Repescant el passat | Àustria: uns petits retocs al passat nazi
1729
post-template-default,single,single-post,postid-1729,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Àustria: uns petits retocs al passat nazi

Elisabet de Baviera (Elisabeth Amalie Eugenie Herzogin in Bayern, emperadriu d’Àustria i reina d’Hongria; més coneguda per Sissi, representació d’un país idílic

El 1938, fa 83 anys, l’exèrcit alemany envaeix Àustria, sense trobar cap resistència. Quan hi arriba, la policia vienesa ja porta el braçalet nazi i ja havia començat a detenir “els indesitjables”.

Tres dies més tard, davant d’una multitud d’unes 250.000 persones, totalment entregada, Adolf Hitler, nascut a Àustria, crida: “Com a Führer i canceller de la nació alemanya i del Reich, anuncio la incorporació de la meva pàtria al Reich alemany”. Així aquesta mateixa multitud, frustrada per la desfeta de la I Guerra Mundial, estén el braç enlaire, encantada amb allò de la jerarquia contra la igualtat i l’ordre contra la llibertat. I allà, des del balcó del palau de Sissí, amb una veu estranya, Hitler conclou el seu discurs amb un crit ronc i desagradable. Vocifera un alemany molt semblant a la llengua que més tard inventarà Chaplin, feta d’imprecacions, i on només es distingeixen algunes paraules: “guerra”, “jueus”, “món”. Les aclamacions són unànimes, poderoses, desbordants. Entre la multitud hi ha un munt de noietes rosses, amb els ulls brillants i parelles del tot entregades.

Com es va arribar aquí?

El 1918, l’Imperi multinacional austrohongarès es desfà com un terròs de sucre –aparició de països nous com Hongria, Txecoslovàquia, Polònia i Iugoslàvia. Viena, amb 2 milions d’habitants, va passar de ser la capital d’un imperi de 52 milions de súbdits a ser-ho d’un país petit, de 6 milions d’habitants. No va ser capaç d’adaptar-se a aquest cataclisme. No era només un problema econòmic sinó psicològic. Aixecant els parracs de la Història, trobem molts imperis que no han paït la seva dissolució, per exemple Turquia o Espanya mateixa. En el cas austríac va ser de cop i volta, d’avui per demà.

Després de la guerra, als anys 20, enmig de la misèria van començar a aparèixer els especuladors: molts vienesos van pensar que eren jueus i l’antisemitisme latent va anar creixent i creixent. Les teories del complot jueu van guanyar terreny i van rebre el suport de l’Església catòlica i del Partit Socialcristià. Karl Lueger, alcalde de Viena per aquest partit, feia uns discursos antisemites que enamoraven el jove Adolf Hitler, que aleshores vivia a Viena. Actualment, un dels principals carrers de la ciutat encara porta el nom d’aquest il·lustre alcalde!

Als anys 30, sota la influència del nazisme, s’intensifiquen els assetjaments als jueus, que comencen a emigrar. L’odi creixia, però estava contingut per la llei i per una pàtina d’urbanitat moral. Però la invasió alemanya nazi va fer saltar aquells frens i la violència extrema que es va desencadenar a Àustria rarament s’havia vist a Alemanya. Només això, ja ens dona una pista de la magnitud de la tragèdia.

La metamorfosi de Viena

Viena, una ciutat impregnada de cultura es va convertir en el teatre del seu propi declivi. Es va convertir en una bèstia immunda i la multitud cobdiciosa i envejosa saquejava, robava, colpejava i humiliava aquells que havien contribuït a l’esplendor de la ciutat. L’escriptor austríac jueu, d’immensa fama, Stefan Zweig, descriu en “El món d’ahir” (1944) com el plaer infame de la tortura pública, del suplici psíquic, de les humiliacions refinades… Diu: “cadascú tenia la possibilitat d’exercir el seu desig de venjança”. Van obligar uns professors universitaris a fregar el terra dels carrers amb les seves pròpies mans… i s’obligà a vells jueus piadosos, trets a la força de la sinagoga, a prosternar-se i a cridar Heil Hitler”.

Va haver-hi una onada de suïcidis, 1.700 en una sola setmana. A la premsa es deia: “es desconeixen els motius”. De fet, no es pot parlar de motius, sinó d’una sola i mateixa causa. Stefan Zweig, en el seu exili al Brasil el 1942, en negar-se a assistir a l’agonia de la civilització europea, que ell tant estimava, també es va suïcidar.

Però, mentrestant, el cardenal catòlic de Viena va manar que repiquessin totes les campanes d’Àustria quan les tropes alemanyes nazis desfilaven per la ciutat. Mentre a Viena tot sembla espontani, tot està perfectament organitzat: els jueus són empresonats, reben pallisses i també se’ls prohibeix afaitar-se i rentar-se perquè tinguin un aspecte més degenerat. Això es fa perquè és important respondre a la vella ofensa que cometen els jueus de no semblar jueus. El procés consisteix a despullar-los de la seva respectabilitat, prendre’ls la cadena del rellotge, les sabates o el cinturó perquè hagin de tentinejar aguantant-se els pantalons amb una mà. És una manera de desposseir cadascú del seu caràcter propi i deixar-lo reduït a un ésser errant, que camina ajupit i va amb els seus pocs bens carregats a l’esquena. Els prenen, també les ulleres de llegir.

L’amnèsia a Àustria

Àustria no es va escapar a l’amnèsia general que va atacar Europa després de la II Guerra Mundial. Ben al contrari, l’amnèsia a Àustria va durar no 20 o 30 anys, com a Alemanya o a França, sinó que hi va estar instal·lada gairebé mig segle. Al 1945, ràpidament es va fer estendre el mite que l'”Anchluss” (l’annexió d’Àustria per l’Alemanya nazi) va ser el resultat d’una amenaça militar exterior i de la traïció d’una minoria feixista nazi, que va ser imposada al poble indefens d’Àustria. Un cop acabada la guerra, la situació d’Àustria era la següent: els Aliats van ocupar el país i el van dividir en 4 zones i van prohibir per llei el partit nazi i la propagació de les seves idees. En una població de 6,6 milions d’habitants, van identificar més de mig milió d’afiliats al partit nazi. Van iniciar un procés de desnazificació i van empènyer el govern provisional austríac a engegar uns quants processos, que van acabar en unes condemnes no especialment severes.

La desnazificació va ensopegar amb l’actitud negacionista dels austríacs, que es percebien com a víctimes i no com a nazis. El 1955 els Aliats van abandonar Àustria, ja que tenien coses més importants a fer en plena Guerra Freda que intentar reeducar els austríacs. Al cap de poc temps d’haver recuperat la seva sobirania va néixer un nou partit, el FPÖ (partit de la llibertat d’Àustria), per les seves sigles alemanyes, presidit per un exmembre de les SS, Anton Reinthaller, el qual havia estat a la presó per alta traïció a causa de les seves funcions polítiques en el Tercer Reich. La justícia austríaca es va afanyar a instaurar una amnistia de facto. La majoria dels nazis austríacs van sortir de la presó.

Els dos grans partits polítics austríacs, el SPÖ (socialista) i el ÖVP (conservador), durant molt de temps van decidir una espècie d’absolució general per por de perdre electors i suports potencials entre els antics nazis, molt nombrosos. És el que fan, en general, tots els partits arreu, adaptar-se a les preferències de seus electors per no perdre quotes de poder. Van alimentar el mite d’una Àustria víctima del Reich i van negar la col·laboració de centenars de mil·lers d’austríacs. Era el que es va anomenar “amnèsia freda”.

La majoria dels crims s’havien dut a terme fora del territori austríac, per tant, lluny de la mirada de la població, però no pas tots. El més conegut era el gegantesc camp de Manthausen que el Fürer havia donat l’ordre de construir a 20 km de Linz, ciutat on havia passat la seva adolescència. Manthausen era l’únic camp en el territori del Reich classificat en la categoria III, és a dir la seva finalitat era “la destrucció pel treball”. Una de les mesures més eficaces era obligar els detinguts a portar diversos cops al dia grans blocs de granit des del fons d’una pedrera fins a dalt utilitzant una escala de 32 metres. Per arribar-hi, les víctimes passaven a la vora d’un precipici de 50 metres, on els SS, entre ells molts austríacs, es divertien empenyent els detinguts per veure com s’estavellaven. Aquest camp també disposava d’un bordell, on es violava les dones durant tot el dia. També hi havia un laboratori d’experimentació mèdica on els detinguts servien de cobaies per a metges en experiments dolorosos, sovint mortals.

Els col·laboradors eren tan nombrosos que en “l’època democràtica” es deia: si tots som culpables, aleshores ningú és culpable. A diferència d’Alemanya, a Àustria no va haver-hi homes com el fiscal Fritz Bauer, gran perseguidor de nazis, el canceller Willy Brand, els intel·lectuals de l’escola de Frankfurt i els estudiants indignats per salvar el seu país de l’amnèsia. No va existir un moviment estudiantil suficientment fort per remoure les mentalitats i purgar les estructures gangrenades pels vells nazis. L’època nazi no es va ensenyar realment a l’escola fins a finals dels anys 70 i la situació no era molt millor a la universitat, on alguns professors no s’avergonyien de mostrar la seva adhesió al nacionalsocialisme.

Va caldre que es produís un escàndol internacional perquè el negacionisme dels austríacs comencés a fissurar-se. El 1986, Kurt Waldheim, diplomàtic de carrera, que havia estat secretari general de les Nacions Unides entre 1972 i 1981 es va presentar a les eleccions presidencials austríaques pel partit conservador. Va publicar la seva autobiografia, en la qual insistia tant en les seves conviccions antinazis, que va aixecar la sospita dels periodistes, els quals, aviat, van descobrir que havia servit com a oficial nazi en els Balcans en una unitat militar responsable de nombrosos crims de guerra. Però aquestes revelacions no van impedir que els austríacs l’elegissin com a president.

Aquest vot va sorprendre la comunitat internacional. Kurt Waldheim va ser declarat persona non grata als Estats Units, i Israel va retirar el seu ambaixador a Viena. El cas “Waldheim” va originar un seguit d’atacs verbals antisemites a Àustria, però també la còlera d’una part creixent de la societat civil, que reclamava la fi dels mites i de les mentides. Va ser especialment significativa la denuncia del dramaturg Thomas Bernhard de la supervivència de les idees nazis i de l’antisemitisme al seu país.

El 1991, per primer cop, el canceller socialdemòcrata, Frank Vranitzky, va revisar la tesi d’una Àustria víctima del Reich en un discurs al Parlament: “Existeix una corresponsabilitat… com a ciutadans d’un país que va infligir patiments a altres essers humans i a altres pobles… Els polítics austríacs sempre s’han negat a reconèixer-ho. Avui m’agradaria fer-ho clarament…”

L’extrema dreta austríaca

És una de les més fortes d’Europa i, com hem vist, no és per casualitat. El seu principal partit el FPÖ, nascut el 1955, ha tingut sempre una relació ambigua amb el nacionalsocialisme. Haider, el seu dirigent més conegut, era fill d’uns nazis convençuts i la seva popularitat es va deure, sobretot, a l’homenatge que feia sense complexos de la generació de la guerra, soldats i SS inclosos, a les seves declaracions provocadores, acudits antisemites i alabances al III Reich per la seva “política d’ocupació”. Va morir el 2008, en un accident de cotxe, conduint sota els efectes de l’alcohol.

Actualment, el FPÖ és molt més extremista que abans. En canvi, una de les seves principals preocupacions és, curiosament, la falta “de llibertat pública a la radiotelevisió pública”. Clarament és una estratègia no exclusiva de l’extrema dreta austríaca. Segons un dirigent polític del partit conservador austríac, “el FPÖ és un partit populista de dretes que busca el seu electorat en les capes socials inferiors, frustrades i disposades a admetre missatges simples”. Res de nou, vaja, i conseqüència clara de no haver dut a terme una política profunda i seriosa de desnazificació, com a Alemanya. Van fer petits retocs en el seu fosc passat com Itàlia, de la qual ja parlarem, i com Espanya, on els retocs van rebre el nom de “Transición”…

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »