentment amb la intenció d’aprofitar comercialment la situació. El nou títol, España contra España, ja era tota una declaració d’intencions. En la nova versió l’autor va incorporar vuit capítols inicials dedicats al conflicte espanyol, i a més va fusionar antics capítols tot modificant alguns títols.

El propòsit inicial de l’obra, així doncs, va canviar. En comptes de continuar en la línia de l’estudi de la mentalitat catalana, el llibre es va sotmetre a la necessitat editorial d’explicar les claus del conflicte espanyol. La versió de 1937, per tant, sense deixar de ser interessant perquè parteix del mateix material, és un llibre diferent.

El març de 1938, mentre l’Alemanya nazi va iniciar el conegut Anschluss, l’annexió d’Àustria, l’exèrcit franquista penetrava a Catalunya, derogava l’Estatut d’Autonomia i s’arribava als darrers mesos de la guerra civil.

L’exili que mai va existir: la versió de Jordi Arquer

Perduda la guerra, a partir de febrer de 1939, molts catalans que Sieberer havia conegut –Fabra, Nicolau d’Olwer, Pi i Sunyer, Riba, Galí, Mira,Tries…– van marxar a l’exili. També ho va fer el periodista i propagandista Jordi Arquer, primer del Bloc Obrer i Camperol i després del POUM –Partit Obrer d’Unificació Marxista–, que defensava el dret a l’autodeterminació i que als anys 30 s’havia interessat per la qüestió de les nacionalitats. A l’estiu de 1940 va descobrir a la biblioteca de Lió la versió francesa de l’obra de Sieberer, però no estava ben informat de l’evolució de l’obra. El del POUM ignorava que la traducció francesa que ell tenia era una versió de la segona versió alemanya, la de 1937 i no la de 1936.

El cas és que Arquer es va inventar una història sobre un suposat exili de Sieberer als Estats Units. Encara que se sap poca cosa de l’austríac durant els anys del nacionalsocialisme a Àustria, consta que va continuar fent cursos a l’Institut Urània i, forçosament va haver de ser aprovat pels funcionaris del règim nazi, i, com a mínim, no va ser considerat com un antinacionalsocialista. En canvi, no hi ha cap mena de dubte: mai no va estar afiliat al Partit Nazi. Ras i curt: el lingüista, malgrat la prohibició de dos llibres seus en aquesta època, no va ser perseguit ni va abandonar el país. Però al cap de pocs anys, concretament el 1950, va morir prematurament a Viena poc abans de fer 50 anys. El seu nom i el rastre de la seva atzarosa vida es va difuminar. Tanmateix, el seu assaig sobre Catalunya va influir. I molt.

La influència del llibre de Sieberer

L’estiu de 1953, Jaume Vicens Vives va presentar a la censura franquista Nosotros, los catalanes. En aquest assaig Vicens va exposar la nombrosa bibliografia que havia utilitzat i que l’havia influït tot manifestant que “la millor interpretació del moviment catalanista es troba avui dia a les pàgines d’Anton Sieberer: Katalonien gegen Kastilien de 1936”. Però, per què Vicens Vives va valorar tant aquesta obra? La resposta es troba en les línies mestres de Nosotros, los catalanes, un títol que no va convèncer els censors i que va fer que l’obra es publiqués finalment com a Notícia de Catalunya. Amb aquest assaig, que va esdevenir famós, Vicens presentava una interpretació psicològica del passat català. Volia descobrir, a partir de la successió de fets històrics, quin caràcter tenien els catalans, dit així a l’engròs. A l’historiador, doncs, l’obra de Sieberer li va semblar tan extraordinària perquè hi va trobar un precursor del relat que volia fer. Cal remarcar que Vicens per la seva formació com a historiador tenia molts més recursos que no el lingüista Sieberer.

També Gerald Brennan en el seu assaig The Spanish Laberint també va qualificar l’assaig de Sieberer de 1936 com “un llibre admirable sobre el creixement del nacionalisme català” i una opinió semblant va manifestar l’historiador Gabriel Jackson.

Petit extracte de l’obra de Sieberer

Com diu Joan Esculies, autor del pròleg de l’actual edició en català, el llibre “empeny el lector a subratllar passatges i passatges amb la incòmoda sensació que es va escriure des dels anys 30 per al present”.

A continuació, una petita mostra del contingut del llibre:

Una veritable democràcia implica paciència. Però en la vida política els espanyols no tenen ni paciència ni la forma més bàsica de respecte per les conviccions dels altres, allò que podríem denominar tolerància política, sense la qual una democràcia, a la llarga, no pot subsistir. En aquest sentit és inevitable establir un paral·lelisme amb l’absència de tolerància religiosa en l’època de la Inquisició.

Els castellans han conservat l’orgull de l’època de la seva grandesa. Es consideren la columna vertebral d’Espanya… I, per tant, destinats a dominar els seus germans. Estan convençuts que estan més ben dotats des del punt de vista espiritual i artístic… Segons els castellans, a Espanya hi ha tres classes de ciutadans com en els antics ferrocarrils, diuen les males llengües: els castellans, els no castellans castellanitzats i els no castellans. Però, els catalans amb prou feines suporten aquestes evocacions patètiques de l’antiga esplendor castellana.

Els castellans arriben a la conclusió que el catalanisme no és més que un producte artificial de demagogs ambiciosos i els catalans responen: el motiu pel qual som catalanistes no és ni el nostre egoisme econòmic ni la llengua pròpia ni la reclamació de drets històrics ni cap d’altres motius parcials. De fet són tots aquests motius en conjunt.

Podríem formar llistes interminables de judicis exageradament desfavorables sobre la manera de ser i de fer de l’adversari, tant per una banda com per l’altra, conclou Siereber.

Els millors capítols del seu llibre, sobre la llengua, recollien la controvèrsia sobre el model de llengua que es repeteix cents anys després. No en va, recordem-ho, havia estudiat lingüística i sabia quin pa s’hi donava:

Sovint sentim Fabra advertir que només una part de l’antic vocabulari és viable actualment… Tots els excessos i l’ús abusiu de les propostes de millora en mans maldestres aconseguirien l’efecte contrari. Guardem-nos de les exageracions dels escrivents arcaïtzants (ho escriu el 1924) que per principi sempre trien entre dues paraules l’antiga en detriment de la moderna”.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »