Emporta’t el meu dolor (i 2)

04 Jul 2026

Fa poc vaig escriure l’article, «Emporta’t el meu dolor (1)», basat en els colpidors relats de la periodista russa Katerina Gordéieva. Atesa la capacitat limitada d’un article, només vaig poder recollir una mínima part de les experiències de la gent que ha patit i pateix la guerra d’Ucraïna, reflectides en el llibre, tant si són ucraïnesos com persones que vivien al Donbass o russos. Per a ella, el dolor és el mateix, sigui quina sigui la seva nacionalitat o el seu sentiment de pertinença. Això, al meu entendre, és el que dona valor al seu testimoni.

De tota manera, l’autora del llibre no amaga el seu sentiment de culpa per ser russa, sobretot quan documenta el dolor dels ucraïnesos i dels habitants del Donbass, i sent molta ràbia i dolor per l’actuació del règim neotsarista i, fins i tot, feixista, de Putin.

Fragments de les entrevistes del llibre Emporta’t el meu dolor

Taganrog, Rússia. Lloc de l’entrevista a una refugiada de Donetsk.

La Galina Lvovna diu:

—Per què has vingut? Jo ho veig, ets ben diferent, tens una altra mirada. Tu no em creus, només els creus a ells —es refereix als ucraïnesos—. Per què, per a vosaltres, el nostre dolor no és vàlid? Per què, per a vosaltres, no som persones? Fa vuit anys que ens maten, i encara no ens creieu?

Els terribles fets que explica a la reportera russa, a qui percep com una enemiga tot i que ella se sent russa a tots els efectes, són fàcils de resumir, però molt difícils d’assumir: el seu fill, gros i corpulent, a qui van creure mort després de l’impacte d’un míssil, ha quedat paraplègic, i la seva nora va morir a causa d’una artèria seccionada mentre protegia amb el seu cos el seu fill petit, a qui va salvar la vida.

—I la meva vida es va acabar —diu la Galina—: ara tinc un fill paralític i dos nets per criar.

La periodista russa li pregunta:

—Quan va ser que a Donetsk vau començar a titllar de feixistes els ucraïnesos de l’oest?

—No me’n recordo. Però el 2014 ja els en dèiem.

I afegeix:

—Has d’entendre que la nostra família sempre havia deixat córrer la política. I el nostre Donbass sempre s’havia governat més o menys sol. Parlàvem rus i ningú es ficava en les nostres vides. Però llavors va començar a haver-hi una confrontació molt forta. Va ser durant el 2013. I aquesta confrontació va acabar sent política, va acabar manifestant-se al carrer. I nosaltres vam entendre que Rússia ens protegiria, perquè Ucraïna no volia saber res de nosaltres. Esperàvem que vingués Rússia, que arribaria el «món rus», la primavera russa…

(Nota de la traductora Marta Nin: el concepte de «món rus» va més enllà de la Federació Russa. Abraça també les antigues repúbliques soviètiques, així com les comunitats russòfones d’arreu. Exalça els valors religiosos i morals de la tradició ortodoxa en contrast amb els valors d’Occident. Implica pau i prosperitat —en rus, la paraula «món» és polisèmica; també vol dir «pau». A partir de l’any 2000, Putin va recuperar i impulsar aquest concepte fent-lo servir políticament, entre altres coses, per justificar la intervenció en els països veïns.)

La periodista li torna a preguntar:

—Com us imaginàveu la primavera russa?

La Galina troba estranya la pregunta.

—Com abans, tots junts, en pau.

—En pau amb qui?

—Amb Rússia.

—I Ucraïna?

—No en vull sentir a parlar.

La Katerina Gordéieva li diu:

—Galina, tinc la seva veu enregistrada. Vostè ha dit abans que vivien bé i que fins i tot eren feliços. I això era abans del 2014, abans de l’arribada de la «primavera russa».

—Sí.

—I criaven les roses, tenien un estadi i van construir la casa per al seu fill i la seva família.

—Sí.

—I què va passar després? Qui va començar a disparar?

—On vols anar a parar? Tu no saps res de com vivíem.

La periodista li torna a preguntar, conscient que la farà enrabiar, però convençuda que ho ha de fer.

—Galina Lvovna, quan va ser que a Donetsk van aparèixer soldats russos per primer cop?

Respon, mirant la periodista amb desconfiança:

—Van venir a defensar-nos. No ho entens, o què? Ningú volia saber res de nosaltres. Van venir a defensar-nos dels nacionalistes.

—Però el 2014 Putin va dir que els primers soldats russos s’havien perdut…

—Saps què, Kàtia? Morir-me ara mateix seria un gran alleujament. Però sembla que Déu té uns altres plans. I ara, ves-te’n, ves. He de plegar.

Pskov, Rússia. Lloc de l’entrevista d’en Saixa, antic conegut de la periodista Katerina Gordéieva.

Ell diu:

—I per què no em preguntes què en penso de tot plegat? O només parles amb els ploramiques?

En Saixa va perdre una cama al Donbass sis anys abans de l’escalada del 2022. Ha passat dues guerres a Txetxènia i «diverses operacions especials». Formava part d’un batalló d’assalt de les forces especials. Li faltaven tres anys per jubilar-se. Aleshores se’n va plànyer. Ara es plany de no poder anar a la nova guerra.

Condueix un cotxe adaptat per a persones amb discapacitat, cosa que l’exaspera.

Em diu:

—I on éreu tots plegats quan la cosa va començar? El 2014? El 2015? Quan afusellaven nens? Quan bombardejaven cases?

I la Kàtia li diu:

—Saixa, abans del 2014, abans que els militars apareguessin a l’est d’Ucraïna, ningú disparava contra ningú.

—Això és el que et sembla.

S’encén un cigarret.

—Senzillament no entens res de geopolítica. Aquesta història no va de persones. Nosaltres què som? Persones, soldats. Les persones viuen poc, però l’imperi és etern. L’enemic vol desmantellar el nostre imperi. Hem de donar la vida per salvar la pàtria. No has sentit allò de «no escatimar la pròpia vida»? Doncs això mateix: la vida no s’ha d’escatimar. Ho entens? La guerra serveix per veure qui és una merda i qui no; qui s’amaga i s’escatima, i qui, en canvi, surt a trobar les bales i va directe al cel.

—Per què, Saixa?

—Què vols dir, per què?

—Doncs explica’ls-ho a ells…

Li pregunto per què no accepta de posar-se una pròtesi, en lloc d’anar tots aquests sis anys sense cama, amb crosses.

—No ho sé —respon—. Potser és perquè em cauria la cara de vergonya. No em vull considerar una persona amb discapacitat. Quan em van declarar no apte per al front, vaig començar a beure una barbaritat. Pensava que no me’n refaria. Però, d’alguna manera, me’n vaig sortir, gràcies a Déu. Ara faig instrucció militar als nanos de la meva unitat. No hi ha ningú més; tothom és a primera línia. Potser encara ens en sortirem. I ensenyarem a gent com tu com s’ha d’estimar la pàtria.

—Creus que no l’estimo?

—Crec que no entens la vida. A la vida és així: o ho fas tu o t’ho fan a tu. Si no haguéssim atacat nosaltres, ho haurien fet ells.

—Si ens haguessin atacat, llavors sí que entendria que aquesta guerra també és meva. Però així, no.

—Et compadeixo.

—Jo ens compadeixo a tots!

Cadascú que en tregui les conclusions….