Repescant el passat | Breu resum de la immersió lingüística a Catalunya
1651
post-template-default,single,single-post,postid-1651,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Breu resum de la immersió lingüística a Catalunya

L’edifici del fons, antiga fàbrica tèxtil després remodelada, és l’escola Rosselló-Porcel de Santa Coloma de Gramenet, la primera de Catalunya on es va iniciar la immersió lingüística. Jesús Martínez (anorac gris), un dels pares que la van promoure, explica la seva experiència a un grup de persones participants en una visita guiada organitzada per Òmnium Cultural al barri del Fondo. Foto: Eugeni Madueño

En la guerra d’Espanya tots els catalans van ser vençuts. La persecució contra la llengua i la cultura catalanes i contra la personalitat col·lectiva de Catalunya per part dels vencedors de la guerra va ser total.

Josep Benet

De la immersió a la conjunció lingüística

Finals dels anys 70: la introducció del català a les aules era la qüestió més urgent, ja que feia quaranta anys que n’havia estat exclosa totalment. Es van introduir tres hores de classe a tot arreu, però, és clar, això no servia de res a les perifèries urbanes, on el castellà era la llengua habitual.

Però, a ciutats com Santa Coloma de Gramenet i Mataró va aparèixer un moviment de pares i mares –en gran part castellanoparlants– que volien una escola en català i no només català a l’escola. La proposta va rebre un suport entusiasta. Cal remarcar que el programa d’immersió era voluntari, i el 1986 més del 50% de les famílies de Santa Coloma optaven per l’escola en català.

Anys 80: aquesta experiència va coincidir amb el fet que diversos pedagogs havien descobert el mètode de la immersió lingüística al Quebec francòfon, l’objectiu de la qual era que els nens de les famílies de parla anglesa aprenguessin correctament i amb facilitat el francès. Ara bé, aquesta tècnica pedagògica requereix uns quants requisits: una implicació mínima de les famílies, innovació pedagògica i l’nici del sistema molt aviat als tres o quatre anys.

L’experiència pionera a Catalunya, basada en el model del Quebec, es va anar estenent allà on hi havia més necessitat, a ciutats com Badalona, Rubí, el Prat, l’Hospitalet, governades, en aquell moment, pel PSC i el PSUC/ICV, la qual cosa va facilitar que el sistema fos acceptat majoritàriament, amb un gran consens polític.

Però, com que era una experiència voluntària, hi va haver centres que van optar per dues línies, una d’immersió i l’altra tradicional, on el català era una assignatura més, ja que això era permès en la Llei de normalització de 1983. Va resultar un desastre i va produir forts desequilibris: mentre que els alumnes de les línies d’immersió aprenien sense problemes català i castellà, els que estudiaven en les línies convencionals no assolien, en general, un nivell suficient, sobretot, de català.

Això va fer que es decidís passar d’un model d’immersió lingüística a un sistema de conjunció lingüística, on tots els alumnes seguien el mateix mètode. Aquest consistia que la llengua principal de l’ensenyament era el català, en especial a l’ensenyament primari i s’introduïa el castellà, un cop ja s’havia garantit la lectoescriptura en català. L’objectiu clar era un bon aprenentatge de les dues llengües al final de l’ensenyament obligatori. I s’acceptava que el primer ensenyament fos en castellà si els tutors dels nens així ho demanaven, cosa que era molt minoritària.

Per tant, el sistema escolar català ja no es podia qualificar, en general, d’immersió lingüística, perquè aquest mètode tenia sentit en un entorn castellanoparlant però no en un catalanoparlant, on anomenar l’ensenyament “immersió lingüística” era inexacte.

Cal afegir que el Tribunal Constitucional va dictar una bona sentència, quan Esteban González Rovira, un advocat de tendència ultradretana, va impugnar un dels decrets que desenvolupava la Llei de Normalització Lingüística del 1983, concretament el que deia: els infants tenen dret a rebre el primer ensenyament en llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà. L’argument que adduïa González Rovira era que el dret a rebre ensenyament en el cas dels nens no es podia limitar al primer ensenyament sinó que era un dret constitucional bàsic.

1994: La justícia va tardar més de deu anys a pronunciar-se fins que el Tribunal Suprem va plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat d’una llei que havia estat aprovada feia més d’una dècada! El Tribunal Constitucional va respondre amb la STC 337/1994. Una sentencia que es pot qualificar de prou correcta. Com han canviat les coses des d’aleshores! La resposta del TC va ser clara i contundent: de cap precepte constitucional es podia deduir “el derecho a recibir la enseñanza en solo una de las dos lenguas cooficiales en la Comunidad Autónoma, a elección de los interesados”.

El consens polític s’esquerda

Quan el 1983 s’aprovà la Llei de Normalització Lingüística va ser gairebé per unanimitat: la van votar els partits nacionalistes catalans (CiU i ERC) però també els partits de l’esquerra catalana (PSC i PSUC). Hi va contribuir, sens dubte, el clima polític d’aquell moment en què el catalanisme era acceptat pràcticament per tot l’espectre polític. Franco havia mort feia pocs anys i el clima de reparació d’un intent de genocidi lingüístic era molt present. Aquest clima polític va facilitar l’adopció del sistema d’immersió lingüística a les ciutats metropolitanes, que va ser tot un èxit.

Però aquest consens polític es va anar esquerdant. Vegem les fites més importants:

1998: l’aprovació de la Llei de Política Lingüística ja no es fa per unanimitat, com l’anterior, ja que ERC i el PP hi voten en contra per raons totalment oposades. Per a ERC la Llei era insuficient i al PP no els feia cap gràcia, perquè amb el govern Aznar ja comencen a virar, de manera descarada, cap a l’anticatalanisme. Cal tenir en compte que en aquest context bona part de les idees de política lingüística, sota el paraigües del catalanisme i que havien tingut un ample consens polític, comencen a ser qüestionades.

Algunes referències d’aquest qüestionament:

1994. Surt el Manifiesto por la tolerancia política en Cataluña. Al caliu dels crits que durant la nit electoral es van sentir davant del carrer Génova, la seu del PP, allò de “Pujol, enano, habla castellano”. I mentre Aleix , millor Alejo, Vidal Quadras des del seu escó al Parlament de Catalunya es dedicava a desqualificar amb improperis la política lingüística catalana. Això sí, quan a Aznar li van convenir els vots de CiU, va defenestrar en Vidal Quadras i va dir allò tan maco de “yo hablo catalán en la intimidad…”

1996: Foro Babel. Arran de les polèmiques sorgides al voltant de l’elaboració de la Llei de Política Lingüística un grup d’intel·lectuals, de clara tendència nacionalista espanyola, va publicar, en versió bilingüe, el Primer manifest del Fòrum Babel, les principals idees del qual eren que ja s’havia superat la situació d’excepcionalitat del català vinculada a la dictadura i, per tant, ja s’havia assolit la normalitat. Amb poc més de 15 anys, solucionats segles de subordinació lingüística! Així doncs, sostenien que Catalunya era una societat bilingüe –sense preguntar-se com aquest bilingüisme s’havia imposat i sense considerar que qualsevol llengua sota una altra dominant acaba per desaparèixer–, i que el castellà no era una llengua impròpia o jurídicament subalterna a la catalana ja que això seria discriminatori per a moltíssims catalans. Comencen, doncs, les insinuacions de la persecució del castellà a Catalunya! Pel que fa a l’escola, proposava que ambdues llengües fossin vehiculars, mentre mantenia l’objectiu que tots els alumnes assolissin fer servir correctament les dues llengües. Res de nou, pel que fa a l’escola, respecte al que deia la Llei del 1983.

2008: Amb el Manifiesto por la lengua común, signat per Mario Vargas Llosa, Albert Boadella, Arcadi Espada i Félix de Azúa, entre altres catalanòfils, ja es va anar més enllà dels arguments anteriors: “Todos los ciudadanos que lo deseen tienen derecho a ser educados en lengua castellana, sea cual fuere su lengua materna. Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lenguas vehiculares en exclusiva. En cualquer caso, siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de la lengua común.” Ara, el castellà resulta que era la llengua comuna! Per tant, aquesta interpretació contradeia plenament la sentència del Tribunal Constitucional de 1994. Vet aquí els constitucionalistes!

2006: Aparició del partit Ciudadanos que recull totalment els plantejaments del Fòrum Babel, que pràcticament són de la mateixa època. Cal recordar que Ciudadanos és una escissió del PSC, –decebuts de la política lingüística del Tripartit–, teòricament d’esquerres, que han acabat formant part del que ara es denomina el “Trifachito”. La lluita per la imposició del castellà arreu d’Espanya ha estat i és la seva obsessió. Per aconseguir-ho han utilitzat armes de tipus trumpistes, és a dir, la confrontació, les mentides més grolleres, l’escarni i un immens complex de superioritat, que, en definitiva, és d’inferioritat.

Els jutges s’hi fiquen

Arran del desenvolupament a Espanya d’un clima d’opinió molt desfavorable cap a la plena normalització del català, s’han anat dictant per part dels jutges diferents sentències que reinterpreten o reescriuen la sentència STCT 337/1994 que, com hem vist, era favorable a l’escola en català.

2010: El primer que inicia aquest camí és el mateix Tribunal Constitucional amb la seva sentència de l’any 2010 sobre l’Estatut de Catalunya. Introdueix zones d’ambigüitat en la sentència de 1994, que seran després utilitzades per altres tribunals fins a desvirtuar-la totalment. Per exemple, ara afirma que el castellà ha de ser també llengua vehicular però sense matisar en quines circumstàncies.

Desembre 2010: En aquest cas, és el Tribunal Suprem, tot acceptant diverses demandes d’alguns particulars, el que sosté que “el derecho del recurrente a que el castellano se utilice también como lengua vehicular en el sistema educativo de la Comunidad Autónoma de Catalunya, y en consecuéncia y para ello la Generalidad [sic] deberá adoptar cuantas medidas sean precisas para adaptar su sistema de enseñanza a la nueva situación creada por la declaración de la Sentencia 31/2010 del Tribunal Constitucional que considera también el castellano como lengua vehicular de la enseñanza junto con el catalán”. Mare de Déu de l’Empenta!

El més greu no és només això sinó que l’alt tribunal es treu de la màniga una interpretació sobre com s’ha d’introduir el castellà com a llengua vehicular. Amb una clara extralimitació, sense cap mena d’argumentació jurídica, ni pedagògica ni sociolingüística, afirma que l’establiment d’aquesta proporció s’ha de fer “de modo que el mismo (el castellà) no quede reducido en su uso al objeto de estudio de una asignatura más, sinó que se haga efectiva su utilización como lengua docente y vehicular en la enseñanza”. Però, és clar, l’administració que ha de fixar la proporció és la Generalitat!

Conclusions.

Amb tot això es pretenia imposar un suposat dret que fes que l’ensenyament fos en una determinada llengua (el castellà), dret totalment inexistent segons sentència del propi Tribunal Constitucional de 1994, com hem vist. No obstant això, posteriors sentències del TC han imposat l’obligació de tenir a Catalunya un 25% de l’ensenyament (en castellà), només perquè la família d’un únic alumne ho vulgui així. Una veritable aberració jurídica. D’aquesta manera, la Llei d’Educació de Catalunya és plenament vigent, però els tribunals se la salten a la torera.

Tot plegat sembla una operació destinada a aconseguir uns objectius que no s’han pogut obtenir via eleccions al Parlament de Catalunya, i que s’imposen de manera barroera utilitzant el sistema judicial. A Espanya, no hi havia separació de poders?

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »