Emporta’t el meu dolor (1)

06 Jun 2026

“Arribarà un dia que la gent aprendrà història llegint els llibres de Katerina Gordéieva. No la història de la guerra; més aviat la de les persones a la guerra” (Svetlana Aleksiévitx, Premi Nobel de Literatura).

Emporta’t el meu dolor és el títol d’un llibre de la periodista russa Katerina Gordéieva, una obra basada en testimonis reals sobre la guerra d’Ucraïna. No és una novel·la amb argument lineal, sinó una crònica coral construïda a partir d’entrevistes i experiències personals. El llibre sorgeix després de la invasió russa d’Ucraïna el febrer de 2022. Gordéieva recorre diversos països europeus per entrevistar refugiats, supervivents i testimonis del conflicte. La seva intenció no és explicar la guerra des d’un punt de vista militar o polític, sinó posar el focus en les persones, en les seves històries íntimes i el seu sofriment. Cal remarcar que entrevista ucraïnesos, russos i població del Donbass, tant la que se sent russa com la que se sent ucraïnesa. Per a ella el dolor és el mateix per a uns i per als altres.

L’escriptora russa Katerina Gordéieva va néixer a Rostov del Don, ciutat gairebé fronterera amb Ucraïna, el 1977, i és una de les periodistes russes més reconegudes i influents del nostre temps. Després d’haver estat durant anys una de les principals corresponsals de la televisió russa (va cobrir Txetxènia, l’Iraq i l’Afganistan), va sortir del país arran de l’annexió de Crimea (2014) i va ser considerada «agent estranger» per Putin. Fa anys que continua exercint el periodisme en llengua russa fora del seu país, cosa que avui comporta totes les traves imaginables. A diferència d’altres obres periodístiques més neutres, Gordéieva expressa culpa i dolor com a russa, reflexiona sobre el seu paper com a testimoni i, això és rellevant, dona veu a persones de qualsevol dels bàndols implicats.

El llibre està format per múltiples relats i testimonis que comparteixen un mateix fil conductor: com la guerra transforma radicalment la vida humana. Una idea central és que «la guerra és una fàbrica de monstres». La guerra pot convertir persones normals en violentes o indiferents, però també hi apareixen exemples d’humanitat: gent que ajuda desconeguts, solidaritat entre refugiats, actes de valentia moral. És a dir, el llibre contraposa constantment aquestes dues cares: la brutalitat versus la dignitat.

Els testimonis mostren que el patiment no té nacionalitat clara (ucraïnesos, russos, exiliats…) Totes les mares, famílies i persones pateixen de manera similar. Hi ha frases recurrents que reforcen aquesta idea, com que ningú porta un fill al món «per dur-lo a l’escorxador». Així doncs, el missatge és ben clar: la guerra destrueix la humanitat en conjunt.

L’autora també planteja les conseqüències de la guerra. En els relats que recull, una idea s’obre camí amb claredat: la guerra no acaba amb el final dels combats. Hi ha moltes raons que assenyala: els traumes psicològics, l’odi entre pobles, la dificultat de reconstruir la vida tocada o desfeta per la guerra i les fractures familiars i identitàries que provoca. I planteja que el conflicte tindrà efectes durant generacions.

Fragments de les entrevistes del llibre Emporta’t el meu dolor:

Luhamaa, Estònia — Lloc de l’entrevista a una refugiada de Mariúpol

Quan va començar la guerra les paneroles van desaparèixer. N’hi havia milers, i de sobte es van evaporar. Que llestes que són! A nosaltres no ens va passar pel cap fugir, salvar la pell. Per això no vam marxar mai. Ni tan sols quan ja queien les bombes. Sembla que som més ximples que les paneroles.

Irina — Refugiada a Varsòvia (Polònia). Ciutat d’origen: Butxa

Estava cuinant, una cassola enorme, i de sobte veig un tanc a cinc metres de la finestra. La torreta comença a girar. El tanquista observa, busca alguna cosa. Em clava la mirada. Em quedo paralitzada. La torreta continua girant i en tria un altre. Sap la sensació que et queda quan un tanc no t’ha escollit? No soc capaç d’explicar què vaig sentir. Però el canó del tanc va apuntar a la casa de davant i va disparar.

Inga — Refugiada a Fuengirola (Espanya). Ciutat d’origen: Mariúpol

Quan era petita solia somiar amb Stalingrad. Somiava que havia d’arribar a una cantonada amb un nen a coll. Sabia que havia de córrer per la vorera dels nombres imparells i que al soterrani de la fleca hi havia el quarter general on s’encarregarien de salvar-nos la vida. Però no aconseguia arribar-hi mai, i de sobte sentia una explosió i perdia la criatura. Era un somni horrible i etern, i mil vegades em vaig despertar amarada de suor. Jo continuava viva, però no havia pogut salvar el meu fill. De manera que quan va passar, quan va passar de debò durant la guerra, no vaig sentir res. Era com si sempre hagués sabut que em passaria aquesta tragèdia. Entén què li dic? Perquè ningú no ho entén.

Ruslan — Refugiat a Rostov del Don (Rússia). Ciutat d’origen: Mariúpol

Quan van arribar els russos em va interrogar un oficial. Em va preguntar què havia vist. Li vaig dir que havia vist com la seva gent matava i com mataven la seva gent. Vaig veure un home que plorava perquè li havien matat la dona i els veïns no li volien cedir el seu jardinet o el seu hortet per enterrar-la perquè encara confiaven que en sortirien vius, d’allò. Tots teníem l’esperança de sobreviure. L’esperança és molt pertinaç, sap què vull dir? Surts de casa i et trobes amb un home decapitat, i, tot i això, el teu cervell es vol imaginar que continua viu, que només s’ha estirat en una posició una mica rara. Vaig viure entre cadàvers! Em movia entre ells, i vaig aprendre a ignorar-los. Tots en vam aprendre. Veies cadàvers i era com si veiessis arbres.

Irina — Pskov (Rússia). Ciutat d’origen: Pskov

He buscat el meu fill soldat durant set mesos per tot arreu, al Donbass, a Mariúpol, a Mirne, a Kúpiansk, a Bakhmut… Havia de veure amb els meus ulls on havia estat el meu fill, veure la guerra, la mort, la gent destrossada: adults sense cames, nens amb crosses o els dits arrencats de soca-rel. Fins que no veus la guerra en viu i no a través de les pantalles del dimoni, on als ucraïnesos no se’ls considera persones, sinó feixistes, no entens el dolor que porta la guerra. Perquè les llàgrimes de les mares són totes salades, i ningú no ha parit per lliurar la seva criatura a l’escorxador.

Làrissa — Refugiada a Brno (Txèquia). Ciutat d’origen: Khàrkiv

Fa mig any que no veig el meu marit. L’estiu passat vaig anar al Dniéper des de Txèquia. A ell li havien donat uns quants dies. O sigui que vam passar una setmana junts. Va ser dur. Vaig tenir la impressió que, a hores d’ara, cadascun de nosaltres ja carrega amb diverses vides sobre les espatlles. És l’home que vaig conèixer, sí, però sembla que tingui deu anys més que quan ens vam separar. Jo no deixava d’observar-ho, volia comprendre què havia canviat exactament en ell, però no vaig arribar a descobrir-ho. Simplement, era un altre home. Quan acabi la guerra, m’asseuré amb ell i decidirem junts què farem. I també vull demanar-li perdó per haver estat feble quan vaig caure en mans d’uns soldats russos. Va ser per intentar rescatar la meva sogra, que s’havia quedat a la zona ocupada. Aquells soldats em van pegar de valent amb una ampolla plena d’aigua per no deixar marques. I llavors van fer una videotrucada a en Kolia, el meu marit, i em vaig posar a cridar. No vaig ser forta. Ells em pegaven i jo li cridava que em tragués d’allà. Quan van penjar em van portar a un calabós. Al cap d’uns quants dies es va presentar una dona, una defensora dels drets humans. En Kolia li havia trucat. I em va treure d’allà. Persones com ella es juguen la vida per plantar cara a la maquinària brutal de les forces de seguretat russes, i de vegades se’n surten. A mi em van salvar.

Rita — Refugiada a Vílnius (Lituània). Ciutat d’origen: Irpín

Vaig néixer un 24 de febrer, dia de la invasió russa. Llavors estudiava Medicina. A diferència de molts dels meus companys, en cap moment no em vaig plantejar combatre, i no entenia els que s’ho plantejaven, els que tenien una actitud «Ni un pam de la nostra terra, ni un pas enrere, esclafarem l’enemic». Em vaig espantar molt els primers dies de la guerra, i em preguntava el perquè de tot allò. Per què havia de decidir quina bandera penjava a l’entrada de casa meva? Per què carai és important això!? Cal sentir pietat per la gent. Però suposo que aquestes idees no són gaire patriòtiques, que diguem. Ara per pensar així et fiquen a la presó. Ara tothom lluita, combat i reconquereix. Però jo no estic a favor de cap bàndol. Estic a favor de la gent. I així va ser com vaig intentar treure els meus pares d’Irpín. Ells no volien marxar. Deien que fugir era de covards. Els tancs russos avançaven amb terrabastall, tot tremolava, regnava el pànic. Quedar-se era una mostra d’estupidesa i coratge. Soc conscient que era una covarda per voler sortir d’aquell infern. Però si hagués estat la presidenta d’Ucraïna hauria dit: «Deixem de disparar, salvem tothom, que tota la resta no és important. La gent ha de viure». Però el nostre president no ho va fer, i avui tothom es pensa que és un heroi. Però per a mi la gent és més important que les idees i el territori. Per això m’he fet metge.

Una ciutat russa del Nord…

«Doncs sí, soc ruca, ben ruca… el vaig abraçar, el vaig mirar als ulls i li vaig dir: “Lioxa, ets el meu únic amor, el meu tresor, t’estimaré sigui com sigui. Tot anirà bé, només confia en mi”. Em va apartar i se’n va anar a dormir.» L’endemà al matí vaig anar a preparar l’esmorzar. Em vaig presentar expressament amb camisa de nit. La més bonica que tinc, mig transparent. Em vaig deixar anar els cabells. Ell em va venir per darrere i em va fer un petó molt tendre als cabells. I va sortir fora. Vaig pensar «ha anat a fumar». També vaig pensar: «crec que anem millorant». I resulta que va anar al cobert i es va penjar d’una biga.

Quan vaig rentar en Lioxa abans del funeral, vaig poder mirar-me’l bé: tenia tots els dits de la mà dreta escapçats. Només li sobresortien els monyons morats.

Això és tot.