El Papa i el Vaticà
20 Jun 2026
Bocabadats, sense entendre gaire de què va la pel·lícula, els ciutadans espanyols i catalans hem contemplat com la visita del papa Lleó XIV s’ha convertit en un show espectacular. No s’entén com les autoritats d’un Estat constitucionalment aconfessional s’han postrat davant el cap de l’Església catòlica, que, no ho oblidem, és també el cap d’un Estat sobirà, el Vaticà. Sovint es passegen per Madrid i per Barcelona caps d’estat de tot el món, sense que això en cap cas hagi col·lapsat el funcionament més quotidià dels ciutadans i que, fins i tot, s’hagi demanat als qui treballen que ho facin en línia per tal d’evitar molèsties.
La pregunta que el ciutadà es pot fer legítimament és aquesta: com i per què tota aquesta parafernàlia, pròpia d’altres temps, sortosament superats?
La resposta que podem trobar és doble. D’una banda, el funcionament extraordinàriament ben greixat de l’Estat del Vaticà, que juga amb dues cartes: la de ser alhora la Santa Seu —organisme religiós— i la de ser el monarca absolut de la Ciutat del Vaticà —estat polític—, segons el que sigui més convenient per als seus interessos en un moment determinat. Traduït, això vol dir que el papa tant és un líder religiós com un cap d’estat.
Ras i curt: el Vaticà utilitza la sobirania estatal que evita aquells problemes, com les extradicions, les regulacions financeres, sobretot, o els processos judicials, que li permeten esquivar les normes d’altres estats, com ara l’italià, però, en canvi, es posa el barret d’institució religiosa, bàsicament de naturalesa moral, per obtenir tota mena de privilegis (accés a debats polítics i a espais públics, per exemple), sense els quals la seva influència seria molt i molt menor. Aquesta duplicitat privilegiada i tramposa té una explicació històrica ben clara i perfectament estudiada.
Tot aquest afer prové dels denominats Pactes del Laterà, nom amb què es coneix l’acord entre l’Estat italià i el Vaticà després de seixanta anys d’un estira-i-arronsa, de 1870 —creació de l’Estat italià— a 1929. Curiosament, el govern que va resoldre la qüestió va ser el del feixista Benito Mussolini, i els acords van ser signats el 1929 al palau papal de Sant Joan del Laterà. D’aquí el nom que van rebre.
Acords: en primer lloc, es reconeixia la independència de la Ciutat del Vaticà i, a canvi, la Santa Seu reconeixia l’Estat italià. En segon lloc, s’establia un concordat que regulava les relacions entre tots dos i, en tercer lloc, es fixava una compensació econòmica per les pèrdues que va patir la Santa Seu el 1870 arran de la unificació italiana. Itàlia esdevenia un estat confessional i l’Església rebia un tracte de privilegi fiscal i de favor en el camp de l’ensenyament. Els capellans serien remunerats per l’Estat i declarats exempts del servei militar.
Un cop derrotat el feixisme el 1945 i convertida Itàlia en una república, no hi va haver cap canvi respecte als acords anteriors. En aquest sentit, la Constitució republicana del 1948 reconeixia la independència i la sobirania del Vaticà i mantenia la vigència dels Pactes del Laterà. Aquests pactes han estat denunciats per molts juristes italians, especialment els laïcistes, perquè han creat un artefacte jurídic únic al món, que acumula les immunitats pròpies d’un estat i els privilegis propis d’una església, sense cap dels inconvenients. Una aberració jurídica que ha estat definida com «la trampa perfecta».
La posició del papa en el sistema internacional és una barreja, doncs, d’una institució medieval que va sobreviure a la pèrdua de tots els seus territoris, però que va aconseguir una plataforma, un minúscul estat, en un acord amb una dictadura feixista, i que opera en el món contemporani com a autoritat espiritual global i com a sobirà d’un estat reconegut. És l’últim monarca absolut d’Europa, però al Golf Pèrsic encara en queden quatre o cinc més.
Ara bé, aquesta estranya, però profitosa duplicitat perdura perquè la majoria dels ciutadans hem estat educats a acceptar com a normal allò que no ho és en absolut. D’altra banda, les autoritats del país han volgut manipular d’una manera grollera el concepte de llibertat religiosa i l’han convertit en la submissió més descarada, això sí, de cara a utilitzar-la per als seus interessos polítics i econòmics (màrqueting i promoció turística, intentar arramblar les paraules del papa als interessos de cada partit d’una manera fastigosa, etc.).
Petits apunts vaticans
A tot això cal sumar-hi el pèssim efecte que produeix la lentitud, i en moltes circumstàncies l’encobriment, de moltíssims casos de pederàstia. Últimament, gràcies a l’impuls del feminisme, s’ha descobert que moltes monges han estat víctimes sexuals de sacerdots depredadors que se sentien, i de fet ho eren, totalment impunes. La submissió a una pretesa autoritat eclesiàstica, que parlava en nom de Déu, era la base de l’actitud acrítica de les víctimes i de la prepotència dels maltractadors. Però això està sortint a la llum i, per tant, encara que molt lentament, té els dies comptats. Cal tenir present que el preu en desprestigi és molt alt i ho continuarà sent durant una bona temporada.
Patrimoni immobiliari
Comptat i debatut, el patrimoni de l’Església catòlica consta d’un milió d’immobles, repartits entre prop de 5.000 diòcesis de tot el planeta, i que tenen un valor aproximat de 2 bilions d’euros. Una desena part d’aquests estan concentrats a Itàlia o, dit d’una altra manera, es calcula que gairebé el 20 % de la propietat urbana i rústica de la península italiana pertany al Vaticà.
Com s’explica aquest immens volum? En part per les donacions; només a Roma cada any es registren uns 10.000 testaments a favor de l’Església. D’altra banda, hi ha la qüestió de les subvencions a la conservació del patrimoni, que el Vaticà, amb gran habilitat, fa servir per restaurar i ampliar els seus immobles. A tall d’exemple, hi ha el cas terrorífic de Sicília, que té unes dificultats increïbles d’equipaments i infraestructures —personalment hi vaig veure edificis bombardejats durant la Segona Guerra Mundial, habitats i sense restaurar— mentre es destina entre el 80 % i el 90 % dels fons europeus assignats a la restauració dels edificis religiosos, és clar, propietat de l’Església. A més, es dona el cas, gens infreqüent, que molts convents, una vegada restaurats amb fons públics, es posen a la venda o es converteixen en equipaments turístics.
Els dos organismes que gestionen la major part del patrimoni immobiliari vaticà són l’anomenada Congregació per a l’Evangelització dels Pobles (més coneguda com a Propaganda Fide) i l’Administració del Patrimoni de la Seu Apostòlica (APSA). Es calcula que Propaganda Fide posseeix gairebé 1.000 habitatges, la majoria de luxe, amb un valor aproximat d’uns 9.000 milions d’euros. Es lloguen a preu de mercat, però n’hi ha molts que han estat utilitzats com a intercanvi de favors amb polítics i empresaris que tallen el bacallà en cada època.
El patrimoni de l’APSA és encara més gran, al voltant d’unes 5.000 propietats només a Roma. Cal reconèixer que un miler de pisos es deixen de franc, però aquests no tenen res a veure amb els apartaments plens de mobles i d’obres d’art de gran vàlua reservats als cardenals de la Cúria Romana.
Ara bé, l’escàndol que va indignar el papa Francesc va ser el de les obres de l’apartament de 300 m² (més 100 de terrassa) del cardenal Tarcisio Bertone, la mà dreta de l’anterior papa Benet XVI. Es calcula que el cost va ser de tres quarts de milió d’euros, dels quals més de la meitat van ser desviats del fons de l’Hospital de l’Infant Jesús. Cal recordar que el papa Francesc vivia a la residència de bisbes i capellans Santa Marta en un apartament de 70 m².
Apèndix
Tot això és prou conegut i, així i tot, hi ha molta gent al món que creu en la religió catòlica: 1.400 milions de persones, si més no nominalment. No té res d’estrany, perquè les persones vivim sobre un planeta, de fet una roca gran, que dona voltes a l’univers, i no sabem ni sabrem mai el perquè. Som infinitament petits i vulnerables i, per tant, és ben lògic intentar trobar una explicació transcendent a tot plegat. Certament, la fe proporciona als creients una força extraordinària per suportar les enormes contrarietats de la vida i, per aquesta raó, cal respectar la religió i les persones que la practiquen.
Però això no és cap impediment per tenir una visió molt crítica de la visita del papa Lleó XIV, que, tot i que pot ser considerat, en uns temps tan convulsos, un referent moral en alguns aspectes —la pau al món—, no ho és gens en d’altres —masclisme descarat, paper de les dones, avortament, eutanàsia, privilegis en educació, etc.—, i que ha estat convertida acríticament en un lamentable, encara que profitós per a alguns, show.